Vivim una era en què tota riallada sembla haver d’anar acompanyada d’un justificant. Si rius només pel fet de riure, o rius d’alguna cosa que no està tipificada com a susceptible de poder-ho fer, immediatament entres en contradicció amb una mena de pacte ambiental que determina què és divertit i què no. És aquesta regressió, acceptada majoritàriament d’una forma gairebé pertorbadora, que ha portat tot humorista a haver-se de sotmetre a un veredicte constant dels guardians de la moral. Per tant, la comèdia realment punyent s’ha tornat un petit miracle en un panorama de correcció política i autocensura, desnaturalitzant l’humor i la seva veritable funció fins a extrems alarmants. Such Brave Girls és un d’aquests miracles.
La seva creadora i coprotagonista, Kat Sadler, aborda uns quants temes recurrents a la ficció moderna, des de la salut mental fins a l’apoderament femení, passant per les famílies disfuncionals o les misèries econòmiques, amb una irreverència tan salvatge com absolutament brillant. La seva intel·ligència radica en què, mentre et fa riure, en el fons et treu els colors amb un discurs molt subversiu sobre la teva mateixa percepció de la realitat que mostra. La riallada és, doncs, la seva forma d’explicar un món incòmode i que sovint fem veure que no existeix. L’humor és, o hauria de ser, exactament això.
Les tres protagonistes de Such Brave Girls són dues germanes i la seva mare. Les noies no podrien ser més diferents, però ambdues conviuen malament amb els desamors, l’acceptació de la seva identitat i les seves aspiracions vitals. La mare, per la seva banda, parla obertament de l’error d’haver-les tingut, sobretot a la gran, i està amb la seva nova parella perquè li pot solucionar els problemes de liquiditat. Hi havia un pare, però va sortir fa deu anys de casa a comprar te i no va tornar. Enmig d’aquest panorama, cadascun dels seus episodis és una auca de situacions quotidianes en què les seves respectives personalitats ho torpedinen tot. La masturbació, els problemes relacionals, l’avortament, el vi barat, l’autoestima, els cotxes embargats o el dol, entre moltes altres coses, articulen una successió de gags impagables que disparen amb una mala llet encomiable.
[La sèrie] és una successió de gags impagables que disparen amb una mala llet encomiable
El mèrit és de la mateixa Sadler, una actriu i guionista excepcional que no té manies a entrar en tots els territoris pantanosos imaginables, i de les seves companyes de repartiment, Lizzie Davidson (germana de Sadler a la vida real, també) i Louise Brealey. Totes tres abracen l’humor gruixut que transpiren els seus personatges amb un entusiasme contagiós i surten airoses d’esquetxos que descol·locaran els moralistes de torn. De fet, el millor de Such Brave Girls —disponible a Filmin—, a més de tenir la durada justa, és que cada escena aconsegueix que t’esperis l’ocurrència més eixelebrada. I, en la majoria de casos, la teva expectativa es queda curta. Si us plau, que en facin (moltes) més temporades.