Toni Soler és molt conegut com a humorista i com a productor de programes com Polònia o Crackòvia. Però té moltes altres facetes. Va començar a dedicar-se al periodisme treballant temes de política catalana. I a partir de 1995, amb les seves col·laboracions amb El Terrat, va donar-se a conèixer, primer a la ràdio i després a la televisió. Fa un any es va embrancar en un projecte molt més minoritari que els seus programes televisius, una publicació que es qualifica de revista “d’història d’autor”: El Món d’ahir. Ara, aquesta publicació arriba al número 3 i El Nacional entrevista Toni Soler.
És curiós que un estudiant d’Història que va deixar la carrera a mig fer, acabi impulsant una revista d’història.
A mi la història sempre m’ha agradat. La carrera d’Història a la fi, la vaig acabar, però fa relativament poc. Vaig fer com molta altra gent, que quan comença a treballar, i els estudis pateixen, ho deixen. La qüestió és que jo, la història, gairebé mai l’he considerat com un mitjà per guanyar-me la vida. No tinc temperament d’historiador: no em veig ficat als arxius, fent investigació o dedicant-me a la docència. Em veig molt més fent el que faig, comunicació. Però quan vaig poder donar-me un caprici, de seguida em va sorgir la idea de fer aquesta revista. Per sort, amb el suport d’una estructura, de la productora de Minoria Absoluta, em va ser fàcil. No vaig haver de començar de zero.
Què duu a un exitós actor i productor a ficar-se en una aventura tan arriscada com una revista d’història?
Una cosa té a veure amb l’altra. El fet que la meva productora vagi bé i que tingui feina en camps molt diversos ens permet participar d’algunes aventures, com va ser fa un temps el diari Ara, ajudar en produccions teatrals que ens semblaven interessants i ara, també, dedicar-nos a això. Va ser una idea meva, vam pensar que era un producte bonic per fer, i nosaltres som una productora que més enllà del suport audiovisual, ens dediquem als continguts. I fer una revista és una manera de contactar amb gent que té coses a dir. Forma part del nostre món. Potser no serà tan rendible com les aventures audiovisuals, però volem que ho sigui.
Un producte en paper és molt difícil de justificar si no és un producte bonic
Abans que res, el que més sobta és que El món d’ahir és una revista bonica, i de coloraines. Això no és molt comú en el món de les ciències socials, on sembla que la seriositat és incompatible amb l’estètica.
Amb les coses boniques, com passa amb els éssers humans, sembla que la bellesa exterior amagui la interior. Hi ha la idea equivocada, el prejudici, que fer un producte ben acabat, ben il·lustrat i agradable a la vista, és una forma d’amagar que els continguts no estan a l’alçada. Però no és així. Un producte en paper és molt difícil de justificar si no és un producte bonic. L’experiència lectora d'aquesta revista només és compatible amb el paper. Té a veure amb el disseny, amb el gruix del paper, amb l’olor... No es podria gaudir igual d’aquesta revista si estigués en format digital.
Per què aquest títol, El món d’ahir?
Lliga molt amb el que volem explicar. “El món d’ahir” és una altra forma de dir història o passat, i és un homenatge a Stefan Zweig, que encarna el gènere que volíem reivindicar en aquesta revista, un gènere híbrid entre la història, el periodisme, l’assaig i la literatura. Les memòries de Zweig, El món d’ahir, expliquen un període històric d’una forma molt personal, molt bonica. És un llibre que completa els millors manuals sobre l’Europa del primer terç del segle XX. Vam pensar que a la gent que li agrada Zweig, també li agradaria aquesta revista.
Als col·laboradors els exigim un punt de vista personal sobre el que explicaran i que l’estil sigui narratiu
Podríem dir que es tracta d’una revista que parla de la història des d’un punt de vista multidisciplinari? Molts dels col·laboradors no són historiadors i els textos parlen del passat, tot i que des de diferents òptiques...
Sí. L’únic que exigim als que hi col·laboren és un punt de vista personal sobre el que explicaran i que l’estil sigui narratiu, literari, però sense trair els fets, la realitat. Això és important per als periodistes, que tendeixen a ser sintètics i a anar al gra. Aquí volem que la gent s’hi recreï. Als escriptors els demanem que s’acostin als fets, als historiadors que s’oblidin una mica del detall, als periodistes que aprofundeixin... Busquem un punt mitjà...
La literatura juga un paper clau en aquesta publicació... Hi ha hagut massa separació entre la història acadèmica i la ficció històrica?
No crec. La intersecció entre els dos camps, la novel·la històrica, és un gènere d’èxit des de fa temps. A la gent li encanta. Està bé que els gèneres i les maneres de fer es barregin. A mi em sembla prou fascinant la història, perquè calgui ficar-hi ficció. El que sí que vull és que la història me l’expliquin ben narrada. Hi ha gent que tria novel·les històriques per entrar en la història. Jo prefereixo que els historiadors i els cronistes facin bé la seva feina, però sense oblidar-se de l’estil.
