“Al Terenci te l'havies de prendre seriosament d’aquella manera”, ens adverteix de seguida Colita, fotògrafa prestigiosa i amiga íntima del protagonista de Terenci: La fabulación infinita, llargmetratge documental que Filmin estrena a sales aquest divendres i que arribarà a la plataforma la setmana que ve, en un muntatge estructurat en quatre apassionants capítols que posen el focus en una infància tan consentida com trista, en una personalitat tan seductora com manipuladora, en un talent literari que es desbordava només a estones, i en una vida sentimental entre la tragèdia grega, o potser egípcia, i el musical de Hollywood. En realitat, a Terenci Moix (Barcelona, 1942-2003) li agradaven, per damunt de tot, els pèplums. Sinuhé, l'egipci (Michael Curtiz, 1954) era un dels seus favorits. I també el film que va veure, en sessió doble amb El último cuplé (Juan de Orduña, 1957), en una Nit de Cap d'Any del 1958. A mitjanit es van encendre els llums, perquè el públic es prengués el raïm, i ell només desitjava que aquell moment passés i Victor Mature, o Sara Montiel, tornessin a aparèixer davant seu.
El cinema dels dissabtes
“Jo era un adolescent molt trist i solitari, sense res al món, només tenia el cinema”, afirma el mateix escriptor recordant els seus anys de joventut. Una època, la de la seva infantesa i adolescència, que va viure abstret en els seus somnis, en les seves fantasies. Perquè com molt bé explica el documental, el nostre home va viure, o va voler viure, com una estrella de la pantalla. Dirigit per Marta Lallana, Terenci: La fabulació infinita fa un apassionant recorregut que comença al barri del Raval i passa per Ventelló, Roma i Marràqueix. Dibuixa una criatura mimada per una família que, deia ell, “era un disbarat”, i que va patir una tràgica pèrdua quan va morir el seu germà Miquel, amb només 18 anys. Explica aquell moment en què se li van creuar els cables i de sobte va començar a associar tota l'experiència eròtica a través de la nuesa dels màrtirs cristians. El sexe era dolor i no gaudi.
Dirigit per Marta Lallana, Terenci: La fabulació infinita fa un apassionant recorregut que comença al barri del Raval i passa per Ventelló, Roma i Marràqueix
Posa el focus en la importància que per ell van tenir sempre els seus amics. Alguns presents al documental: Colita, Núria Espert, Anna Maio, Boris Izaguirre, Sergi i Anaïs Schaaff, Carles Mir... Altres absents com a testimonis, encara que sí que apareguin en l'abundant material d'arxiu, cintes casolanes incloses: Rosa Maria i Xavier Sardà, Josep Maria Mainat, Elisenda Nadal, Papitu Benet i Jornet, o la seva inseparable secretària i mà dreta Inés González. I aprofundeix en algunes de les seves relacions sentimentals, des de la que va mantenir amb Vicente Molina Foix quan tots dos eren nois de vint-i-tants anys que començaven a escriure sobre cinema en revistes com Film Ideal fins a la que, ja amb 50, madur i desenganyat, va començar amb Pablo Parellada, un noi de només 19 anys, per a incredulitat d'amics, coneguts i saludats. No era la primera vegada que li coneixien un dels seus “noviets”, molt menors que ell. “Era una mica pigmalió”, recorda Anaïs Schaaff. “Crec que Terenci s'havia de sentir molt sol per començar una relació així”, afirma Núria Espert en un documental que no és, en aquest cas, especialment benvolent amb Parellada (“Pablito semblava una màquina de gastar diners”, sosté el també escriptor Luis Antonio de Villena), tampoc amb Terenci, mostrant-nos imatges casolanes enormement reveladores i impúdiques.
L’amarg do de la bellesa
Per sobre de tot, Terenci: La fabulació infinita vol ser just amb el gran amor de la vida del protagonista. També, probablement, la víctima més gran del seu caràcter capritxós i tergiversador, l'actor Enric Majó, amb qui va conviure durant 14 anys en una relació que va ser una muntanya russa emocional: “Terenci era brillant, generós, intel·ligent i... manipulador. I aquesta paraula, per a una parella, és molt difícil”, explica un Majó que és el perfecte relator dels clarobscurs del nostre home. El desamor, la depressió, la tendència a exagerar els seus drames (fins i tot amb amenaces de suïcidi que els seus íntims no es creien del tot), també formen part del que aquest documental ens explica. Guanyador del Premi Planeta amb No diguis que va ser un somni, i autor de llibres tan reconeguts com El dia que va morir Marilyn o El pes de la palla, Terenci Moix va voler viure, dèiem, com una estrella d’aquelles que admirava, o a les que va arribar a entrevistar, com Kirk Douglas, Gina Lollobrigida, Lauren Bacall o la seva adorada Esther Williams. I els seus amics expliquen com gastava els molts diners que va guanyar en excentricitats i capricis, així són els somnis quan es poden fer realitat: en viatges o banyeres romanes, en cartells de pel·lícules, en abrics de visó i en percebes, pagant comptes milionaris en restaurants als quals acudia diàriament i als que muntava opípars sopars amb la seva gent estimada. “Tots teníem la sensació de ser el seu millor amic”, diuen.
Més enllà del retrat polièdric de Moix, l'interès del documental es manté en la forma, amb un muntatge àgil que barreja declaracions ad hoc amb entrevistes de l'època, enregistraments casolans, moments dels programes que Terenci va presentar, abundants imatges de la bulliciosa Barcelona dels 60, 70 i 80, i fragments d'alguns dels seus llibres que connecten amb la història del protagonista
I, és clar, Terenci: La fabulació infinita també parla d’una mort prematura, amb només 61 anys, causada per un càncer derivat del seu tabaquisme incurable i tan exagerat com quasi tot el que feia. Quatre paquets de Ducados diaris passen factura a qualsevol. “Em fa molta ràbia, perquè Terenci de gran hauria estat la bomba. Fent allò que li hauria donat la gana, se seguiria sabent vendre de puta mare. Seria el senyor de 80 anys amb més followers del món”, afirma Anaïs Schaaff abans de plorar. “Joder, ens va robar al Terenci vell... Crec que li agradaria que plorés”, remata. Més enllà del retrat polièdric de Moix, l'interès del documental es manté en la forma, amb un muntatge àgil que barreja declaracions ad hoc amb entrevistes de l'època, enregistraments casolans, moments dels programes que Terenci va presentar (Terenci a la fresca, Más estrellas que en el Cielo), abundants imatges de la bulliciosa Barcelona dels 60, 70 i 80, i fragments d'alguns dels seus llibres que connecten amb la història del protagonista, i que escoltem amb la locució dramatitzada de l'actor Pol López. Tot això contextualitza, enriqueix i fa brillar una biografia que ja és apassionant de base. La d'un ésser lliure quan la llibertat estava prohibida. La d'un home que entenia l'amor de manera tòxica, que mai no en tenia prou amb l'afecte que li donaven. La d’un escriptor que volia ser, i viure, com Truman Capote. La d'un intel·lectual que hipnotitzava. La d'un vividor llegendari.