En un moment de Top Gun: Maverick, un malcarat almirall de la Marina amb la calba d’Ed Harris, li adverteix: “El futur és a tocar i vosté no hi està inclòs. La fi és inevitable, Maverick, va directe a l’extinció”. L’esbroncada té a veure amb el seu historial i l’habitual menyspreu cap a les ordres dels seus superiors, sempre desafiant, sempre encaparrat en demostrar que aquella pirueta impossible deixa de ser-ho quan ell n’és el pilot, tot i que els avanços tecnològics ja permetin fer volar els aparells a distància, evitant la gosadia gens meditada, la impulsivitat quasi suïcida. Al Top Gun original, el nostre home ja havia hagut d’escoltar, també d’un oficial de cap pelat, aquella famosa frase: “El teu ego estén xecs que la teva butxaca no pot pagar”. Les maniobres a l’aire, a les que Pete 'Maverick' Mitchell és tan aficionat, posen en risc els milions de dòlars que costen els F-14 de la primera pel·li, els F-18 d’aquesta, i l’exèrcit no està per arriscar el seu pressupost. Aquestes dues escenes, una mirall de l’altra, prenen un sentit insospitat si pensem en Tom Cruise (Syracuse, Nova York, 1962) com l’últim bastió, la darrera defensa, d’una manera d’entendre el cinema que, com els pilots de combat, sembla condemnada a la desaparició quasi immediata.
“No faré mai una pel·lícula per plataformes”, deia fa uns dies al Festival de Cannes, on va rebre una Palma d’Or honorífica. Fins a tres vegades, les mateixes que Sant Pere va negar a Jesucrist, Cruise donava l’esquena a l’algoritme, al canvi de paradigma i de model, a un present que aïlla l’espectador, envoltat de pantalletes sense aixecar-se del sofà. “Si el que faig té cap sentit és per veure una sala plena. El cinema és una experiència compartida, de comunitat. Entenc molt bé el negoci, l’he estudiat. I jo faig pel·lícules per veure’s a les sales, sempre penso en fer una pel·lícula que enganxi al públic, que els entretingui, i que funcioni més enllà del primer cap de setmana d'estrena. M'agrada aquesta experiència i crec que hi ha molts directors que també la volen. És diferent escriure una pel·lícula per al cinema que fer-ho per a la televisió. Hi ha alguna cosa en com es roda, com es comunica… tot és diferent. El cinema és la meva passió”, afirmava amb contundència.
Com Maverick amb les filigranes aèries i el control de la força G, Tom Cruise ha convertit cada rodatge en un doble salt mortal: per un costat, plantant cara a l’inevitable, parint i fent realitat un grapat de blockbusters que semblen desafiar una indústria que ha pres una decisió sense camí de retorn. Per l’altre, arriscant la seva (caríssima) pell en escenes d’acció impossibles, com aquell salt de la sisena entrega de Missió Impossible que li va destrossar un turmell, o aquell cotxe estampat mentre rodava Dies de tro. Escenes impossibles, o no tant: “Per què m’arrisco? Això seria com preguntar-li a Gene Kelly per què ballava. Quan algú diu que alguna cosa és impossible jo penso que potser no ho és, i ho intento. Millor provar-ho i fallar que no fer-ho. És clar que les escenes d’acció fan por, però jo dono la meva vida per aquesta professió perquè em sento un privilegiat i sempre penso què li puc oferir al públic perquè pensi que ha valgut la pena. No vull decebre'ls, sobretot a les noves generacions”, explicava a Cannes.
Es diria que Cruise pateix algun tipus d’addicció al perill, no només físic. Quan volia treure’s del damunt, tan aviat com fos possible, l’etiqueta d’ídol guapet d’adolescents, quan pretenia que se’l prenguessin seriosament, l’actor no va dubtar: pocs riscos més grans que buscar-se partenaires, i aguantar el tipus, com Paul Newman (El color del diner), Dustin Hoffman (Rain Man), Jack Nicholson (Alguns homes bons), Gene Hackman (La tapadera) o, ja consolidadíssim, la parella Meryl Streep-Robert Redford (Lleons per xais). Tampoc ha dubtat a posar-se a prova amb cineastes coneguts per la seva elevada exigència, com Oliver Stone (Nacido el cuatro de julio), Stanley Kubrick (Eyes Wide Shut), Paul Thomas Anderson (Magnolia), Steven Spielberg (Minority Report, La guerra dels mons) o Michael Mann (Collateral). I s`ho ha passat bomba rient-se de sí mateix amb papers secundaris a Austin Powers 3, Tropic Thunder o Rock of Ages.
