El Último Vecino publiquen 'Voces', el seu esperat segon disc, nou viatge al millor del techno pop dels vuitanta

Com sorgit del no-res, tres anys enrere Gerard Alegre Dòria ens deixava bocabadats amb l’àlbum de debut de la seva aventura musical. 

Publicada en format casset (en una tirada limitada que es va esgotar gairebé immediatament), la primera referència d'El Último Vecino ens atrapava en la seva reconstrucció del millor pop dels vuitanta.  

Refermats com un dels noms més xaxis, molons i suggerents del nostre microcosmos independent, El Último Vecino reapareixen amb el seu segon elapé, l’esperat Voces (2016). Un disc en el qual res és diferent, però tot és més brillant i atractiu que en el seu predecessor.   

Encara que sense caure en la nostàlgia ni l’autoparòdia, amb Voces El Último Vecino retornen a aquell passat que remet a l’herència de referents imprescindibles de la dècada dels cabells crepats i les americanes amb muscleres com The Cure, The Smiths, Orange Juice o, més pròxims en la distància, La Mode, Golpes Bajos o els primers El Último de la Fila. 

Efectivament, els barcelonins ni fan res diferent ni aporten res nou, tret de píndoles de techno pop rodones com donettes, adherents com un xiclet a la sola de la sabata. No t’estranyi, doncs, que no puguis parar d’escoltar temes com Mi escriba, La entera mitad, Mi amiga salvaje o Antes de conocerme.    

El Último Vecino. 'Voces'. La Editorial de Canadá. Techno-pop

 

BONUS TRACKS

Gwen Stefani

'This is what the truth feels like'

Universal

POP. Ja des del seu títol, Gwen Stefani ha volgut deixar ben clar de què va el seu tercer disc en solitari, el primer àlbum que publica en deu anys. Després de catorze anys de matrimoni amb Gavin Rossdale, líder de Bush, grup britànic que va voler apuntar-se al carro del grunge, la que va ser cantant de No Doubt va descobrir que el seu marit l’enganyava amb la mainadera dels seus fills. This is what the truth feels like és el seu exercici d’alliberament emocional, terapia que, en l’estrictament musical, tot i algun moment encertat com Misery, Make me like you o Used to love, ens evidencia una pretèrita diva del pop que ha perdut el tren.  

Wild Nothing 

'Life of pause'

Captured Tracks

Indie pop. Atrapat en el seus inicis en les formes del C86, el dream pop i el shoegazing; Jack Tatum, que seria el mateix que dir Wild Nothing, ha anat evolucionant i cercant una identitat pròpia. Creixement que ha culminat amb Life of pause, la seva tercera referència d’estudi, el seu disc més elaborat alhora que variat i accesible fins a la data. Una obra més que notable que no renuncia a les declinacions de l’indie pop, però ara en coexistència amb sintetitzadors i bases electròniques, que tant aviat pot recordar a The Pastels com a Talking Head o al prohom de la música disco Giorgio Moroder.

Damien Jurado

'Visions of us in the land'

Secretly Canadian/Popstock!

Indie rock. Culminació de la trilogia de caire existencialista iniciada amb Maraqopa (2012) i continuada amb Brothers and sisters of the eternal son (2014), el cantautor de Seattle desplega tot el seu talent a través de 17 cançons que, envoltades de cert aire a ciència ficció, viren des del folk rock telúric a la lisèrgia psicodèlica. Us recomano que us compreu dues còpies de Visions of us in the land, una per escoltar-la i l’altra per admirar-la.