Tànger, 11 d’octubre de 1945. Les tropes espanyoles del règim franquista que havien ocupat la ciutat cinc anys abans (14 de juny de 1940), coincidint amb l’ofensiva de l’exèrcit nazi sobre França en ple conflicte mundial, es retiraven. L’11 d’octubre de 1945, l’Alemanya nazi, aliada política de l’Espanya franquista, havia perdut la guerra, i França, una de les quatre potències guanyadores del conflicte, obligava les autoritats espanyoles a desocupar Tànger i a restablir-ne l’estatus de zona internacional que li havia estat concedit quasi 22 anys abans (18 de desembre de 1923). Tànger conservaria aquest estatus —el de condomini internacional— fins a la creació del regne del Marroc (29 d’octubre de 1956), hereu i continuador del sultanat forjat a finals de l’Edat Mitjana. Entre 1945 i 1956, Tànger esdevindria un gran nucli de negocis i un importantíssim focus cultural. Seria la Beirut de la Mediterrània occidental i la segona escala d’una destacada part de l’exili català republicà.  

Aquells exiliats no constitueixen, però, la primera presència catalana en la història de la ciutat. L’eix Catalunya-Tànger té una història que es remunta a la centúria del 700, quan els catalans com a comunitat ja apuntaven cert traç singular, però encara no s’anomenaven com a tals. A Tànger, l’any 711 es va negociar el desembarcament àrab a la península ibèrica. S’hi van reunir Musa ben Nusayr, cap de les forces àrabs al Magrib, i Olbà, que la historiografia nacionalista espanyola rebateja com a Julián i rebaixa a la categoria de “Judes del regne visigot”. Olbà, màxima autoritat política i militar de Ceuta —la clau sud de l’estret de Gibraltar— i de qui es desconeix la filiació —la hipòtesi que era un petit reietó semiindependent que basculava entre Toledo i Constantinoble és la més acceptada—, era amb tota seguretat un aliat d’Àkila, el cap de les oligarquies de la Tarraconense i de la Septimània —la Catalunya i el Llenguadoc actuals—, enfrontades des de feia dècades amb la cort visigoda de Toledo.  

Gravat anglès de Tànger (Segle XVIII). Font Bibliothèque Nationale de France

Gravat anglès de Tànger (Segle XVIII) / Biblioteca Nacional de França

La resta de la història és ben coneguda. Roderic, rei de la Hispània visigoda, que venia de combatre els bascos, que tampoc es volien sotmetre al poder de Toledo, va arribar a la batalla amb un pam de llengua. Allà va signar la seva fi i la fi de la que alguns illetrats anomenen “la nación más antigua de Europa”. Si fos així, seria la primera manifestació de l’etern triangle de conflicte Espanya-Catalunya-Euskadi. No sabem, si més no cap document ho indica clarament, si, passats els segles, l’ocupació espanyola de Tànger (1940) tenia un component de reparació històrica amb l’Espanya imperialista del règim franquista, naturalment. O potser simplement era una maniobra oportunista en un context bèl·lic general, en què les potències que garantien la internacionalització de Tànger (1923) estaven immerses en els camps de batalla europeus. Res no es pot descartar. Més encara quan sabem que el ministre d’Afers Exteriors espanyol de l’època, el falangista i filonazi Serrano Suñer, tenia una singular visió de la història i una particular obsessió per les velles glòries espanyoles.

Mapa de la Zona Internacional de Tànger. Font Ministerio de Defensa

Mapa de la zona internacional de Tànger / Ministeri de Defensa

En canvi, sí que sabem segur que durant els segles centrals i finals de l’Edat Mitjana (centúries del 1100 al 1400),  sobretot quan va esdevenir un emirat independent i el seu port un dels principals centres de comerç de la zona, Tànger va ser visitat sovint pels comerciants catalans, valencians i mallorquins, llavors a la recerca de les vies atlàntiques que els portarien a ser uns dels primers europeus a tocar les illes Canàries i la costa africana de Guinea. Els emirs independents de Tànger, per garantir la seva independència respecte al regne nassarita de Granada i el regne benimerí de Fes, tenien un pacte permanent amb els reis de Tremecén (a l’actual costa d’Algèria), aliats naturals de la cancelleria de Barcelona. Una altra relació, indirecta aquest cop, va arribar després de l’expulsió dels moriscos hispànics (1609). Els moriscos aragonesos, que segons les fonts es vestien com els cristians vells i tenien l’aragonès com a llengua vehicular, van fer cap a Tànger. L’aragonès desapareixeria, però no els cognoms.

