Camins de França és una autoficció o una autobiografia de Joan Puig i Ferreter, conegut de quan anàvem a escola com a l’autor de l’obra de teatre Aigües encantades. Qui m’ha conduït a aquesta lectura ha estat l’amic i poeta Adrià Targa, reafirmat després per l’amic i traductor Arnau Barios. Targa ens va dir, solemne, “El primer volum de Camins de França és el més bèstia que ha produït en català la literatura del jo". En Barios va afegir que sí, que va llegir el llibre sense tenir-ne cap referència i va quedar marcat com marquen només les bones obres d’art.

De nen, la gent del poble li deia: 'Quan seràs gran hauràs de matar el teu pare'.

Joan és un noi de la Selva del Camp que prova sort primer a Reus, després a Barcelona, i finalment a França. De nen, la gent del poble li deia: “Quan seràs gran hauràs de matar el teu pare”. Les pàgines se succeeixen al ritme del seu creixement personal, primer com a nen mandrós, després com a aspirant a poeta i adolescent, finalment com a jove que viu plenament l’ebullició barcelonina de principis del segle XX. Més endavant descobrim la desgràcia del naixement que ell arrossega, la identitat i l’absència d’aquest pare que la mare i l’oncle només esmenten amb menyspreu, mai pel nom. Aquí vaig parlar-ne, de les relacions literàries dels homes amb els seus pares. Quan és adult, Joan s’enfronta al seu pare. L’autobiografia es desplega com una tragèdia, i tot el que vindrà després, –des de l’amor al proïsme, l’afany revolucionari i la devoció literària–, està relacionat amb la història del seu naixement i la condició de fill pobre i bastard, abandonat pel progenitor ric que va embruixar la mare. La desgràcia de l’origen l’impulsa a simpatitzar amb els pobres i el condueix a una venjança espiritual que serà la font de la seva literatura. En un moment determinat, posa per escrit i en forma d’obra de teatre la seducció del pare a la mare: tot seguit destrueix el text, perquè ja no el necessita; sap que, escrit això, ja serà lliure d'escriure el que vulgui, com per exemple Camins de França.

El despertar moral, sexual, intel·lectual

Si fa unes setmanes em vaig ocupar d’un recull d’articles de Montserrat Roig sobre la feminitat i la relació de les dones amb l’amor, aquesta setmana he llegit un home que just té l’opinió contrària de Roig, o que més ben dit ratifica les intuïcions de Roig sobre la sexualitat masculina. Puig i Ferreter ens reconeix la dualitat, la ‘compartimentació’ de la seva ànima romàntica i animal. Busca la criada sensual i la Beatriu, la “violència dels cossos” i la “fusió harmoniosa” dels esperits; en altres paraules, la puta i la Ramoneta. Com que és un home intel·ligent, Puig i Ferreter ja endevina que aquesta divisió que l’acompanya sempre no té fonament, i que és una deformació com qualsevol altra.

Aviat vaig tenir la impressió que les regles cristianes que m’havien ensenyat no tenien res a veure amb la vida de les persones grans i que, en general, tothom obrava segons el seu gust i conveniència

El despertar sexual del protagonista (la passió per les casades, les criades, la peixatera, les modistetes) va en paral·lel a la seva evolució moral i literària. D’entrada busca un guia espiritual, i no acaba de trobar-lo. El seu creixement i educació sentimental són erràtics, es forja com un adult autodidacte. D’entrada li sembla que només els estaments més baixos poden viure una vida autèntica. Li sembla que el que fa ell, entusiasmar-se pels llibres, no és ben bé una vida. Exerceix de mestre a Barcelona, fa alguns companys com ell, i així el seu temperament canvia, transforma la desil·lusió del poeta frustrat en un afany vivíssim de llegir-ho tot, d’entendre la literatura com una expansió de la vida i viceversa. Assistim al que ens passa a tots en algun moment quan tenim vint anys: ens canvia el temperament, i aprenem, si tenim sort, a ser veritablement feliços, si més no per un temps. 

Ningú no pot negar que certs literats catalans escriuen bé; però la majoria fan l’efecte, àdhuc escrivint bé, de no tenir un món interior

Camins de França creix a mesura que avances, de la mateixa manera que ho fa el seu protagonista. L’encant de l’autoficció és que, quan es fa bé, recull les il·lusions i les mesquineses d’una manera molt propera. Jutgem els rampells violents del protagonista, la seva crueltat espontània, i també assistim a l’evolució de les seves opinions sobre el món, la política i la literatura. És tan bo i és tan dolent com nosaltres, i ens ho conta de primera mà, i a més cada explicació és més interessant que l’anterior, perquè el narrador sap crear la il·lusió de la maduresa progressiva que tots adquirim poc o molt amb el pas del temps. Comença que ens parla d’un exseminarista pervertit i acaba per fer un retrat de Barcelona i de l’eufòria obrera i bohèmia, del món nou que ja es veia a venir que no acabaria de sortit bé (això ja ho intueix, Joan Puig i Ferreter, fins i tot abans de la Gran Guerra). 

Si hagués topat abans amb Camins de França, els sis llibres de La meva lluita del noruec Knausgård m’haurien semblat menys enlluernadors

Aprendre-ho tot tard i malament

El primer volum de Camins de França és, efectivament, la millor literatura del jo que he llegit en català fins avui. També és veritat que no m’havia molestat a investigar-ho abans, i que he pecat de creure que l’autoficció era una dèria literària nova. He fet aquesta lectura tard i a deshora. Un dels inconvenients de desconèixer la tradició pròpia és que sempre s’ha d’aprendre tot a posteriori i en boca d’autors d’altres tradicions (com la francesa, o la noruega). Camins de França m’ha recordat la lectura d’Hervé Guibert (Els meus pares, un llibre que recordo i vaig llegir fa molts anys), o la de Karl Ove Knausgård: si hagués topat abans amb Camins de França, els sis llibres de La meva lluita (la referència a Hitler es dona per entesa) del noruec Knausgård m’haurien semblat menys enlluernadors. El que aprecio de Knausgård és el mateix que trobo a Camins de França: és el no amagar el cap sota l’ala, l’exhibició de la vanitat i mesquinesa combinades amb les fantasies de fer el bé i d’elevar-nos que qui més qui menys tots compartim. Però l'aprenentatge intel·lectual sempre és un punt erràtic, i el mateix Puig i Ferreter va aprendre de manera intermitent. 

Escriure bona literatura té una recompensa vaga: només els millors lectors saben distingir què és bo i què no ho és, i únicament ells et retran un homenatge que sobretot serà pòstum i conegut només a mitges. Els premis, la fama entre el “gran” públic” no són la glòria: la glòria ve després i és més callada, i poc o molt sempre arrossega pols.