La casualitat (o no) no ha volgut que el mateix dia coincideixin el llançament del nou disc de The Rolling Stones i la pel·lícula que Martin Scorsese porta mesos anunciant. Lligats durant tants anys, la banda i el director novaiorquès han anat sempre de la mà. Una cosa que encara sostenen, amb punts i algun vincle en què coincideixen. És difícil trobar una altra connexió tan ferma entre el rock i el cinema. Hi ha moltes associacions entre ells, una que mantinc perenne a la retina és aquella escena a Infiltrats. Al cinema, amb tot a les fosques i en pantalla gran, la imatge d'inici amb Jack Nicholson entrant en una cafeteria mentre sona de fons Gimme Shelter és imbatible. Fins i tot van filmar junts aquell documental (no deixava de ser la gravació amb molts mitjans d'un concert al Beacon Theatre de Nova York), Shine The Light, amb, entre d'altres, Christina Aguilera com a convidada. Per aquell llavors ningú no va entendre que ella fos allà. Ja saben que de vegades, com en d'altres tantes disciplines, costa obrir la ment un tant conservadora dels aficionats al rock n'roll.
Si amb això d'Aguilera no n'hi va haver prou, ara va i apareix Lady Gaga. Algú que, d'altra banda, no és dubtosa demostrant que això no és casualitat; va deixar-se anar amb Metallica en un lliurament de premis (els Grammy de 2017) amb foc inclòs, lògicament les conegudes sessions al costat de Tony Bennett que van acabar en disc i, per al que encara no estigui convençut, el seu paper a la pel·lícula La Casa Gucci en què desafiava el llegat de Sofía Loren. És a dir, en el dia d'avui té més actitud que la majoria de músics tatuats que presumeixen d'autenticitat. Lady Gaga, amb un simple pestanyeig, es fulminaria a la majoria. I així va ser com ho van entendre Mick Jagger i Keith Richards. Sobretot, Mick, que per als negocis és un linx. I és qui als seus vuitanta anys sosté la banda. Les grans decisions passen pel seu cap (i també el seu múscul). Com, per exemple, l'elecció del productor del disc que publiquen aquest divendres.
Desconstruint Hackney diamonds
A hores d'ara, i explicant que l'últim disc amb material propi dels Stones (sempre em va agradar més això que dir els Rolling) té ja divuit anys (l'irrellevant A Bigger Bang), en aquesta ocasió havien de comptar amb algú jove, entusiasta, que estigui al dia de les noves tendències, però que sàpiga d'on venen i com són els seus companys d'aventures. El seu nom és Andrew Watt i ha treballat amb tòtems com Ozzy Osbourne o Iggy Pop, a qui els ha insuflat un nou aire. Abans de l'arribada de Hackney Diamonds hi ha hagut dos avançaments, ambdós amb reaccions diferents. El primer va deixar el personal perplex: una altra vegada el mateix riff de sempre? I la imatge de portada, és retro futurista? I el videoclip, és necessari que surti l'actriu protagonista d'Euphoria pujada a un descapotable? A veure, ni ha estat la primera ni serà l'última vegada (convé recordar els videoclips d'Aerosmith en l'etapa de Get A Grip). Llavors, per què espantar-se i generar alarma? A més, sorgeix aquesta altra prerrogativa: d'aquí a vint anys es col·locarà aquest Angry a un nivell semblant al de Start Me Up?
Bé o malament, l'important és que s'ha parlat de nou dels Stones. I a ells, als primers espases, això els encanta. A Mick al que més; li fascinen els focus. I lluir-se, ja que a la seva edat està en condicions de mostrar; lluir aquell tipus esplèndid i aquell somriure permanent. En canvi, Keith està de tornada de tot. Es deixa portar. Què decideixen filtrar la primera cançó a través d'una ràdio anglesa? Un pla perfecte. Què toca anar a reunir-se amb Jimmy Fallon perquè t'entrevisti? Aquesta acció també la firma. O Ron Wood, que durant els anys de dubtes, era qui aguantava amb més solidesa els fonaments del grup en escena. Ara ja Wood tampoc no força la màquina, però ell segueix allà. Tots confien en el comandament i el poder de convicció de Mick Jagger. Qui per desgràcia no hi és és Charlie Watts. I encara que era el membre més discret (pel seu caràcter), tenia carisma com el que més, i la seva manera de tocar la bateria era única, especial. De fet, en el concert de The Rolling Stones el 2022 a Madrid va ser un dels aspectes que més es va criticar (l'excés d'enganxada del seu substitut, trobant a faltar la finor jazzy de Charlie).
Si aquest fos (hipotèticament) un disc de comiat, se n'anirien deixant un bon sabor de boca
A tot això, arriba el segon single, Sweet Sounds Of Heaven. I aquí sí, hi ha unanimitat, fins i tot els més escèptics donen la seva aprovació. Malgrat la presència de... sí, Lady Gaga! Una cançó amb dues versions, una de curta de cinc minuts i la llarga de set. Com antigament, la versió editada per a ràdios i després la que anava en LP. Un tall en el qual flueix l'essència stoniana més pura, molt semblant a la que hi havia a Gimme Shelter, amb gust de gòspel i el piano de Stevie Wonder, més aquesta manera que té Jagger d'assaborir i lletrejar cada síl·laba i les seves pertinents harmonies. La cançó per si mateixa emociona, amb aquest piano d'entrada que et condueix fins aquestes carreteres per les quals tant i tan bé transiten, aquest pòsit de blues (es pot recordar que el seu últim disc eren adaptacions alienes d'aquest gènere) i l'efecte simbòlic de les coristes gairebé anònimes del documental 20 Feet From Stardom. Per tant, i amb això com a avançament, com són la resta de les cançons del disc? On els situa a ells i als seus seguidors? Ens ho prenem seriosament o el deixem en mera anècdota? A falta d'un veredicte més profund (el que dona les escoltes més reiterades d'un àlbum), aquí tots surten (sortim) ben parats. Si aquest fos (hipotèticament) un disc de comiat, se n'anirien deixant un bon sabor de boca.
Hi ha peces que tenen patent de cors, la del Jagger sobri que circula en solitari (Depending On You i Driving Me Hard), el piano de coloraines i saltironant d'Elton John a Live By The Sword (repeteix a la lluminosa Get Close), el rock aguerrit i juvenil de Whole Wide World i, sobretot, Bite My Head Off, amb la qual és la sorpresa majúscula d'aquest disc: el sota salvatge que toca Paul McCartney en una cançó punk i desenfrenada que obliga a repetir escoltes. Pel que sembla, també va ser Paul qui va suggerir el nom del productor. D'altra banda, que les baquetes de Charlie Watts siguin presents en la ballable i addictiva Mess It Up és alguna cosa més que l'homenatge al company caigut: és la prova que sense ell no haguessin estat la mateixa banda. I, després, el tòpic, la inevitable cançó cantada per Keith Richards. Entranyable, sí, però per sota del que ell acostumava. I al final, la versió de Rolling Stones Blues de Muddy Waters amb Mick (com bufa encara l'harmònica) i Keith (rendint homenatge als seus herois), un davant l'altre, i que és una picada d'ullet a mil coses; sobretot als seus orígens i al propòsit que tenien aquests somiadors per als seus seixanta anys (o seran més?) de carrera: conquerir la vida eterna per a aquesta llengua llegendària.