El cine als cines
Cruise és un fonamentalista del mateix cinema-espectacle que el va convertir en una de les estrelles millor pagades de la història. Quan el blockbuster ha quedat en mans de Marvel, de Christopher Nolan i de James Bond, una altra icona que es resisteix a plegar, Tom Cruise continua apostant per humanitzar la figura de l’heroi (relativament, perquè cap altre humà fa el que fa l’humà Cruise) i no s’ha deixat de preocupar mai per la qualitat dels productes que ofereix. La franquícia Missió Impossible n’és un exemple magnífic: a les primeres quatre entregues, formant societat amb cineastes tan diversos, i també tan personals, com Brian De Palma, John Woo, J.J. Abrams i Brad Bird. A la cinquena i sisena, i a la següent, Dead Reckoning, que arribarà el juliol del 2023 dividida en dues pel·lis, ha trobat un soci perfecte en la figura de Christopher McQuarrie (l’oscaritzat guionista de Sospitosos habituals, i a qui va contractar com a director de Jack Reacher). Cruise busca mirades amb caràcter i fugir de les fórmules (tot el que es pot fugir d’una fórmula quan fas una saga com aquesta), i s’envolta dels millors perquè odia els pilots automàtics, de nou el link amb Top Gun.
Tornant a la pel·lícula, que arriba avui a les sales després de dos anys guardada en un calaix fent una llarga quarantena pandèmica, Top Gun: Maverick és un compendi de com el Hollywood dels anys 80 i 90 entenia els blockbusters. Sense negar l’aposta clara per la nostàlgia (), el film és capaç d’oferir acció trepidant, vols hipersònics cap a l’estratosfera, o el bombardeig a una planta refinadora d’urani que recorda l’atac a l’Estrella de la Mort de La Guerra de les Galàxies. Pur espectacle. Però també es preocupa (d’acord, amb la superficialitat que exigeix arribar a tots els públics) per construir uns personatges que busquen redempció i transmissió de coneixements: Maverick fent de mestre Jedi i Rooster, el fill adoptiu que el rebutja, exercint per obligació de jove padawan. Una altra cosa és que les tones de carisma de Cruise facin empal·lidir el deixeble Miles Teller (recordem-lo com a bateria obsessionat de Whiplash).
Un es pregunta si els espectadors de vint-i-tants estaran interessats en veure les peripècies aèries de l’ídol dels seus pares i mares
La primera escena, amb Cruise pujat a una moto, melena al vent perquè ell no necessita casc, obre la finestra a un munt d’inevitables picades d’ull al Top Gun original: del tema musical de Harold Faltermeyer o el Great Balls of Fire que tocava al piano el seu traspassat amic Goose, a l’emocionant homenatge a un Val Kilmer que continua resistint-se al maleït càncer (i de qui Filmin acaba d’estrenar el revelador documental Val, sobre la seva figura). Això sí, cap més rastre que un flashback, que aprofita metratge de la primera pel·li, de Kelly McGillis, la protagonista femenina. Ningú hi va contactar per tornar a un cinema que fa anys va abandonar, o a l’inrevés: “Soc vella i grassa, aparento l’edat que tinc”, deia l’actriu en una entrevista a Entertainment Tonight fa poc més d’un any. Aquí el personatge femení cau en mans de Jennifer Connelly, de quaranta anys i que encaixa molt millor en els estàndars de bellesa que reclama Hollywood. I, si parlem d’escenes de risc, potser la més agosarada mostra un Cruise sense samarreta, lluint pectorals ben suats (la suor, un altre element característic dins l’univers Top Gun) a la platja enmig d’un grup de paios semidespullats trenta anys més joves que ell. Ningú diria que el nostre home és a punt de bufar 60 espelmes.
