The Cure ha aconseguit recuperar-se aquesta nit de l'agredolça impressió que aquesta banda de rock alternatiu amb 30 milions de discos venuts a tot el món va deixar després del seu últim pas per Espanya, amb un concert aquesta vegada balsàmic, generós i vibrant que ha fet justícia a la influència del seu llegat.

Fins al temps s'ha aliat amb l'aire malenconiós i existencialista dels britànics, propiciant un dia gris de fina pluja constant que no ha impedit que l'antic Palau d'Esports de Madrid registrés una de les entrades més espectaculars dels últims mesos, més de 16.000 persones segons l'organització, molt poques d'elles vestides amb el gairebé canònic color negre.

D'igual manera, l'espectacle, molt fluid, ha revisitat els diversos gèneres o colors que els han convertit en referència, com el postpunk del seu seminal Three imaginary boys, el rock gòtic d'One hundred years i A forest, la new wave optimista de Boys don't cry, In between days o Friday I'm in love i fins i tot apunts electrònics a The walk.

Gran gira Europea

Després d'enfocar-se en els últims anys en el format de festivals, el grup es retrobava per fi amb seguidors, no oients accidentals, gràcies a "The Cure 2016", primera gran gira europea des de 2008 (quan van visitar per última vegada Madrid), amb 30 concerts a 17 països.

Les coses pintaven així d'una altra manera respecte a la seva última actuació al Bilbao BBK Live! de 2012, quan el xou es va retardar enormement per un problema tècnic i l'àrid repertori no va ajudar a convèncer un públic festivaler poc versat en les arestes del grup.

La promotora dels seus concerts a Espanya (dijous tocaran a Bilbao i dissabte vinent a Barcelona) anticipava també per a aquesta ocasió un repertori que combinaria "èxits, temes inèdits i rareses", algunes de les quals amb prou feines havien interpretat en viu en les tres últimes dècades.

40 anys de carrera

La seva gosadia en armar repertoris i 40 anys de carrera des de la fundació de la banda a Crawley (Anglaterra), 37 des del llançament del seu primer àlbum, Three imaginary boys (1979), donen per a un llarguíssim concert més enllà dels "hits", però en les més de 2 hores i mitja (gairebé tres) i 31 temes d'aquesta nit, finalment ha pogut més el pes de la seva història amb majúscules.

Puntuals a la cita, i enmig d'una gran ovació, davant del públic s'han presentat Robert Smith (veu/guitarra), Simon Gallup (baix), Jason Cooper (bateria), Roger O'Donnell (teclats) i Reeves Gabrels (guitarra), amb Open com a tret de sortida i les seves característiques línies de baix enfangades.

"Gràcies!", ha cridat en castellà Robert Smith, molt connectat amb l'audiència, no així amb els grans monitors del recinte, que amb prou feines han projectat la seva imatge, com tampoc les cinc gegantines pantalles verticals que, al fons de l'escenari, conformen l'escenografia de la gira.

Jovialitat

Lluny de plegar-se a la introspecció, el concert ha passat de seguida a una ona més viva, primer amb el jangle pop d'High i amb A night like this, jovialitat que als 20 minuts ha ofert el primer pic de la vetllada amb Push i In between days.

Posteriorment han sonat Pictures of you, la cadència i percussió asiàtiques de Kyoto Song i les afilades i temeràries guitarres de The blood, a més dels llampecs electrònics de The caterpillar.

La calma de Lovesong, el regal de noces que li va fer a la seva dona poc abans del seu matrimoni, ha funcionat a les mil meravelles com a contrapunt de Just like heaven, una de les més aplaudides de la vetllada (no en va, Smith la va considerar en el seu moment "la millor cançó pop que The Cure hagi fet").

Rareses

Després ha estat el moment de les esmentades rareses, com The last day of summer, que no havien tocat de manera regular en una gira des de l'any 2000, o, a continuació, The hungry ghost, una altra que poques vegades es cola en els seus repertoris.

From the edge of the deep green sea, One hundred years i End han elevat la intensitat emocional del concert, a temps per a les tres tandes de bisos, en les quals han sonat temes com Burn, de la BSO de la pel·lícula El corb, Play for today i, especialment, A forest, que ha posat el públic a batre palmes.

Shake dog shake, l'explosiu tema que en algunes parades obre la vetllada, ha inaugurat aquesta vegada el segon tram de temes extres, en el qual han concatenat Fascination street, Never enough i Wrong number, deixant per al final la munició més precisa i 20 minuts apoteòsics amb Lullaby, Friday I'm in love, Boys don't cry, Close to me i Why can't I be you?.