La història acadèmica és massa avorrida?
No. Ha d’haver-hi de tot. Hi ha gent que necessita un totxo: extens, molt documentat, amb notes... Per estudiar alguns temes cal treballar amb precisió, amb molt de detall. Però també hi ha gent aficionada, que si vol saber qui va ser Cleopatra, no cal que llegeixi una biografia de 1.000 pàgines. No necessita anar tan enllà. Jo entenc que la tasca de la Universitat és oferir uns coneixements mínims que després els historiadors poden explorar cap a diferents bandes.
A la gent que li fascina el passat, li fascina sencer
El món d'ahir busca connectar la història amb alguns elements d’actualitat...
És prou difícil vendre una revista d’història com per, a més a més, renunciar a certs caramels que fan que sigui més atractiva. Si hi ha una sèrie que ha posat de moda els víkings, és bo tenir una col·laboració d’una persona que en sàpiga molt, de sèries i de víkings. El passat s’ha de connectar amb el present. No pot ser una cosa polsegosa. I hi ha d’haver varietat. Partim de la base que la gent que li fascina el passat li fascina sencer. Fer una revista que sigui la millor sobre un aspecte, l’antic Egipte o la història militar, és molt limitador. Jo faig la revista que m’interessaria a mi, amb textos sobre el gra al cul de Lluís XIV o sobre per què la Xina va dominar el món durant molt de temps i ara ja no... La història és l’aventura de l’ésser humà a la terra. Fer un fil de connexió sobre històries diferents a llocs diferents, li dona grandesa.
El món de la història, a Catalunya, sovint ha estat molt vinculat al nacionalisme, i per això moltes revistes d’història s’han centrat molt en la història de Catalunya. Vosaltres, en canvi, mostreu una clara voluntat de fer una revista amb una dimensió internacional.
Això ens fa semblants a les revistes que m’agraden a mi, que tenen un punt de referència que és la ciutat i el país on s’editen, i que després es dediquen a tot, perquè la història és molt difícil de parcel·lar.
Entre els col·laboradors també fitxeu a un alt nombre de col·laboradors estrangers...
No podem renunciar a cap bon autor que tinguem a l’abast. A vegades és difícil accedir als millors autors. I ho intentem. Tant amb els espanyols com amb els d’arreu del món. No sempre és fàcil i ho seguim intentant. Tenim articles d’Antony Beevor, d’Ian Morris... M’agradaria que la revista es pogués consolidar i que pogués ser més accessible als grans autors.
Encara hi ha gent que pensa que en català només s’haurien de tocar temes locals
A la revista hi combineu català i castellà, com és això?
El tret distintiu d’El Món d’ahir és que és majoritàriament en català. M’he trobat amb sorpreses. Gent que la veu molt moderna i no entén que sigui en català. Pensen que en català només s’han de tocar temes locals. Nosaltres estem per acabar amb aquest prejudici.
Acabeu amb una secció fascinant, “Cartografies”, on reproduïu mapes antics. Quina màgia tenen els mapes que sedueixen a tanta gent?
A mi m’agraden molt els mapes. Em tornen boig. La cartografia alguna cosa té. Una revista com aquesta, que volia ser un article bonic, necessitava dues coses: una col·laboració artística (un diàleg de l’art amb el passat), i una secció de mapes. És una cosa que vam tenir clara des del primer dia. Els mapes ajuden a explicar el passat i l’experiència en paper va molt millor amb una secció com aquesta.
Què teniu preparat per als propers números?
Estem tancant el número 4 amb un dossier monogràfic sobre la mort. Aquest volum incorpora una llista de bons autors: Rafel Nadal, Alicia Kopf, Mathias Énard, Raül Garrigasait... Garrigasait, que acaba de rebre el Premi Llibreter, ens ha preparat un text sobre Conrad i la guerra carlina a Catalunya. I l’Anna Ballbona ens ha treballat sobre un tema que en principi no coneixia: Catalina la Gran. Jo sempre intento que la gent pensi a lo gran, que no es limiti. I vaig convidar l’Anna Ballbona a informar-se sobre el personatge. No és especialista en el tema, però n’ha fet un perfil magnífic. És algú que s’apropa de nou a parlar d’un personatge. Per a nosaltres l’experiència de la història és tan important com la història mateixa. Al número 1 hi vam incloure un article de l’Empar Moliner en què comentava una estada a Pompeia, on es va quedar a dormir a les runes. És un text que explica molt bé com la història pot emocionar una persona, i per a nosaltres això és molt important.
No deu ser fàcil distribuir una revista així...
Bé, la nostra revista es ven a unes poques llibreries, i, sobretot, online. Ara per ara tenim 1.200 subscriptors, una xifra notable. Però aspirem a molt més. Confiem que aquesta revista tingui molt més recorregut.