La setmana passada vaig estrenar aquest espai de cap de setmana i vaig escriure sobre Quim Monzó sense pensar-m’hi gaire. L’audiència va ser molt discreta, però va provocar dues reaccions: algú (el Guerau Xipell Casol, autor i emprenedor comunista de la vella escola, per referir-m’hi d’alguna manera) em va apuntar que Monzó era un autor de casa bona que no n’havia sortit, i que, en canvi, Calders (amb qui jo comparava Monzó en el meu article) era molt més digne de la fama i reconeixement literaris. Per altra banda, l’autor d’aquesta casa, Enric Vila em va acusar de blanquejar Monzó, i va dirigir els lectors a un dels seus episodis sobre literatura, un pòdcast que se centrava en la connivència entre Monzó i el règim, és a dir Ciutadans (avui dissolts, feina feta no té destorb). És evident que amb tants anys d’escriure a La Vanguardia, Monzó pertany al “règim”, que ha estat escriptor oficial de Catalunya. Però a banda de l’articulisme té molts llibres, i no veig inconvenient a rellegir-los.
En qualsevol cas, arran dels contes de Monzó m’he engrescat a escriure sobre Calders, a qui sempre he atribuït el rol de contista català per excel·lència, tan evident que resulta carregós defensar-lo. Però he topat amb una sorpresa agradabilíssima, una novel·la seva que desconeixia: L'ombra de l'atzavara. L'obra retrata la vida d’un home exiliat a Mèxic, l’entranyable i enyoradís Joan Deltell, refugiat a l'estranger arran de la Guerra Civil Espanyola i la desbandada de talent català que va propiciar. Com Deltell, el republicà Pere Calders es va haver d'exiliar i va fer mitja vida a Mèxic fins que va aconseguir tornar a Catalunya el 1962, l'any que el seu únic fill en feia quinze. Calders, igual que el seu protagonista, estava preocupat per la catalanitat del seu fill mexicà.
Per què hi és tot, en aquesta novel·la de Calders?
Joan Deltell està casat amb una mexicana, no sap ben bé per què, i descobreix el seu racisme inconscient quan el seu fill Jordi neix fosc com els autòctons; la seva dona, l’Adela, amb qui Deltell manté una relació de guerra oberta, s’esperava que el seu home fos un espanyol, en el sentit d’espanyol brau i conqueridor, i Deltell és un editor i un somiatruites, en definitiva no és gens aquella mena d’espanyol –i això fa que l’Adela es frustri, com és comprensible.
Mentre llegia L’ombra de l’atzavara, a més, he topat amb qüestions que són centrals avui
Acompanyem Deltell a cada pas de la seva perplexitat en contacte amb els autòctons, a les cantines, a la casa familiar mestissa, a la fàbrica. Mentre llegia L’ombra de l’atzavara, a més, he topat amb qüestions que són centrals avui: la qüestió de la identitat, la dèria de preservar-la i transmetre-la a les altres generacions, el mestissatge inevitable i feridor per als més nostàlgics, l’enyor etern dels immigrants a tot arreu.
L’ombra de l’atzavara també incorpora el discurs decolonial, diguem-ne, o la visió mexicana de tot plegat, i ho fa a través de les converses que Deltell manté amb el seu sogre
L’acció de la novel·la es desenvolupa en bona part als cercles de catalans a Mèxic, que es mantenen fidels al país amb una coral i un esbart dansaire. Les escenes del Centre Català de Mèxic m’han recordat a les del club anglès de Dies a Birmània d’Orwell, per més que els catalans a Mèxic no feien de “colons” sinó de refugiats, però és clar, refugiats “espanyols”, i per tant blancs occidentals, amb tot el que això implicava i encara implica.
