Bordeus (capital del ducat anglès d’Aquitània), 23 d’octubre de 1452. Fa 571 anys. El capità John Talbot, al capdavant de l’exèrcit anglès del rei Enric VI, entrava a la ciutat. Poc abans, quan els habitants de Bordeus havien tingut notícies del desembarcament anglès, havien expulsat l’exèrcit francès que ocupava la capital aquitana. Les fonts de l’època revelen que Talbot i les seves tropes van ser rebuts com a salvadors. Però sis mesos després (17 d’abril de 1453) es lliurava la decisiva Batalla de Castilhon de Dordonha (a 50 km a l’est de Bordeus), que se saldaria amb victòria francesa i que posaria fi a la Guerra dels Cent Anys (1337-1453) i marcaria l’inici de la fi de la presència anglesa al continent. Aquitània, que durant tres segles havia defensat la seva vinculació amb Anglaterra, restava vençuda i arruïnada.
L’origen remot del mot “gavatxo”
Des de l’alta edat mitjana (segles V i VI), l’arc atlàntic del golf de Gascunya era el solar de tres nacions històriques. Al terç nord, entre Finisterre i l’estuari del Loira, els bretons, que parlaven gaèlic bretó (una llengua cèltica) i gal·ló (una llengua romànica del tronc d’oïl). Al terç sud, entre les valls dels rius Garona i Adur, els aquitans, de parla gascona (un dialecte de l’occità amb una notable influència de la llengua basca). I al terç central, entre la Garona i el Loira, els saintongesos i els poitevins, que parlaven una llengua que es considera una de les arrels de l’actual idioma francès. Per als aquitans (de llengua d’oc), els saintongesos i els poitevins (de llengua d’oïl) eren la gent del país de “Gavai” (els estrangers). Durant els segles centrals i finals de l’edat mitjana (IX a XV), el mot “gavai” va evolucionar a “gavatx” o “gavatxo”.
Els “gavatxos” a Aquitània
Bordeus, capital política i econòmica d’Aquitània, sempre havia albergat certa presència de “gavatxos” als carrers i places de la ciutat. Però després de la batalla de Castilhon (1452) i de la forçosa i definitiva incorporació d’Aquitània a la corona francesa (1475), es va produir certa alteració de la composició sociològica del país. La fase final d’aquella llarga guerra s’havia saldat amb l’abandonament i la ruïna de diverses comarques aquitanes, i la noblesa latifundista local va promoure la importació de mà d’obra forastera per a recuperar el rendiment de les seves propietats. El cas més espectacular seria el de la comarca de Montsegur (a 70 km a l’est de Bordeus), que va viure una suplantació total de població. Convertida en un illot “langue d’oïl” al bell mig de la campinya gascona, seria anomenada la “Petita Gavatxeria”.
L’expansió del mot “gavatxo”
A partir de la conquesta francesa d’Aquitània (finals del segle XV), el mot “gavatxo” va fer fortuna arreu dels dominis dels Valois de París. Però no sempre amb el mateix significat. A Aquitània, el mot “gavatxo” es va continuar aplicant als veïns del nord que parlaven una llengua diferent. Però, en canvi, a la banda mediterrània d’Occitània, al Llenguadoc i la Provença, el mot “gavatxo” es va emprar per a identificar aquells emigrants que parlaven la mateixa llengua del país, però que ho feien en els dialectes de les zones interiors i muntanyoses (Alvèrnia, Guiena, Delfinat). En el cas llenguadocià i provençal, el mot “gavatx”, a diferència del cas aquità, no es va associar a una naturalesa estrangera, sinó a una categoria social: en aquell context històric i geogràfic (segles XV i XVI), els muntanyesos occitans eren gent rústica i mísera.
L’entrada del mot “gavatxo” a Catalunya
Sempre s’ha explicat que el mot “gavatxo” entra a Catalunya durant l’etapa napoleònica (1808-1814), i es fa servir per a identificar, de forma genèrica, tots els francesos (civils i militars) que són part de la nova administració del règim bonapartista. Però això no és cert. El mot “gavatxo” ja és present a Catalunya a mitjan segle XVI, coincidint amb la primera fase de l’emigració occitana al Principat (1550-1600). Les fonts de l’època revelen que aquesta primera onada migratòria estava formada per jornalers de les zones muntanyoses d’Occitània, els mateixos que a la costa llenguadociana i provençal eren anomenats “gavatxos”. Per tant, el mot entra per contacte amb el Llenguadoc, tot i que, poc després, tots els emigrants originaris del regne de França (llenguadocians i provençals inclosos) acabaran identificats com a “gavatxos”.
La generalització del mot “gavatxo”
L’entrada massiva d’occitans a Catalunya durant el període 1550-1640 (que van duplicar la població i van quadruplicar la producció del país), va popularitzar el mot “gavatxo” i el seu significat (en el sentit més ampli) arreu del país. “Gavatxos” eren els muntanyesos d’Alvèrnia, però, també —paradoxalment— ho eren els aquitans de la vall de la Garona o els llenguadocians de la costa. I, encara més, d'ençà de l’aliança catalanofrancesa i de la Guerra de Separació (1640-1652/59), el mot “gavatxo” seria aplicat a tots els francesos, sense distinció de llengua ni de condició social. A les fonts catalanes dels segles XVII (ocupació francesa de 1681-1697), XVIII (ocupació borbònica a partir de 1707-1714) i XIX (incorporació de Catalunya al Primer Imperi francès, 1808-1814), és habitual l’ús del mot “gavatxo” referit als francesos en general.
De Catalunya a la península Ibèrica
El mot “gavatxo” transcendiria els límits de Catalunya i, durant el segle XVIII, s’expandiria arreu dels dominis de l’Espanya borbònica. Però el vincle que associava la condició de “gavatxo” amb la de borratxo, i que se’ns ha explicat equivocadament, no seria de fàbrica catalana. Per posar dos exemples, direm que l’apel·latiu Pepe Botella per a referir-se al rei Josep I Bonaparte no va sorgir entre les classes mercantils de Barcelona, sinó que va ser creat per l’aristocràcia cortesana i rendista de Madrid. I que la cita “ya pagarà el francès el vino que se bebió” no va néixer als cellers d’aiguardent de Reus, sinó que tenia un origen popular andalús. I, no obstant això, ningú no ha pogut provar que el rei Josep I tingués més afició per l’alcohol que el seu predecessor Ferran VII, ni que els militars francesos fossin més borratxos que els militars espanyols.