Després de l’èxit de ‘Gina’, el llibre que va fer debutar Maria Climent (Amposta, 1985) i que va assolir la desena edició, arriba ‘A casa teníem un himne’ (L’Altra Editorial), una novel·la coral, amb tres protagonistes, una mare i dues filles, que explora les relacions inter-familiars i que se situa a cavall entre Arnes, a la Terra Alta, la Toscana (Itàlia) i Barcelona.

Fins on s’ha de sacrificar una mare per les seves filles? Com condiciona l’educació nacionalcatòlica (i l’herència d’aquesta) en la vida de les tres protagonistes? Com pot entendre’s una família que no sap gestionar les emocions? Amb un to agredolç i utilitzant (altra vegada) el deliciosíssim ebrenc, Climent aborda temes com la càrrega mental de la maternitat, les conseqüències de l’autoritat patriarcal, les tries vitals, les oportunitats perdudes o la precarietat laboral dels joves, i ho fa amb aquest sentit de l’humor que tant la caracteritza i que s’ha convertit en el seu propi segell.

MARIACLIMENT 05
Maria Climent a la llibreria Alibri de Barcelona / Fotògraf: Adrián Quiroga

Quatre anys després de l'èxit de ‘Gina’ tornes amb ‘A casa teníem un himne’. Quina història ens expliques aquesta vegada?
És una història de dues germanes i una mare que estan distanciades. En un moment donat, a la germana gran li passa una cosa i això fa que es tornin a reunir amb la mare, que viu a la Toscana.

Quins temes toques aquesta vegada?
El tema de la comunicació inter-familiar. La mare (Erne) i la filla gran (Remei), tenen molta dificultat d'expressar-se i de confessar-se les coses, no saben gestionar els sentiments. La germana menuda (Marga) és d'una altra manera. A ella li agrada, en té necessitat, igual que el seu pare. Però, no troba la complicitat de la mare ni de la germana. I llavors tot es complica. Hi ha una història d'amor, també apareix el tema del poble, -el dilema de tornar-hi després d’haver marxat-, i la precarietat juvenil. Marga, la filla menuda, no té mai un duro, està perduda a la vida. No té gaires aspiracions perquè realment ella no creu gaire en les oportunitats de futur. 

És una història d'empoderament femení?
No ben bé, tot i que és possible que li trobis. És més aviat una història de relacions i secrets familiars, i de com les mancances dels pares condicionen la vida dels fills i les decisions futures.

És una història que explica com les mancances dels pares condicionen la vida dels fills i les decisions futures

Quin missatge vols transmetre als lectors?
En realitat el que vull és que els lectors es quedin amb una bona sensació. Que els hagi fet riure i que els hagi emocionat. N'hi ha molts de missatges, cadascú agafarà el seu.

Parla’m una mica dels personatges.
Són tres personatges que estan en diferents punts vitals i que han pres decisions molt diferents. La filla gran toca el tema de la maternitat. És ella qui arrossega tota la càrrega mental de la criatura i la que ha deixat de banda la carrera professional. Per altra banda, la mare presenta el dilema de fins a quin punt s’ha de sacrificar una mare pels seus fills. Ella ha criat les filles i els ha donat la possibilitat d'estudiar, que després elles ho hagin aprofitat o no, ja no és cosa seva. I s'ha estat al poble fins que elles han marxat. Fins quan s'ha de quedar en un lloc on no vol estar? Quan pot començar a fer la seua vida? El lector suposo que pensa que ha de poder marxar. Per què s’ha de sacrificar més si ella no vol estar-se al poble? El que passa és que a la vida real, això té conseqüències. Marga s’ha sentit molt desemparada, li ha faltat un timó i, possiblement, si sa mare no hagués marxat, si hagués tingut un lloc on tornar, potser hauria acabat una de les dues carreres que va començar. Potser ara la vida li aniria diferent.

Amb quin dels tres personatges t’identifiques?
Crec que tinc pinzellades de les tres i no en soc cap. Part de la gràcia de la novel·la és que et pots sentir identificada amb els tres personatges segons en quin moment de la vida estiguis.

Part de la gràcia de la novel·la, és que et pots sentir identificada amb els tres personatges segons en quin moment de la vida estiguis.

Hi ha alguna història personal darrere?
No, aquesta vegada el llibre és absolutament ficció.

Hi ha un secret que, un cop revelat, remou emocions.
Al principi del llibre ja es veu que la mare és “rara” i que aquí s'amaga un secret, que quan es desvela, és com una bomba que explota i que les filles encaixen com poden, i transforma una mica la relació, la suavitza. Les ajuda a entendre certes decisions que va prendre i cap a on poden anar a partir d'ara.

Maria Climent. / Fotògraf: Adrián Quiroga
Maria Climent. / Fotògraf: Adrián Quiroga

Què t’has inspirat a escriure aquesta història?
Et pots creure que no ho sé? Em feia gràcia que hi hagués una mare “rara” i parlar de les relacions familiars, perquè penso que és un tema que se pot trobar a cada casa, cada família és un món.

