A Banyoles, cada dia és un bon dia per anar a l’Estany a fer un volt, però el diumenge és gairebé obligatori trobar-se a una terrassa per fer el vermut amb l’excusa d’estirar les cames. Posar-se al dia de bodes, separacions i defuncions, malparlar de les Banyolines de l’Any, i, en definitiva, criticar (qui sigui o el que sigui) és un dels esports locals preferits dels banyolins. No s’hi pot fer re, soms aixins. Però diumenge passat, a una terrassa d’aquelles que et claven vuit euros per unes escopinyes (i com que és diumenge tant se val), dues noies sorprenien i no criticaven res ni ningú i tampoc no parlaven de la covid-19, ni dels confinaments, ni dels canvis de les restriccions.
Discutien sobre la famosa (i encara vigent) qüestió dels diacrítics. I aquest debat em va cridar tant l’atenció que no vaig poder evitar escoltar els arguments de cadascuna de les interlocutores sobre aquest afer. Així que si mai llegiu aquest article, noies, perdoneu-me això d’escoltar converses d’altri. El cas és que una de les noies afirmava que ella encara posava els accents diacrítics, ja que "per alguna cosa se’ls havia après quan estudiava" i que deixar-los de fer servir perquè "ho deia una norma" no li semblava bé.
L’altra noia, en canvi, li explicava que a ella ja li anava bé "no haver de pensar tant" i que al final, en tota aquesta polèmica entre defensors i detractors dels diacrítics, el que havia de prevaldre era la comunicació i que, "si en el context en què s’utilitzen no hi ha cap ambigüitat, no cal fer-los servir". I, és clar, el vermut, de sobte, comptava amb molts ingredients interessants: amistat, braves, olives, sol radiant i diacrítics. What else?
Quan la nostra llengua rep una modificació, aquesta ens afecta, ens interpel·la i ens mou, i això confirma que la llengua no ens és igual
Aquest diàleg demostra que hi ha un interès per la llengua. I això, aparentment insignificant, és bàsic per a la supervivència del català. Més enllà de posicionar-nos i de prendre partit en aquest dilema diacrític, més enllà d’estar-hi o no estar-hi d’acord i més enllà de practicar o no la desobediència diacrítica, aquí el que ens interessa és el debat i les conseqüències d’una decisió lingüística (i polèmica). És a dir, quan algú modifica, qüestiona, ataca o toca alguna cosa de la nostra llengua, perquè aquesta és precisament nostra, també ens toca a nosaltres. La llengua és matèria identitària i aquesta identitat ens construeix, ens fa ser com som, ens explica i ens defineix. I quan la nostra llengua rep una modificació, aquesta ens afecta, ens interpel·la i ens mou, i això confirma que la llengua no ens és igual. Ara bé, aquesta última afirmació tampoc no ens resol si hem de superar (o no) els diacrítics.