Dedicada en els seus crèdits finals al cineasta Tony Scott, Top Gun: Maverick evita en el seu guió totes aquelles piruetes que sí veiem en pantalla, i connecta amb sòlida eficàcia amb el mateix públic que va convertir l’original en un èxit planetari, superant-lo qualitativament sense gaire esforços: no ens enganyem, el primer Top Gun és una icona que forma part de la cultura popular, sí, però també una pel·liculeta tirant a mediocre, on es barrejaven les postes de sol i l’apologia de la masculinitat tòxica, avionetes fent girs impossibles i un grupet de pilots d’elit, sí, i d’encefalograma pla, també, als que no hagués fet cap mal una plantofada a temps.
Remakes tardans
Més enllà d’aquestes consideracions, poca gent s’esperava que, 36 anys després, s’activés una segona part que semblava lògica als anys 80, 90 i 2000, però que ha acabat arribant quasi a contracorrent. No és habitual que la variable “dècades” participi en l’habitualment immediat procés que porta de l’èxit a la seqüela. Però hi ha casos sonats.
El propi Tom Cruise, convertit en deixeble de Paul Newman, estava present a El color del diner (Martin Scorsese, 1986), que recuperava el protagonista d’El vividor (Robert Rossen, 1961), un arrogant jugador de billar sense gaire escrúpols, per fer-lo madurar, com a mentor d’algú en qui es veu reflectit. Sota la mirada d’Scorsese, la seqüela arribava amb una voluntat més artística que econòmica. Una mica com passava amb Blade Runner 2049 (2017), que arribava 35 anys després de l’original, de nou amb Harrison Ford, i on el cineasta canadenc Denis Villeneuve assegurava (com faria posteriorment amb Dune) un punt de vista nou des de la més convençuda reverència al clàssic de Ridley Scott.
Poca gent s’esperava que, 36 anys després, s’activés una segona part que semblava lògica als anys 80, 90 i 2000, però que ha acabat arribant quasi a contracorrent
Francis Ford Coppola també s’ho va pensar molt, i els seus habituals desastres financers hi van contribuir abans de fer realitat El Padrí 3 (1990), setze anys després de la magistral segona entrega. Títols com Wall Street: El dinero nunca duerme (2010), Texasville (1990) o Els dos Jakes (1990) jugaven la mateixa lliga com a seqüeles tardanes de pel·lícules aplaudidíssimes per la crítica i beneïdes pels premis: amb la primera, era Oliver Stone qui 23 anys més tard ens descobria com li havia anat a aquell llop financer que va dur Michael Douglas de cap a l’Oscar. A la segona, Peter Bogdanovich reprenia alguna de les tristíssimes històries de la seva també oscaritzada L’última projecció (1971). I a la tercera, era Jack Nicholson qui, a banda de recuperar el seu personatge de Chinatown (1974), s’atrevia a substituir darrere la càmera a Roman Polanski. I si parlem de personatges icònics, pocs ho són tant com una mainadera i un arqueòleg: 54 anys van ser necessaris perquè Disney estrenés El regreso de Mary Poppins (2018), amb Emily Blunt acostant-se (i ja és molt) a Julie Andrews, the one and only. I dinou anys van passar perquè Spielberg-Lucas-Ford tornessin a formar equip a la completament innecessària Indiana Jones i el Regne de la Calavera de Cristall (2008).
Encara en podríem citar algunes més, ben diverses, com Tron Legacy (2010, 28 anys després d’aquella al·lucinada TRON). O Blues Brothers 2000 (sense el traspassat John Belushi, substituït aquí per John Goodman, però reunint de nou a Dan Aykroyd i al director John Landis per tornar al seu icònic èxit 18 anys més tard). O La extraña pareja (amb Jack Lemmon i Walter Matthau recuperant els seus personatges 30 anys després) va tenir continuacions tardanes. O, en una operació similar a la de Richard Linklater-Julie Delpy-Ethan Hawke amb la trilogia Abans de..., el cinema francès va viure el seu propi tríptic romàntic: Palma d’Or a Cannes i guanyadora de dos Oscar, Un hombre y una mujer (1966) va ser un èxit aclaparador. Dues dècades més tard, el cineasta Claude Lelouch i la parella Anouk Aimée i Jean-Luc Trintignant es reunien per continuar la seva història, i l’any 2019 arribava la tercera, Los años más bellos de una vida, demostrant que les seqüeles no són només cosa de superherois, agents amb llicència per matar o pilots addictes a les caigudes en picat.