A més d'un aquesta notícia l'ha agafat per sorpresa. Més encara, després d'unes declaracions del mateix Steve Albini fa nou mesos a un diari anglès, en el qual confessava que en algun moment, sobretot durant la dècada dels noranta, s'havia comportat com un cretí. Famoses són les seves discrepàncies amb, per exemple, Liz Phair. No mesurava els seus comentaris, ni amb ella, ni tampoc amb d'altres. I el que va començar com un atac als músics, va acabar en un sotrac general a la indústria. Tanmateix, la seva màgia, pel que es recordarà sempre, és pel so que el treia a qualsevol artista; aspre, abrasiu, cru, electritzant... Amb uns quants segons de qualsevol disc en què estigués involucrat, ja identificaves la seva marca i l'abast de cada cançó. Pot ser que treballar amb ell, amb aquest caràcter que ostentava, fos incòmode, però d'altra banda, treia el millor a cada disc, arrodonint un bon número d'ells que han quedat per a la història del rock. Aquests són cinc dels discos produïts per Albini que marquen el seu llegat

La seva màgia, pel que es recordà sempre, és pel so que el treia a qualsevol artista; aspre, abrasiu, cru, electritzant

Pixies- Surfer Rosa (1992)

Va ser el primer disc d'èxit en el qual va intervenir Albini, una tempesta elèctrica inaudita i una col·lecció de cançons amb unes quantes fites, de Bone machine a la reverenciada Where's my mind?, fins a arribar al crit luxuriós de Vamos, molt abans que el tennista Rafa Nadal el posés de moda. Es diu, s'explica, que Albini ja va utilitzar recursos revolucionaris per aconseguir l'eco de veu que desitjava.

Nirvana – In Utero (1993)

Després de l'èxit i la bomba que va suposar Nervermind, calia ser molt valent per afrontar el repte que suposava la seva continuació. I certament, no va poder caure a millors mans. Albini va aconseguir donar-li la volta al so del grup (més dens i robust), però sense sortir del guió, i dotant a l'àlbum d'una identitat pròpia. En qualsevol cas, In Utero és el favorit per a molts dels seus seguidors. Segurament, ho és per als més sibarites i exigents. Això sí, Albini mai no va perdonar que Cobain sucumbís davant de la discogràfica, que va desdenyar les seves mescles i va demanar a Butch Vig, productor de Nevermind, que dotés d'un so més radiable la feina que havia fet Albini.

PJ Harvey – Rid Of Me (1993)

Millor no imaginar-se, com devia ser aquest enregistrament: el xoc de dos trens d'alta velocitat. Dues personalitats molt fortes, però alhora, diferents. Ell molt directe, ella molt més observadora. D'aquesta equació va sortir el disc que per a molts, sempre en disputa amb To bring you my love, elegeixen els seus fidels. I en efecte, sense Steve Albini als comandaments, cançons com Legs i 50th Queenie no haurien agafat aquesta dimensió i altura.

Low – Things We Lost In The Fire (2001)

Pot ser que hi hagi altres grups a què es pugui associar més la figura de Steve Albini. No obstant això, quant a filosofia, Alan Sparhawk i Steve Albini eren molt a prop, eren cosins germans. En primer lloc, pel tractament de les guitarres, portant-les sempre al límit, i seguidament, per la importància de cada atmosfera. I allà, en aquest terreny, Sparhawk i Mimi Parker eren mestres. De fet, aquest és el disc que queda just al mig entre la seva etapa més sorollosa, i la més calmada i experimental.

Page & Plant – Walking Into Clarksdale (1998)

Pocs músics hi ha amb un control tan estricte de la seva obra, com la columna vertebral a Led Zeppelin. Fa anys que, Jimmy Page, transforma el llegat de la seva banda amb contínues reedicions i Robert Plant no deixa de buscar or, és un músic inquiet que igual se'n va al desert, com es posa el vestit de bluegrass. Per tant, que aquí estigués Steve Albini és com a m´nim sorprenent. I bravo per ell, ja que es nota la seva mà, se n'anirà al cel (més ara després d'haver demanat perdó) podent explicar els seus veïns que un dia va modelar aquests dos gegants del rock.