Madrid, 9 de juny de 1878. Fa 148 anys. El rei Alfons XII d'Espanya, rebesavi de l'actual monarca espanyol Felip VI i imposat per les armes amb el cop d'estat militar de 1874 que havia liquidat la I República espanyola (1873-1874), signava un Reial Decret que transformava la colònia de Cuba en una "regió espanyola d'ultramar", dividida en sis províncies. Aquell Reial Decret, promogut per Antonio Cánovas del Castillo, president del Partit Conservador i del govern espanyol de torn el 1878, deia que Cuba passava a tenir la mateixa categoria política i administrativa que qualsevol regió de la península, amb l'afegit "d'ultramar" que significava que era part indissociable de l'Estat espanyol a l'altra banda de l'Atlàntic.
Què es pretenia amb aquest Reial Decret?
Aquest Reial Decret es va debatre i aprovar a les Corts espanyoles durant les setmanes immediatament posteriors a la conclusió de la Primera Guerra de Cuba (1868-1878), que s'havia saldat amb un precari "punt i seguit" a favor de les forces colonials. El propòsit del govern espanyol era que Cuba tingués representació política a les Corts – com la tenien les províncies que formaven les regions de la península – amb l'objectiu posat a "pacificar" la societat i desactivar l'independentisme. Per tant, les posteriors Segona Guerra (1879-1880), i la Tercera Guerra (1895-1898), són conflictes secessionistes que tenen més en comú amb el procés independentista contemporani català (2017-actualitat), que amb la colossal crisi que s'està gestant a Ceuta.
El fracàs de l'estratègia espanyola
L'estratègia espanyola va fracassar estrepitosament. Ni la transformació de la naturalesa jurídica de Cuba (1878), ni la definitiva abolició de l'esclavitud (1886), no van alterar el paisatge socioideològic cubà. I la prova més evident d'aquest fracàs polític i estratègic es posaria en relleu amb l'esclat de la Tercera Guerra de Cuba (1895). Práxedes Mateo Sagasta, president del Partit Liberal i del govern espanyol de torn el 1895, promouria el debat i aprovació a les Corts espanyoles d'un Estatut d'autonomia per a Cuba, que pretenia el mateix que el Reial Decret de 1878. I aquí, en aquest punt, a més dels evidents paral·lelismes amb la Catalunya contemporània del 2017, ja apareixen els primers punts en comú entre les crisis de Cuba i de Ceuta.
Quins són aquests punts en comú entre les crisis de Cuba i de Ceuta?
L'Estatut de Cuba de 1895 (15 de març) —que la premsa espanyola de l'època anomenaria "Llei de Reformes d'Abárzuza" (el ministre d'Ultramar de l'època)— arribaria espanyolament tard i mai no entraria en vigor perquè la Tercera Guerra de Cuba ja havia esclatat (24 de febrer). Però, constitucionalment, fins al Tractat de París, signat el 10 de desembre de 1898 i que certificava la cessió de la regió espanyola de Cuba als Estats Units, "la Perla de les Antilles" seria una "regió autònoma" de l'Estat espanyol (març, 1895 – desembre, 1898), denominació que equivaldria al terme contemporani "comunitat autònoma" o "ciutat autònoma". I aquí, els punts en comú entre les crisis de Cuba i de Ceuta ja es perfilen amb molta claredat.
Per què els Estats Units van entrar en aquella guerra?
L'administració del president McKinley fabricaria el relat que justificaria l'entrada dels Estats Units en el conflicte entre Espanya i l'independentisme cubà. Però el govern nord-americà no tenia el propòsit d'ajudar els independentistes a guanyar la guerra, sinó que s'havia fixat l'objectiu d'expulsar els espanyols i incorporar Cuba a la Unió. Una altra cosa és el que passaria la vigília de l'ingrés nord-americà al conflicte. El congressista Henry Teller, havia recollit la inquietud de milers de grangers del mig-oest que temien no poder competir amb els productors agrícoles cubans i forçaria una esmena que impedia l'annexió, però, al mateix temps, creava els mecanismes per a sotmetre Cuba, eternament, als interessos polítics, econòmics i militars nord-americans.
Què va passar, realment, a Cuba amb la intervenció militar nord-americana?
Des que el general Shafter i els 18.000 marines nord-americans van desembarcar a les platges de Daiquiri i Siboney (22 de juny de 1898), els espanyols només van resistir cinc setmanes. El 16 de juliol de 1898, el govern espanyol presentava la rendició. I el 10 de desembre de 1898, se signava el Tractat de Pau de París. En aquesta seqüència de fets, el que formalment va passar és que els Estats Units van atacar i ocupar militarment una regió autònoma de l'Estat espanyol (juny – desembre, 1898). I el que formalment va passar és que Espanya va cedir la sobirania sobre la regió autònoma de Cuba als Estats Units, i el govern de Washington l'administraria com un protectorat fins a la concessió d'una independència molt limitada (desembre, 1898 – maig, 1902).
Quins són els paral·lelismes entre les crisis de Cuba i de Ceuta?
Els paral·lelismes entre les crisis de Cuba (1898) i de Ceuta (2026) són més que evidents. Les entrades massives d'immigrants marroquins a Ceuta són una estratègia de pressió —algú parla d'ocupació encoberta— obertament promoguda per Rabat. Però Ceuta no és una colònia espanyola. Ni tan sols és una "plaça de sobirania" espanyola, una curiosa denominació que ostentaria des del segle XIX i que li va ser confirmada després que el 1956 Espanya lliurés el protectorat del Rif, per a impedir que l'ONU la inclogués en qualsevol programa de descolonització. Ceuta, des del 1995 és, constitucionalment, un territori autònom de l'Estat espanyol. Com ho era Cuba el 1898, quan Espanya la va lliurar als Estats Units.
Què pot passar a Ceuta?
Més d'hora que tard, el govern espanyol del color polític que sigui lliurarà Ceuta al Marroc, l'aliat preferencial dels Estats Units al quadrant central de l'Atlàntic oriental. Una altra vegada, els nord-americans al teló de fons d'una crisi espanyola. Però això no impedeix que aquest escenari que s'albira susciti certs dubtes. Per exemple. Assistirem a un conflicte bèl·lic, vestit de patrioterisme tronat i d'abast curt, però prou sorollós per justificar la classe política espanyola, com va passar amb la guerra hispanoamericana de 1898? O la cessió es produirà en el marc d'una negociació imposada i humiliant per als espanyols, com a París el 1898 quan ja no hi havia res a justificar? O seran les dues coses, com el 1898?
Quines seran les conseqüències de la crisi de Ceuta?
En qualsevol dels casos (no s'albiren alternatives possibles, per què el Marroc aprofitarà la inèrcia de força que té en el panorama actual) la crisi de Ceuta (que precipitarà la de Melilla i la dels illots espanyols del nord d'Àfrica) provocarà una crisi política colossal que ensorrarà i liquidarà el Règim del 78. Com va passar amb el de 1874 (anomenat "turnista") amb la crisi de Cuba, el "Desastre del 98". És la lliçó de la Història —en majúscules —, i d'això, ningú amb un mínim coneixement de geopolítica internacional en té cap dubte. En canvi, sí que aquest escenari genera certs interrogants en un context sociopolític català. Ha començat el compte enrere del rellotge de Deulofeu que permetria a l'independentisme català aprofitar aquesta finestra d'oportunitat?