"Em vaig sentir sol, solito"; així estava Javier Zamora amb 9 anys travessant el desert de Sonora aquella primavera de 1999. L'escriptor salvadorenc presenta la seva primera novel·la Solito (Periscopi), que ha estat un èxit editorial als Estats Units i esperem que també a Catalunya i la resta de l'estat español. Considerat un dels millors llibres del 2023 per The New York Times Book Review, The Washington Post o la revista Kirkus, la literatura de Javier Zamora és un bany de realitat sec com el vent del desert; la seva història se t'enganxa a la cara i sorgeixen les esquerdes. Recórrer de la mà de Chepito —així li diu la seva àvia Neli— el seu "viatge" des de La Herradura fins als Estats Units et remou l'estómac perquè la seva veritat és tan colpidora i universal que avergonyeix la humanitat.
"Si ignores un adult migrant, no passa res, però si ignores un nen migrant quedes com un idiota, per això he escollit escriure-ho des d'aquest punt de vista". El viatge de Javier Zamora està narrat com una odissea, on els diàlegs amb els acompanyants —Mali, Patrícia, Xinès— ens mostren la importància de la solidaritat durant l'experiència migratòria. Els adults que va anar trobant quan va realitzar aquest recorregut, considerat per l'OIM com una de les rutes migratòries més perilloses del món on han mort milers de persones, es van convertir en un grup de resistència, en una família. El que en principi anava a durar dues setmanes, en va durar set i ningú no sabia on era el petit Javier. A San Rafael, Califòrnia, l'esperaven els seus pares; una mama que no veia des de feia anys i un papa que amb prou feines recordava.
Per a l'escriptor, Solito ha estat un exercici de curació. Gràcies al seu terapeuta va poder posar paraules a tot el que va viure i presentar-nos la seva història; va recórrer els espais on va sortejar la mort i va reconnectar amb aquell període traumàtic de la seva infantesa. Javier explica com va començar a explicar la seva experiència a través dels dibuixos i 20 anys després, després de passar per dotze psicòlogues, li va posar paraules al costat d'una terapeuta, migrant i d'origen dominicà. El fet que ella hagués passat per una situació similar quan tenia quatre anys, va fer que l'escriptor pogués tractar-se amb confiança, encara que aquesta llavor del trauma ja havia començat a brotar molt abans. "Quan vaig arribar a San Rafael em van posar en una aula d'acollida i allà vaig tenir la sort d'expressar el meu trauma, perquè els meus pares em deien que no podia explicar el viatge, aquest va ser el primer llibre que vaig escriure i es va dir Javier's journey". No ho podia explicar perquè era un delicte i havien de protegir-lo, tot i així va recuperar les seves vivències i es va enfrontar a aquests freds records.
Volia convèncer les persones blanques que era humà i mereixedor d'una vida digna
El 2018, després de publicar el seu poemari Unaccompanied, aconsegueix la visa EB-1, una visa destinada a erudits que contribueixen a algun camp de coneixement, ja sigui ciències, literatura o tecnologia. Creada per rescatar Einstein de les grapes nazis, col·loquialment tot el món la coneix com la visa Einstein. Ell és un escriptor excels, culte, brillant, ha estat becat a Berkeley, a la Universitat de Nova York, Stanford i a Harvard, i per això va aconseguir la residència en un país on només hi ha un refugees welcome quan tens una cosa per oferir. "El meu estatus migratori només l'hi donen a un 2% de la població i ningú més no pot aplicar amb les meves característiques, mai més no hi haurà un poeta salvadorenc que escrigui sobre el desert d'Arizona; això em fastigueja i em molesta". Quan va començar a escriure el to era un al·legat per convèncer la població blanca que mereixia viure en els Estats Units: "Volia convèncer les persones blanques que era humà i mereixedor d'una vida digna".
Javier Zamora explica que l'administració ianqui té una obsessió per ajudar als nens migrants, però no així als adults, una realitat similar a la política migratòria europea. Quan un menor entra a la península, si no té documents i no sap la seva edat, li fan una densitometria òssia i així, el nombre de centímetres d'un os, definirà el futur d'una persona. "Si un nen creua la frontera amb 17 anys pot tenir un estatus de refugiat, però si entra sent major d'edat, encara que sigui uns dies, no és possible". Zamora és crític i ha necessitat investigar la història de la immigració i les polítiques actuals per realitzar el llibre perquè volia posar-li context i deixar enrere relats estereotipats. Un dels personatges més interessants és el Senyor Dago, el coiot que els guia durant la ruta. A diferència d'altres traficants que es caricaturitzen com a violents o malèvols, resulta una figura respectada en la comunitat i la seva autoritat preval al llarg de tota l'odissea. "Els meus pares em deien que no fos un nen molest perquè els adults que em trobés durant el viatge no m'ajudarien" i durant tot el temps Javier va demostrar maduresa i una confiança serena i sense saber-ho es va revelar com un adult: "Durant el viatge la meva infantesa s'acaba".
L'autor va presentar el seu llibre al CCCB conversant amb Eileen Truax i va assenyalar en diverses intervencions que l'entristeix com les persones migrants han de treballar i demostrar ser mereixedores d'un paper que els permeti viure en un lloc. També es va solidaritzar amb el poble palestí, de viva veu i portant una kufiya. Zamora ha pogut tornar al seu poble a La Herradura: "El que ens fa sobreviure és més tard el que ens fa patir". Aquest llibre és un manifest literari contra el dolor aliè, sense artificis, honest, directe, que estremeix amb cada obstacle. Ell, com milions de migrants, també va creuar el mar en llanxa i va ser allà on va escoltar per primera vegada les veus d'una Amèrica Llatina que lluita per existir en un "Estem Units" quan ets una força productiva.