El català viu una emergència social: l’ús real de la llengua es redueix, especialment entre joves i en àmbits clau com l’educació, la justícia o el món digital. Res que no sapiguem. Davant d’aquesta realitat, la Generalitat ha impulsat el Pacte Nacional per la Llengua (PNL), presentat com una estratègia transversal per reforçar el català com a llengua de cohesió i de futur. Fins aquí tot va bé, oi? El document marc inclou 21 àmbits d’intervenció, més de 200 accions i un pressupost de 255 milions d’euros fins al 2030. El Pacte té punts forts, com la seva visió àmplia i l’intent d’actuar sobre sectors diversos, des del comerç fins a la immigració o el món digital. Aquesta transversalitat és positiva, però ningú sap com serà el seu desplegament efectiu.

La retòrica ja no és suficient

En l’educació, es preveu formar nous docents i enfortir el català a les aules, però no s’aborda directament l’erosió del català com a llengua vehicular. La judicialització de la immersió queda fora del focus, i això debilita l’estratègia. Sense una defensa clara del model lingüístic, l’ús educatiu del català pot continuar retrocedint. En resum, no es mullen amb aquesta qüestió. Pel que fa a l’àmbit judicial és igualment crític: el català només es fa servir en un 7% de les sentències. El Pacte inclou accions formatives, però evita proposar requisits lingüístics obligatoris. Això fa que el dret a ser atès en català depengui, sovint i només de la insistència de cada ciutadà. En l’àmbit digital, també es preveu incentivar la presència del català a plataformes i xarxes, però sense mecanismes concrets per garantir-la. Sense regulació, les bones intencions tenen poc efecte davant gegants com Netflix o YouTube. On el Pacte és més encertat és en el tractament de la immigració: reconeix el català com a llengua d’acollida i proposa recursos per facilitar-ne l’aprenentatge i l’ús real. Tot i això, als barris on hi ha més diversitat lingüística, l’oferta en català sovint és escassa o ineficient, i l’ús social continua sent baix. Per revertir aquesta situació caldrien polítiques lingüístiques valentes, focalitzades i molt més concretes.

En l’educació, es preveu formar nous docents i enfortir el català a les aules, però no s’aborda directament l’erosió del català com a llengua vehicular

Un dels punts febles del Pacte és que no té caràcter normatiu vinculant. No és una llei, sinó un acord de govern. Partits com Junts i la CUP s’hi han desmarcat, al·legant manca d’ambició i de confrontació amb els obstacles estructurals. Això també obre interrogants sobre la seva aplicació real i sobre què en quedarà si canvien les majories parlamentàries. Un dels aspectes més rellevants del Pacte Nacional per la Llengua és el seu origen participatiu: va recollir més de 12.000 aportacions provinents de ciutadans, entitats i institucions d’arreu del país. Aquesta xifra no és només un indicador quantitatiu, sinó també una mostra del vincle emocional i polític que molta gent encara manté amb el català. El fet que milers de persones hi hagin volgut dir la seva demostra que la llengua continua sent una qüestió de país i de futur compartit. Tanmateix, aquest ampli consens també posa sobre la taula una frustració latent: fa dècades que s’elaboren diagnòstics, informes i plans, però els usos reals del català no milloren… Al contrari, retrocedeixen en molts àmbits clau.

El fet que milers de persones hi hagin volgut dir la seva demostra que la llengua continua sent una qüestió de país i de futur compartit

Ens trobem en un moment crític en què la retòrica ja no és suficient. No ens podem permetre continuar acumulant promeses diluïdes ni plans que no s’atreveixen a ser tractats com a conflictes polítics reals. Ara calen mesures concretes, valentes i executables, amb capacitat de revertir tendències adverses i blindar drets lingüístics de manera efectiva. Aquest Pacte pot semblar un pas endavant, però corre el risc de convertir-se en una simple tireta sobre una ferida oberta que sagna i que cada dia és més gran. I el català, com a llengua viva i pròpia, no necessita només cures superficials: necessita reconstrucció, protecció activa i un compromís polític i social que vagi més enllà de la bona voluntat. En resum, el Pacte Nacional per la Llengua és una eina de planificació amb potencial, però perquè sigui realment transformadora caldrà una aplicació agosarada, amb polítiques estructurals potents i un compromís social decidit i preparat. El PNL pot ser un punt d’inflexió? Sí, però només si es converteix en acció real i en exigència política.