Anteriorment...

Capítol 1: Decàleg de la farsa del sector musical
 

Em va costar molt entendre de què anava la sèrie Arròs covat (TV3, 2009). Era una història de dibuixets, molt bufons, de Juanjo Sáez, que explicava la història d'un pringat de Barcelona i els seus amics culturetes. Fins que no vaig complir els 30 i vaig estar igual de perdut que Xavi Masdéu, el personatge protagonista, no vaig pillar de què parlava realment: la vida es cova i, si et despistes, acabes sent el teu pare. Però sense fills, sense pensió, sense pis propi. I amb unes ínfules que ell mai no ha tingut.

La vida es cova i, si et despistes, acabes sent el teu pare. Però sense fills, sense pensió, sense pis propi. I amb unes ínfules que ell mai no ha tingut

Em vaig passar prop de deu anys pensant que jo era el més llest de la classe. Que seria freelance, que vendria els meus reportatges per tot el món, que mai no tindria caps ni horaris. Els últims mesos, i després de dos atacs de pànic horribles que em van portar de cap al psiquiatre i a gairebé trencar amb la meva parella. I el pitjor de tot, amb mi mateix. Després, em vaig adonar que estava sent el més tonto, que no venia ni mig article, que currava més que tots els meus companys de la facultat que menyspreava per treballar per a "horribles empreses del capitalisme": farmacèutiques, automòbils, què sé jo. Ells potser havien abandonat un somni. Jo m'havia abandonat a mi mateix.

Ells potser havien abandonat un somni. Jo m'havia abandonat a mi mateix

Jo no tenia un cap, en tenia trenta. Cadascun dels meus redactors, redactors en cap, editors, directors, gestors, etc. pels que em desvivia cada vegada que m'entrava un correu. "Sempre pot ser l'últim encàrrec". Això sí que ho havia heretat, per desgràcies meva, del meu pare: era un acollonit. La universitat, vaig ser el primer de la meva família en trepitjar una facultat, em va fer idealista, però al final em vaig acabar entregant com el que més a l'autoexplotació.

Vaig ser el primer de la meva família en trepitjar una facultat, em va fer idealista, però al final em vaig acabar entregant com el que més a l'autoexplotació

M'aixecava, esmorzava una torrada amb pa de llavors, cafè descafeïnat –em feia por que un cafè amb llet normal m'alterés– i em posava amb els mails i els articles. Així cada dia. Dissabtes i diumenges. Excepte algun cap de setmana que havia de cobrir un concert o festival, me n'anava a dormir a les deu mil per 30 euros la crònica i se m'enganxaven els llençols.

Nosaltres no teníem futur, però no ho vèiem. Teníem un ego tan gran que no ens permetia veure que vivíem molt pitjor que els nostres familiars des de la Guerra Civil

La meva parella m'advertia: "No siguis ximple, deixa la feina, fes el màster de professor, com l'Edu, no li va tan malament... O posa't a escriure i presenta't a concursos! Però deixa els articulets". Odiava que digués articulets. Era com si escopís a la meva obra. Gairebé hauria preferit que m'escopís a mi directament. No seria professor. Aquesta no era la meva vocació. I per a la meva generació la vocació era un mantra més fort que el no future dels Sex Pistols que el straight edge va polititzar. Nosaltres no teníem futur, però no ho vèiem. Teníem un ego tan gran que no ens permetia veure que vivíem molt pitjor que els nostres familiars des de la Guerra Civil. I a més, molt american dream, crèiem que l'oportunitat estava per caure.

Dani, com vas, encara escrius sobre música? Et vindria de gust fer una columna a l'estiu? M'ha caigut el col·laborador principal. En provem una?

Un matí calorós, com tots les de juliol, al diminut àtic que compartia amb la meva parella en el Carmel, em va arribar un correu. Era d'un antic ocupador –jo preferia anomenar-los col·legues de professió, però eren ocupadors– d'un diari nacional: "Dani, com vas, encara escrius sobre música? Et vindria de gust fer una columna a l'estiu? M'ha caigut el col·laborador principal. En provem una?".