Mai és un paraula molt lletja (2023), publicat per Ara Llibres, és la nova novel·la de Maria Climent i la realitat de milions de dones al món. A cavall entre un relat biogràfic i un assaig, l'escriptora ens mostra la seva història d'infertilitat i el periple que va haver de viure per ser mare. En el dia d'avui 1 de cada 7 dones pateixen infertilitat, una dada que sorprèn per com d'invisible és aquest tema en la societat. "I per quan un nadó", "vigila que això s'enganxa" o aquest sense fi de frases inofensives que deixa anar la tieta en el dinar familiar poden enfonsar-te al fons de la cervesa sense alcohol que t'estàs bevent. Ningú no sospita per què no prens un vi, encara que se t'escapi un riure nerviós i et tremoli la parpella de l'ull; ningú no sospita que abaixis la mirada entre la vergonya i la tristesa, ni ningú sap que portes un any intentant quedar-te embarassada. Maria Climent dona el seu testimoni de com va viure fins a 10 betaesperes, és a dir, fins a 10 tractaments de fertilitat per gestar una criatura.
Els tractaments de fertilitat són durs i això és el que no ens expliquen. Ni tan sols a les clíniques, doncs no ho presenten tot amb aspectes massa tècnics. Climent ja estava acostumada a punxar-se pel seu esclerosi múltiple, que va relatar a Gina (L'Altra Editorial, 2019), però aquestes agulles porten dosi d'esperança i potser de bones noves. Encara que de vegades, i podríem dir en molts casos, resulten un turment. No només és el procés, confús i tecnificat, com una cursa en la qual cal anar superant proves: és l'esgotament emocional a què et sotmeten. Per què estic seca? Hi ha una alguna cosa trencada dins meu? No soc vàlida? La culpa, sempre la culpa de no poder concebre, de no ser una dona completa.
L'autora és molt valenta per brindar-nos la seva història i documentar-la amb dades, perquè pot servir a moltes lectores com un bàlsam de comprensió i a tantes i tants com a aprenentatge. Els articles de Catorze.cat serveixen com a context i acompanyen el procés per entendre a temps real cada capítol. Aquesta vegada, la d'Amposta arrisca directament amb un assaig autobiogràfic, i a diferència que a A casa teníem un himne (2023), els silencis s'expliquen amb dades, xifres i exemples. Aquest relat pot ser d'èxit o de fracàs, però sobretot, insisteixo, és un viatge. Maria Climent parla d'un tema necessari que per fi estem posant a l'agenda mediàtica. Al seu dia ja ho va fer Belle Boggs amb El arte de no desesperar cuando no estás esperando (2019), editat per Seix Barral en castellà, un llibre que pot salvar vides, o Silvia Nanclares amb Quién quiere ser madre (Alfaguara, 2017). Tots els relats sobre engendrar són biogràfics, doncs la malenconia i la desesperació que produeix no concebre s'explica des de l'esquinçament.
Ningú no sospita per què no prens un vi, encara que se t'escapi un riure nerviós i et tremoli la parpella de l'ull; ningú no sap que portes un any intentant quedar-te embarassada
Hi ha un moment que l'escriptora relata i que pot resultar aclaparador. Allà tornes al fons de l'ampolla i veus el coll interminable, difícil tornar a sortir, i és quan pateixes un avortament perquè el tractament falla. També explica sense pudor el cost d'aquests tractaments, de vegades milionaris i que poques persones poden permetre's. Perquè sí, els tractaments de fertilitat són una qüestió de classe.
Aquest tema dona per a tant que Climent podria haver escrit volums amb cada procés. L'epíleg emociona, ja que dedica unes paraules molt importants per a totes aquelles que no ho han aconseguit, unes paraules d'acompanyament i un bany de realitat, perquè "mai" és una paraula molt real. "Una cosa és voler amb el cap i una altra cosa és voler amb el cos", llegim a Yerma de Lorca. I així és, i no ho podem perdre de vista, però no per això, recordem, maternar s'ha acabat. Hi ha moltes formes de ser mare, i per sort l'estigma de la infertilitat està deixant de ser un tabú, i ara quan ens animen a engendrar com si fóssim roses que floreixen al maig podem contestar i explicar-ho sense pudor.