Hi ha concerts que no són només concerts, sinó trobades. Espais que s’obren entre veus, entre llengües, entre mars. Aquest dijous al vespre, el Paral·lel 62 s'ha convertit en un d’aquests llocs màgics: Marta Torrella i Helena Ros, les ànimes de Tarta Relena (projecte que la setmana passada va ser reconegut amb el Premi Nacional de Cultura) han compartit escenari amb el guitarrista i cantant cretenc Giorgos Manolakis per oferir un viatge sonor a través de la Mediterrània. Una hora llarga de complicitat i bellesa, dins la programació del Festival Clàssics, que ha deixat la sala suspesa en un silenci ple d’emoció.
Un univers comú
El projecte és fruit d’una residència artística a Empúries, on, durant quatre dies, totes tres ves van conviure i van crear un llenguatge comú. “Ens ho hem pres com un pati on jugar i entendre les cançons”, explicaven Torrella i Ros abans del concert. El resultat d’aquella convivència s’ha traduït en un univers compartit: un espai on la veu polifònica de Tarta Relena —a mig camí entre la litúrgia i el desig— es fon amb les textures vocals i la guitarra laouto de Manolakis, hereva d’una tradició mil·lenària. La proposta, d’una senzillesa aparent, es desplegava com una cerimònia. No hi havia grans llums ni artificis, només la presència. Tres cossos, tres veus i una comunió. El públic, que omplia la platea, semblava retenir la respiració. Hi havia cançons conegudes del duet català i temes arranjats especialment per a l’ocasió, però també moments d’improvisació on tot semblava néixer per primera vegada. Era com si cadascun dels músics traduís l’altre: l’esperit grec i el català trobant-se en una mateixa oració. Les dues cantants no amagaven l’admiració pel seu company de viatge: “Ens ha sorprès molt la facilitat amb què canta i toca les melodies. És admirable”, confessaven després del concert. Manolakis, per la seva banda, corresponia amb somriures i mirades de complicitat. S’hi percebia l’afecte d’aquells que no només comparteixen escenari, sinó també una manera de sentir la música com a pont, com a memòria compartida.
Hi havia cançons conegudes del duet català i temes arranjats especialment per a l’ocasió, però també moments d’improvisació on tot semblava néixer per primera vegada
L’actuació arriba en un moment dolç per a Tarta Relena. Fa pocs dies, el duet ha rebut el Premi Nacional de Cultura 2025, un reconeixement que, asseguren, encara estan “processant”. “Ens sentim agraïdes i motivades —deien—. És com una abraçada molt gran en un moment en què no saps ben bé si allò que fas té sentit per algú.” I sí: ahir, al Paral·lel 62, el sentit hi era. Hi era en cada veu, en cada silenci, en cada mirada entre elles i el públic. Quan el concert va acabar, els aplaudiments van ser llargs i càlids, d’aquells que no demanen bisos, sinó que donen les gràcies. A la sortida, molts espectadors caminaven en silenci, com si encara estiguessin dins de la música. Potser perquè, per una estona, tots havíem estat part d’aquell “univers comú” que Tarta Relena i Giorgos Manolakis han sabut crear: un univers on la tradició no pesa, sinó que flota, lliure, damunt el mar que ens uneix.