Demà comença una nova edició, la 39 de la Setmana del Llibre en Català. Diu la web de l'esdeveniment, un dels més rellevants del nostre univers literari, que la Setmana tornarà a mostrar la riquesa i diversitat de l'edició en català i la seva potència industrial.

Aquesta és una veritat absoluta i inqüestionable. Tot i que és una cantarella recurrent, típica i tòpica, es publica més que mai (sembla, pel que diuen els números, i els números no enganyen, que aquest 2021 també es ven més que mai, i, sortosament, també en català). Però llegim tot el que comprem?

Ja te'ls podràs llegir?

Aquests dies amb la reentrada literària, expressió que ja ha esdevingut trending topic en cercles culturals, cada dia a la redacció de Revers arriben no menys de tres llibres: novetats o reedicions que s'amunteguen unes sobre les altres conformant un mur de lletres per astorament i diversió dels companys i companyes del diari: "Quants t'arribaran avui, Oriol?", pregunten entre la sorpresa per la quantitat de recepcions i les rialles per, envoltat de volums i més volums, estar cada vegada més aïllat del món.

L'altra pregunta que m'acostumen a fer és... "I tots aquests llibres, Oriol, ja te'ls podràs llegir?". M'agradaria respondre que sí, que els meus dies tenen 32 hores, 8 de les quals me les passo treballant, escrivint articles com aquest, i les 24 restants llegint tots i cadascun dels llibres que m'arriben, a la redacció, a casa meva o casa de la meva parella.

muntanya de llibres
La redacció de Revers aquest mateix matí. 

No me'ls puc llegir

A vegades dic mentides, suposo que com tothom, però per normal general, intento dir sempre (que puc i vull) la veritat. I quan els meus compis de curro em plantegen si em cruspeixo tots els totxos que rebo, no els puc enganyar i els admeto que no, que no me'ls llegeixo tots.

No me'ls llegeixo tots perquè no tinc temps i a vegades perquè no tinc ganes. Llegeixo els que puc i els que m'agraden. Els que em recomanen els companys de premsa de les editorials. I els que he de llegir perquè he de fer un article o perquè he d'entrevistar a l'autora o autor.

Petites biblioteques

Els que no llegeixo resten en una prestatgeria de la redacció. És el moble de les lectures perdudes que esperen un destinatari curiós. Hi ha títols que volen. D'altres fa anys que ploren allà per no haver trobat una casa adoptiva.

També he regalat llibres a la biblioteca del meu poble, i n'he deixat a la petita biblioteca: un forat en una paret d'una casa on deixem llibres llegits o que ja no volem i ens enduem aquells que ens fan gràcia. Les meves filles sempre m'acusen d'agafar-ne més dels que deixo. És un dels meus racons favorits de Gelida.

Les Boles de Drac

I hi ha els llibres que em duc de la redacció a casa, però que mai llegiré. Me'ls enduc perquè, il·lús, crec que acabaré trobant el moment per llegir-los. Perquè m'agrada l'autor o l'autora. Perquè m'agrada la portada. Per simple impuls acumulatiu. Fill del capitalisme i el consumisme fins i tot amb la cultura sento angoixa i hi ha llibres, com també hi ha discos i pel·lícules que, tot i estar a Kindle, Spotify o Netflix, els he de tenir físicament. Que li donin a Marie Kondo.

Del Walkman a Humor amarillo, els japonesos són els responsables de gairebé totes les coses que molen. Ells i elles també han estat els responsables de patentar el terme 'Tsundoku', expressió que ve de la conjunció de 'Doku', que és la seva paraula per 'llegir', i 'tsun' que ve de 'tsumu' i significa 'apilar'. Tots dos vocables junts fan referència a la virtut de comprar llibres que no llegirem mai.

Jo confesso que sóc un 'tsundoku' i els llibres son les meves particulars boles de drac. Anem-los a buscar... a la Setmana del Llibre en Català.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat