Carme Junyent, lingüista imprescindible i incòmoda, tenia una habilitat única: dir les coses pel seu nom. Sense maquillatges ni dramatismes, però amb la serenor de qui sap que la supervivència d’una llengua no depèn de discursos institucionals, sinó de les decisions quotidianes dels seus parlants. Entre les seves aportacions més potents hi ha la teoria dels indiferents, un concepte tan senzill com revolucionari que ens ajuda a entendre on som i cap a on anem.

Un sol parlant pot marcar la diferència

Junyent distingia tres grans grups davant del català: els compromesos, que volen parlar-lo i mantenir-lo; els hostils, que preferirien que desaparegués; i els indiferents, la gran majoria silenciosa, la gent a qui “li és igual això del català”. Aquest tercer grup és clau. No són enemics de la llengua, però tampoc aliats conscients. No tenen una militància clara, sinó que s’adapten a l’entorn: si el català hi és present, el fan servir; si no, canvien sense resistència. El seu comportament no respon a ideologia ni a una intenció de fer mal, sinó a la simple inèrcia i passivitat del context.

En diversos llibres i entrevistes, Junyent assenyalava que els indiferents podien arribar a representar entre el 60 i el 70% de la població. És a dir, la majoria. Per això considerava que no calia obsessionar-se amb els hostils, que en realitat són pocs, tot i que molt visibles. El veritable camp de batalla es juga en aquest terreny de la indiferència. Si el català apareix com una llengua viva, normal i útil, els indiferents s’hi sumaran de manera natural. Però si només hi ha renúncies i silenci, ells també callaran. I és aquest silenci el que fa més mal que cap atac extern.

El veritable camp de batalla es juga en aquest terreny de la indiferència. Si el català apareix com una llengua viva, normal i útil, els indiferents s’hi sumaran de manera natural

La teoria és alhora una advertència i una esperança. Advertència, perquè si cedim i canviem al castellà cada cop que algú no ens parla en català, transmetem el missatge que la llengua és opcional, prescindible, i això arrossega la majoria indiferent cap al no ús. Esperança, perquè un sol parlant pot marcar la diferència. Quan tu mantens el català, fas que l’interlocutor indiferent se senti còmode en aquesta llengua i, sovint, simplement s’hi adapti. És un efecte dòmino: cada interacció quotidiana pot reforçar o debilitar el català.

És aquí on la teoria de Junyent guanya força: el futur del català no depèn de grans declaracions polítiques, ni tan sols de lleis que obliguin o protegeixin. Depèn del gest quotidià de demanar el cafè amb llet en català, de saludar el metge en català, de dirigir-te al cambrer o al veí en català. Les institucions poden fer polítiques, però sense aquesta base social, no hi ha decret que valgui. Si el compromís no és personal i constant, el català s’afebleix en silenci.

Si el compromís no és personal i constant, el català s’afebleix en silenci

Els indiferents, de fet, ens posen un mirall al davant: si nosaltres cedim, ells cedeixen; si nosaltres persistim, ells persisteixen. El poder d’aquest grup rau en la seva plasticitat. I això ens obliga a deixar d’esperar miracles col·lectius i assumir que la responsabilitat és individual. No hi ha cap altra estratègia: o ens mantenim ferms en el català, o el camp queda buit.

La teoria dels indiferents no és un relat catastrofista, sinó una crida al poder del catalanoparlant normal. Cada persona que decideix parlar català està influint en aquest 60-70% que es mou amb i segons el vent dominant. Si aconseguim que el vent bufi a favor, el català tindrà futur. I aquesta és potser la millor manera d’honrar Carme Junyent: no només citant-la, sinó posant en pràctica la seva lliçó. No callar, no renunciar i no pensar que la llengua ja se salvarà sola. Per tant, cal tenir en compte que el futur del català depèn, literalment, de cada conversa que tinguem avui. Així doncs, procurem que siguin en català, per favor.