The Music Of Big Star, una reunió de gegants a Barcelona

A Big Star, la icònica banda de Memphis, se l'associa sempre al culte i a la mala sort. En canvi, jo amb ells aniria encara més lluny: és una banda de consens. Ens posa a tots d'acord; la seva música és excelsa i atemporal. Si no fos així, no s'entendria el furor que encara provoca un grup del que ja només queda viu un dels seus quatre membres (el bateria Jody Stephens) i amb el gruix de la seva discografia saldada durant els setanta (com a excepció el 2005 van gravar In Space, encara que aquest ja és un altre tema). No obstant això, el seu llegat se sosté per dos motius: l'eficàcia d'unes cançons d'elegant electricitat i amb unes harmonies addictives i el fervor dels qui van arribar més tard i els tenen en un pedestal. Entre aquests hi ha gent de R.E.M., Teenage Fanclub, The Replacements i tants d'altres.

A mig camí entre el power pop i el rock guitarrer (que en el fons ve a ser el mateix), els músics de l'escena alternativa dels noranta els veneraven. Aquests no atenien a la seva coneguda (i publicitada) mala sort, ja fos amb els segells discogràfics o amb una indústria que, en general, ni va saber ni va voler ubicar-los. Després, va entrar en escena la incompatibilitat personal a causa dels egos (i la gelosia): Alex Chilton i Chris Bell pugnaven per aquest lideratge. Això no va restar inspiració als discos, meravellosa excel·lència a #1 Record i Radio City, però si va provocar un clot. Fins i tot que el 1993, i avalats per Jon Auer i Ken Stringfellow de The Posies, Chilton i Stephens van saltar de nou a la carretera (hi ha un document fantàstic gravat a la Universitat de Missouri). Sense pressió i molta precaució, van posar aquest cançoner suprem a disposició dels seus devots. Van aconseguir l'inimaginable: que poguéssim corejar de nou aquestes tornades irresistibles.

Per això, i al marge de celebrar amb magnificència el 25 aniversari de la promotora Houston Party Music, la reunió es presumia més com un esdeveniment social i col·lectiu que com un concert a l'ús. Normal, n'hi havia prou amb veure el planter d'aquest The Music of Big Star: Mike Mills, Jon Auer, Pat Sansone i Chris Steamy (potes de banc a R.E.M, The Posies, Wilco o The dB's). Per tant, molts al·licients i, també, algunes realitats. Aquella que dicta que les que manen sempre són les cançons. I aquí hi ha un filó enorme. De fet, això dona per a un passi dividit en dos i completar així dues hores de recital (l'obertura amb The Sadies va ser un altre regal). Lògicament, la quota d'emoció va ser menor a la d'aquella actuació en un FIB i amb olor de primícia, prèvia a l'actuació d'una PJ Harvey salvatge i en estat de gràcia. És a dir, mai no oblidarem aquell (ja llunyà) diumenge del mes d'agost de 2001. Llavors érem més innocents i, també, més somniadors.

September gurls, Thirteen o The Ballad of El Goodo encara retrunyen com a himnes i símbol d'una generació. En una Sala Apolo vestida amb les millors gales aflorava aquesta sensació: que feliços hem estat gaudint d'aquestes melodies. I quina poca justícia (si ho mirem en termes d'èxit massiu) se'ls ha fet. Si bé, els qui li rendeixen més homenatge són els que tenen el poder; els músics que defensen amb tanta dignitat un llegat tan estratosfèric. En setmanes en què s'ha parlat sense parar del nou disc dels Stones i de la cançó rescat de The Beatles, reivindicar Big Star és oportú i necessari. Les circumstàncies van poder amb ells, però ningú no els va acabar de fer caure. La prova és l'avui i l'ara. Per això mateix, veure a Auer cantar amb aquest estil, observar com trasteja Mills les seves quatre cordes amb aquest aplom i la llibertat de qui s'allunya momentàniament dels grans recintes, o aquestes dues guitarres en perfecta comunió (molt plausible un Pat Sansone que aquí respira). Després hi ha el somriure de Jody Stephens, ell s'emporta aquest premi en forma de gira i un reconeixement en vida que no oblidarà mai.

Poques vegades una banda va tenir una segona vida tan fructífera i luxosa com la seva

Cinc músics en perfecta sintonia que s'intercanvien els instruments, un joc en què tots treuen el morro pel micro principal (entranyable quan ho fa Stephens i determinant Mills quan ataca September gurls). Ja de primeres, sona I'm In Love With A Girl (adduint a aquest esperit juvenil, encara que ja siguin senyors), amb Don't Lie To Me puja la temperatura, amb una banda que carbura; molt rodada malgrat l'excepcionalitat. Després d'una pausa de quinze minuts, en aquest tram estiren peces més acústiques, hi ha picades d'ullet al material firmat per Chris Bell (sorprenent I Am The Cosmos) i, amb el desig d'una estructura de concert més mal·leable i enèrgica, aquest homenatge li dona la volta a la llegenda i a aquesta teoria de l'infortuni: poques vegades una banda va tenir una segona vida tan fructífera i luxosa com la seva. L'estrella del seu debut, aquí com a teló de fons, continua brillant amb força (i classe, molta classe).