El cas de True Detective és digne d’anàlisi acadèmic. Només amb la seva esplèndida primera temporada, aquesta sèrie antològica es va convertir en una icona immediata de la televisió moderna, fins al punt que la seva continuïtat sense els mateixos personatges semblava un suïcidi creatiu. Així va ser. La seva segona entrega, erràtica fins a la desesperació, va aconseguir que allò que semblava indissoluble de la marca HBO hagués de desaparèixer un temps per reconciliar-se amb l’audiència. Van ser quatre anys d’espera, però ni així: la tercera de True Detective, tot i treure part del mal gust de boca de la seva predecessora i comptar amb un magnífic Mahershala Ali, va quedar en terra de ningú.
Un quart intent podia semblar igual de temerari, i més quan es va saber que aquesta vegada Nic Pizzolatto passava a segon ple i deixava el projecte en mans d’Issa López. Quina gran decisió. L’entrada de López és el revulsiu que la marca necessitava per refundar-se d’una vegada per totes, donar aires renovats a les seves atmosferes i introduir personatges que sortissin del motllo clàssic. True Detective: Noche polar, doncs, no té res a envejar de l’original gràcies a López i dues actrius tan diferents com memorables: Jodie Foster i Kali Reis.
De fet, True Detective: Noche polar fa el que segurament haurien d’haver fet les dues anteriors temporades per sobreviure a la descomunal influència de la primera: prendre’s la marca com l’oportunitat d’explorar les múltiples cares que pot adoptar el thriller. Si a la història protagonitzada per Matthew McConaughey i Woody Harrelson el relat estava dominat per l’aridesa, la mitologia rural i la fragmentació temporal, López aposta per situar l’acció en un entorn glaciar, explorar un misteri que flirteja amb el terror d’ascendència àrtica i jugar amb el pla més íntim de les seves protagonistes. Els nous capçals de True Detective són dues agents de generacions i caràcters diferents que acaben treballant plegades quan la misteriosa desaparició d’una expedició científica desenterra uns quants secrets del passat. Tot plegat a Ennis, Alaska, durant el llarg període de foscor que altera com mai les percepcions i les convivències.
True Detective: Noche polar fa el que segurament haurien d’haver fet les dues anteriors temporades: explorar les múltiples cares que pot adoptar el thriller
López encerta, com a mínim en els seus primers episodis, en gairebé tot: la descripció de tots els personatges, que no se sotmeten als clixés del thriller tradicional; la confecció d’una trama plena de sorpreses i incursions al realisme màgic (et passes bona part de la sèrie qüestionant el que mires, i això sempre és un mèrit) i una atmosfera que té el do d’inquietar-te sense descuidar mai el rerefons emocional de la narració. Foster i Reis són clau en el desenvolupament de la sèrie; ambdós personatges aconsegueixen tenir tanta entitat que t’enganxaries a elles encara que el misteri fos menys lluït. Però no és el cas, perquè precisament el millor de True Detective: Noche polar és que planteja un enigma absorbent i pertorbador que reconeix els seus referents (incloent La Cosa i 30 dies de foscor) i et porta a aquest estrany, i agraït, terreny en què qualsevol cosa és possible.