Parles de la culpa de l'educació cristiana i nacionalcatòlica i de com va influir en les dones de l'època.
L’Erne és un exemple d'això portat a l'extrem. Tenia un pare super autoritari i estricte. I una mare totalment anul·lada per la por que li tenia al pare. Erne no va veure mai que sa mare la defensés ni li posés cap límit al pare, i per tant ella això no ho va aprendre. I l'ha condicionat fins al punt que ella, tot i ser una persona intel·ligent, amb estudis i avançada al seu temps, no va poder escapar d'esta pressió. Si neixes en un país on hi ha una dictadura nacionalcatòlica, per més que avui dia ja no ho siga, hi ha herències que es passen de generació en generació. Les seqüeles d'una mare que és víctima, en primera línia, d'una educació així, les reben les filles d'una altra manera, els deixa ferides.

MARIACLIMENT Fotògraf: Adrián Quiroga
Maria Climent, autora de 'A casa teníem un himne' / Fotògraf: Adrián Quiroga

Parles de les violacions dins i fora del matrimoni. Per què has volgut introduir aquest tema?
És un tema que s'ha tapat moltíssim, sobretot en l'època de l’Erne. Ella ho explica. Abans a tu no et violaven, tu anaves “fent la fresca”, t'havies emborratxat i si passava era perquè t’ho havies buscat, les violacions no existien. Després diu que té inculcat que el sexe dins el matrimoni és una obligació i, per tant, no es considerava una violació. Però, avui en dia sí. Volia tractar aquestes diferències generacionals.

Creus que és important escriure amb perspectiva de gènere?
Sí, però tampoc és una cosa buscada. Jo escric el que em surt. Simplement, explico el món com el veig jo, que soc una dona.

Continues utilitzant l'ebrenc a la novel·la, com va passar amb la primera.
Per a mi, les persones reals són així. La majoria de gent que conec o amb qui tinc més relació, parla ebrenc. I és que penso que si expressions i paraules que es diuen i que ja deien les meves àvies no queden per escrit, es perdran, i és llàstima.

Si expressions i paraules que es diuen i que ja deien les meves àvies no queden per escrit, es perdran, i és llàstima

Parlem una mica del teu estil literari. Tinc la sensació que estàs creant el teu propi segell, que es caracteritza per un humor agredolç. Com el descriuries?
Ostres, quina vergonya. Soc bastant així, escric el que em surt, intento mirar la part còmica a la vida, i igual que m’agrada que em facin riure, també m’agrada fer-ne a mi. Soc una dona del Delta i allà hi ha una espècie d’humor que nosaltres en diem ‘poc suc’, que va entre l'absurd i la poca-soltada.

Soc una dona del Delta i allà hi ha una espècie d’humor que nosaltres en diem ‘poc suc’, que va entre l'absurd i la poca-soltada

I per què creus que agrada tant?
Hi ha gent que no li agrada gens. Jo crec que deu ser perquè és un estil proper. Les històries que s'expliquen en primera persona, si estan ben explicades, poden arribar molt, perquè t’ho estan explicant a tu, t’estan contant els seus sentiments, com se senten.

MARIACLIMENT Fotògraf: Adrián Quiroga
Maria Climent a la llibreria Alibri de Barcelona. Fotògraf: Adrián Quiroga

Quan llegia el llibre veia una obra de teatre, potser una tragicomèdia. T'agradaria que arribés als escenaris?
Sí, clar que m'agradaria, jo també escric molt pensant en imatges i penso que és fàcilment adaptable. Productors de Catalunya, truqueu-me!

Quin paper juga el poble d'Arnes?
Gairebé com un personatge secundari, un personatge a l’ombra que està tota l'estona sobrevolant, com un fantasma. És la idea, primer de marxar, i després de tornar, que passa a molta gent de poble. La majoria d'ebrencs que volen estudiar, han de marxar. I igual se passen molts anys fora i sempre està la idea de tornar i molts ho acabem fent. El poble t’ofega i després te crida. Almenys jo sempre l’he tingut.

El poble t’ofega i després te crida.

Has tornat al poble?
Vaig estar divuit anys fora i després hi vaig tornar. M’hi sento a gust perquè és casa meua.

Per què situes una part de la història a la Toscana?
Penso que és un lloc on una dona es podria retirar per estar tranquil·la i també perquè diuen que a la Terra Alta, com que es fa vi, és la Toscana de Catalunya.

Creus que aquesta novel·la agradarà més que la primera?
Espero que sí, perquè me l’he “currat” molt més. ‘Gina’ la vaig escriure en tres mesos i aquesta en tres anys.

Sents pressió per estar a l'altura de ‘Gina’?
Sí, tenia més pressió abans de començar a escriure, però ara que he vist el resultat, a mi personalment m'agrada més este llibre.

MARIACLIMENT Fotògraf: Adrián Quiroga
Maria Climent. / Fotògraf: Adrián Quiroga

Com ha estat el procés d'escriptura? Perquè entenc que ho has compaginat fent altres feines, no t’has dedicat exclusivament a escriure, no?
Escriure és molt sacrificat perquè has de buscar hores lliures, has de creure en tu i has de pensar que allò que estàs escrivint mereix les hores que li estàs dedicant.

Tens projectes literaris al calaix?
, però no sé si ho puc explicar.

Quins són els teus referents literaris?
M’ho passo molt bé llegint Caitlin Moran, Natalia Ginzburg i Janet Winterson.

Ets bona lectora?
No soc gaire bona lectora, si un llibre m’avorreix el deixo. Penso que la vida és massa curta per llegir llibres que m’avorreixin.

Em pots recomanar un llibre que no sigui el teu?
L'últim llibre que m’he llegit, de Marina Porras, que es diu: ‘Al mig de la vida, jo. La biografia de Mercè Rodoreda’.