Les dues Palmes d'Or (The Square i el film que ens ocupa) amb què el suec Ruben Östlund ha engreixat el seu prestigi com a cineasta l'han convertit, també, en un ferotge disseccionador dels usos i costums dels rics i famosos, dels privilegiats i els pedants, del discret encant de la burgesia, que diria Buñuel. I, més enllà, de fins a quin punt l'ésser humà pot arribar a ser repugnant i mesquí. El triángulo de la tristeza, que al·ludeix a arrufar a aquest espai entre els ulls que, si et dediques a la passarel·la, has de mantenir completament relaxat, comença el seu camí en un càsting per a una agència de models que ens serveix per conèixer els dos protagonistes de la pel·lícula. A ella (la prematurament traspassada Charlbi Dean), influencer amb milers de K al seu Instagram, li va molt millor que a ell (Harris Dickinson). Dos personatges amb cossos perfectes i cervell podrit, o buit en el millor dels casos, que discuteixen sobre rols de gènere i feminisme a l’hora de pagar el compte d’un restaurant, i que s’estimen en funció del que treuen a canvi. Quan els nostres herois (lol) aterren en un creuer de luxe, convidats per aquest càncer social que indica el poder d'un/a imbècil autodefinit/da com a influencer, penetraran en un món al qual aspiren, i al que no pertanyen: el dels rics fins a l'obscenitat, els poderosos que mouen els fils, i ens fan anar d’un costat a l’altre, des del caprici. En el segon dels tres actes en què divideix El triángulo de la tristeza, Ruben Östlund ofereix una mirada salvatge i incòmoda, el seu segell d'autor (també a l'estupenda Fuerza mayor), al món dels multimilionaris, que no tenen cap altra regla que les que decideixen sobre el terreny.

fotograma de el triangulo de la tristeza
El triángulo de la tristeza, de la Palma d'Or de Cannes als premis Oscar

El rei de la merda

La dissecció que proposa el cineasta és cruel: mentre els monarques d'Instagram es fan selfies amb plats de pasta que no es menjaran, la intolerància al gluten no entén d’estatus, els seus companys de viatge es presenten. D'un venerable matrimoni d’ancians, d'aparença entranyable i fons esgarrifós (i destí que ens permet creure en la justícia divina), a un oligarca rus que ha fet fortuna venent fertilitzants (“sóc el rei de la merda”, afirma jocós), passant per la seva dona, entestada que la tripulació abandoni una estona la seva feina i gaudeixi de la vida nedant una estoneta o gaudint de les bombolles d'un jacuzzi (“som tots iguals”, diu sense indicis de vergonya torera), o per un dissenyador d'apps que només aspira a trobar algú amb qui compartir viatge.

La caricatura que dibuixa Östlund flirteja amb el traç gruixut, però és tremendament eficaç, i no s'atura allà

La caricatura que dibuixa Östlund flirteja amb el traç gruixut, però és tremendament eficaç, i no s'atura allà. Els mateixos treballadors de l'empresa naviliera també viuen, i es relacionen, seguint de manera estricta el que manen els privilegis de classe. Al mateix temps que, just abans de salpar, els empleats rasos, per descomptat racialitzats, esgoten en silenci els seus últims minuts abans de començar a treballar, la sobrecàrrec i els tripulants vestits de blanc, per descomptat caucàsics, participen d'una xerrada motivacional amb aplaudiments i crits d'ànim, i un missatge clar: als passatgers se'ls respon amb un sí a tot, per marcianes que siguin les seves peticions.

Durant el creuer coneixerem també el depressiu capità del vaixell (Woody Harrelson), que només surt de la seva cabina quan ja no es pot escaquejar més. I que protagonitza un delirant sopar d'honor celebrat durant un temporal que mou el vaixell de banda a banda, convertint un menú degustació a base d'ostres, caviar i amanida d'eriçó, en una escatològica orgia de vòmits i diarrees amb què un Östlund enemic de les subtileses es deixa anar: se li'n va la mà, i l'autoindulgència, mentre sembla voler coincidir amb els Monty Phyton sobre quin és El sentido de la vida. Una llarga seqüència rematada amb una rellevant (i èbria) discussió entre capitalisme i marxisme.

El triángulo de la tristeza

Desembarca com puguis

Molt a gust xipollejant enmig del caos, la ment pensant d’El triángulo de la tristeza segueix disparat, fent baixada en un tercer acte que canvia d'escenari, pirates mitjançant, i en què proposa un canvi de rols i jerarquies que fa tremolar els fonaments de la nostra tan ben ordenada societat. “Al iot soc l'encarregada dels banys, però aquí mano jo”, deixa claríssim una de les tripulants filipines del creuer. No explicarem aquí els motius de l'asseveració, però estan raonablement ben fonamentats.

Els privilegis de classe es porten al límit, l'ésser humà continua sent repugnant i miserable en les situacions més extremes

Els privilegis de classe es porten al límit, l'ésser humà continua sent repugnant i miserable en les situacions més extremes, i les rialles, incòmodes, però rialles, continuen a la platea fins a una conclusió que manté el deliri d'aquesta sàtira ferotge que sembla beure de referents tan extrems com Luis Buñuel, Roy Andersson o els Monty Python, Zoolander o La gran comilona, El Senyor de les Mosques o... Aterriza (o desembarca) como puedas.

Adorablement cínica, a estones irritant, sempre sense fre de mà, provocadora i desacomplexada, divertidíssima, El triángulo de la tristeza no deixa canya dreta

Adorablement cínica, a estones irritant, sempre sense fre de mà, provocadora i desacomplexada, divertidíssima, El triángulo de la tristeza no deixa canya dreta. I això sempre mereix un aplaudiment.