Tànger sota dominació anglesa (1673). Font Bibliothèque Nationale de France

Tànger sota dominació anglesa (1673) / Biblioteca Nacional de França

Amb aquests precedents, quan l’any 1945 van arribar a Tànger, els exiliats catalans republicans no es van establir en una ciutat del tot estranya. Si bé és cert que els pocs testimonis catalans de l’època medieval havien desaparegut totalment, també ho és que Tànger era una ciutat amb un paisatge social, econòmic, arquitectònic i urbanístic semblant al d’un port important de la Mediterrània europea. Era el resultat dels quasi dos segles de dominació portuguesa (1471-1661), dels 23 anys de dominació anglesa (1661-1684), de la influència de la potent comunitat jueva local —en bona part d’origen sefardita—, de la dels moriscos aragonesos —grans coneixedors de les tècniques constructives hispàniques— i de dues dècades d’estatus internacional (des del 1923).  Un cop les potències guanyadores de la Segona Guerra Mundial (1939-1945) —De Gaulle, especialment— van dir a Franco que retirés el seu exèrcit i s’emportés sota el braç la seva Ley de responsabilidades políticas, va començar el degoteig d’exiliats republicans catalans.  

La platja de Tànger abans de la declaració de Zona Internacional (1912). Font Discovering Tanger

La platja de Tànger abans de la declaració de zona internacional (1912) / Discovering Tanger

Un dels més il·lustres que van arribar a Tànger va ser el metge Josep Dencàs i Puigdollers (1948), que havia estat un dels creadors dels Escamots d’Estat Català, que havien tingut un paper protagonista en els Fets de Prats de Molló (1926) i una actuació destacada en els Fets del Sis d’Octubre (1934), en la defensa armada de la Generalitat, al costat dels Mossos d’Esquadra i dels Guàrdies d’Assalt, contra l’ofensiva militar de la República espanyola. També havia estat conseller de Sanitat i d’Assistència Social (1933-1934) i de Governació (1934).  Tànger va ser la tercera i darrera estació de l’exili de Dencàs, després de Génova i Banyuls de la Marenda, al Rosselló. Fins a la mort (1966), va exercir la medicina a Tànger i la seva clínica va ser una de les prestigioses de la ciutat. Dencàs era maçó i aquest detall no passa desapercebut. La maçoneria tenia una gran presència entre les elits de la ciutat, i aquesta seria una de les causes que explicarien per què es va exiliar a Tànger.

Tànger quan va ser declarada Zona Internacional (1923). Font Discovering Tanger

Tànger quan va ser declarada zona internacional (1923) / Discovering Tanger

Un altre dels més il·lustres que es van establir a Tànger va ser el jurista Josep Andreu i Abelló (1949). Havia estat un dels advocats defensors dels processats pels Fets del Sis d’Octubre (1934), president de l’Audiència Territorial de Catalunya i del Tribunal de Cassació (1936) i creador d’un tribunal especial per jutjar els crims comesos pels anarquistes a la rereguarda republicana (1937). Com Dencàs, formava part de l’executiva d’ERC, però a diferència del metge, alineat amb les tesis del president Macià, Andreu sempre va formar part de l’entorn personal i polític del president Companys —les dues “sensibilitats” d’ERC—, fet que no impediria que a l’exili de Tànger col·laboressin estretament. Tànger era la quarta estació de l’exili d’Andreu, després de París (acompanyant el president Companys), Nova York i Mèxic. Hi va fundar i presidir la Banque Immobilière du Maroc, una de les principals entitats financeres de la ciutat i una font de finançament per a la resistència cultural i política catalana.

Mapa francès del Marroc (1929), que delimita els protectorats espanyol i francès i la zona internacional de Tànger. Font Bibliothèque Nationale de France

Mapa francès del Marroc (1929), que delimita els protectorats espanyol i francès i la zona internacional de Tànger / Biblioteca Nacional de França

En aquella empresa, Andreu i Abelló es va associar amb l’advocat Antoni Pedrol Rius. Compartien origen i amistat: la joventut de tots dos havia transcorregut a Reus, durant l’etapa republicana (1931-1939). Però Pedrol Rius no era un exiliat polític pròpiament, sinó que era a Tànger per qüestions professionals. Tampoc havia estat represaliat. El seu passat, clarament lligat als entorns més conservadors i tradicionalistes de Reus, el situava en un escenari ideològic més proper al catalanisme carlí que al republicanisme de l’exili. Pedrol Rius va ser la figura més controvertida d’un exili bàsicament català i republicà que reunia més de 100 persones. D’altres membres il·lustres d’aquella comunitat d’exiliats van ser l’escriptor i traductor Joan Valls i Royo i l’arquitecte i periodista Assís Vilardevall Marfà. Una colònia permanentment vigilada pels serveis secrets espanyols, el mateix organisme que havia col·laborat amb els nazis en la detenció i extradició del president Companys (1940).

Tànger durant l'ocupació franquista (1940 1945). Font Discovering Tanger

Tànger durant l'ocupació franquista (1940 1945) / Discovering Tanger

Imatge principal: Retirada de l'exèrcit franquista espanyol de Tànger (1945) / Pinterest