Tots els compatriotes de Deltell són els vençuts de la Guerra Civil Espanyola, però entre ells també hi ha triomfadors i fracassats. Hi ha els que han fet “les Amèriques” i se senten bé a Mèxic i els qui no han tingut bon ull pels negocis i viuen enyorats. A Mèxic, Deltell es converteix en un “blanc”, en el poble dominador, ell que tot justa acaba de perdre una guerra a casa seva i que té una batalla oberta domèstica amb la dona –en Deltell vol que aprengui cuina catalana, però l’Adela insisteix a cuinar tamales i a posar xili a l’escudella. El fill dels dos, el Jordi, és el Xordi, i no hi ha manera que parli català.
Però Calders no es limita a escriure sobre els catalans exiliats a Mèxic, sinó que ens contagia un interès genuí pel país i la seva gent, des de la curiositat i el respecte. En l’edició antiga que llegeixo (publicada per Edicions 62 el 1994), hi ha afegida una nota força emotiva que Calders va escriure el 1979 i que és un reconeixement al país que el va acollir:
Mèxic és un país gran, en molts sentits. No es pot explicar en una sola conversa ni en un sol llibre, i, com tota cosa que té diversos aspectes, contar-ne només un pot constituir una parcialitat i és, de totes maneres, una obligada limitació. La meva opinió és que el país hauria fet igualment el seu camí sense nosaltres [els refugiats catalans], però que tampoc el vam entrebancar. I si en algun aspecte vàrem significar un ajut, ja ens tocava ben de fer-ho, no seria gens correcte de voler passar-los la factura.
L’ombra de l’atzavara també incorpora el discurs decolonial, diguem-ne, o la visió mexicana de tot plegat, i ho fa a través de les converses que Deltell manté amb el seu sogre, que argumenta que sempre és l'home blanc qui vol dir a la resta com han de ser feliços, que els incita a una universalitat forçada. Aquest discurs l’hem sentit moltes vegades, avui, però és una delícia per com està integrat, per com la mare d’Adela pesa figues mentre sent la conversa, per la culpabilitat i la irritació que aquest tema suscita en Deltell, que no sap defensar-se de l’acusació d’aquest “vosaltres” i que li sap greu ser el representant del colonitzador.
A l’obra fins i tot surt el racisme interioritzat dels mexicans, que veuen tenir la pell clara com un regal de la sort –l’Adela, l’esposa de Joan Deltell, està ben orgullosa de ser una “güera”, més blanca que la majoria de compatriotes.
Tot el que es va perdre a Mèxic
Ara que la immigració està en boca de tothom a Catalunya, és curiós llegir una novel·la que reflecteix la situació contrària. Molts llatinoamericans a Catalunya potser se senten una mica com se sent el pobre Deltell, que es resisteix a integrar-se a Mèxic perquè li sembla que fer-ho seria trair el record de la pàtria. En definitiva, els catalans també som emigrants i, per tant, immigrants (això depèn del punt des d’on es miri), i els exiliats com Calders van viure a la segona meitat del segle xx el que tants immigrants extracomunitaris residents a Europa viuen avui. Calders explica tot això, i part del meu entusiasme per L'ombra de l'atzavara ve del fet que no havia llegit mai l’experiència de cap català refugiat a Llatinoamèrica.
Ens hem centrat en la contística de Calders i hem fet poc cas a la seva literatura mexicana i al seu do de novel·lista
L’altre dia vaig ser a la Fundació Tàpies i s’hi exposava l’obra de la ja difunta Marta Palau, filla de catalans exiliats com Calders --hauria pogut ser la filla de Calders, per entendre'ns. Una treballadora de la Fundació, va dir-me que havíem perdut una oportunitat d’or, que hi havia tota una generació de fills d’exiliats que s’estava morint i havia quedat pendent de reconèixer. L’artista Marta Palau és famosa arreu, i, en canvi, se l’ha reconeguda poc, a Catalunya. Em penso que amb Calders ha passat una mica el mateix: ens hem centrat en la contística, i hem fet poc cas a la seva literatura mexicana i al seu do de novel·lista. L’ombra de l’atzavara és una novel·la divertida, intel·ligent, tendra, fins i tot m’atreviria a dir que és actual, o que el que s’hi explica és ben vigent. De debò que us la recomano.