Si em féssiu dir un esdeveniment representatiu de l’estiu de la meva infància, us diria les nits a la fresca. Heu de pensar en un poble molt petit i en la fresca com un espai nocturn i habitable amb personatges i regles. La primera és que l’horari legal era de les deu a les dotze, però a vegades podia no ser després de sopar, és a dir: podia incloure l’àpat, o especialment el final de l’àpat. Podies treure el plat amb el crostó de l’entrepà de tonyina o el iogurt natural i seure a la cadira blanca de plàstic oficial. No és que fos un gran entreteniment, tampoc. Veies la mateixa gent que tenies vista de tot el dia i de cada nit a la fresca: les veïnes, la meva àvia, altres nens que ja havien acabat de sopar i anaven cap a la plaça amb una pilota. Però era una mena de ritual diari. Les cadires a fora, algunes de soles, amb el propietari a dins de casa que acabava de veure un concurs i entrava i sortia, alguns que s’agrupaven i feien renglera de quatre o cinc. També veies gent dreta parada parlant amb la gent de les cadires, que havien passat i s’hi enganxaven per explicar-se el que no s’havien explicat la fresca abans. Recordo que un dia el meu veí, un senyor que tenia una botigueta familiar, em va explicar que una vegada el gos es va intentar menjar un paquet de rotlles de paper higiènic i va deixar tota la botiga coberta de paper blanc. Com si hagués nevat, va dir. No sé per què m’ho va explicar, però em va agradar la imatge de la neu aquella nit calorosa i potser és l’única conversa que recordo de la fresca, perquè quan jo era nena els adults no parlaven gaire amb els nens, parlaven entre ells i tu, si de cas, escoltaves. A l’estona de la fresca confluïen dos universos: el d’ells, els adults, i el nostre. Una mica entre l’avorriment, la fascinació i la foscor del que intuíem a l’altra banda, com el personatge de Damian, de Hesse. Ells en cadires oficials i nosaltres alliberats del crostó de tonyina per tombar lliures pel poble i comprovar que a cada carrer hi havia assegut qui tocava, qui sortia cada dia (de la mateixa manera que hi havia els fidels absoluts, que no fallaven ni un dia, també hi havia qui no sortia mai i desconeixia tot aquell decorat nocturn).

No és que fos un gran entreteniment, tampoc. Veies la mateixa gent que tenies vista de tot el dia i de cada nit a la fresca: les veïnes, la meva àvia, altres nens que ja havien acabat de sopar i anaven cap a la plaça amb una pilota. Però era una mena de ritual diari

Una de les normes era que els que sortien a la fresca, d’alguna manera, es buscaven els uns als altres. I si no sorties es feia saber i la gent valorava la gravetat de l'absència. “La Teresa no ha sortit, que avui no ha estat gaire fina”, “Ah sí? Doncs ahir estava eixerida, demà ja miraré de passar-la a veure”. Us prometo que la voluntat de cuidar és sempre superior que la xafarderia. Una altra norma era que als nens se’ns avisava si es feia l’hora de tornar (a partir de les dotze es desfeia l’encanteri i les cadires i les persones anaven desapareixent i es posaven dins dels llits a dins de les cases), però no se’ns ajudava quan jugàvem a “polis i a cacos” i no sabíem ni per on començar a buscar. Era la norma no escrita perquè ningú no volia embolics: “Heu vist passar el Marc?” “No, per aquí no ha passat ningú”. Les partides no acabaven mai perquè de nit i en un poble tens llocs molt originals per amagar-te i llavors sempre la deixàvem a mitges amb les dotze campanades. Algunes nits de la fresca seiem en un racó fosc i explicàvem la Maria paralítica i la noia del revolt. Un dia va córrer el rumor del segrest d’una adolescent. Per malentesos i mala gestió de la narrativa de les coartades, després va resultar que no l’havia segrestat ningú, que era a un lloc diferent d’on havia dit que seria i tot el poble (bé, tot el poble no, només aquella part assídua a la fresca), es va mobilitzar i van buscar per tot arreu, fins i tot pels amagatalls més originals quan feies de “caco”. Allò va córrer com una notícia falsa. Jo no ho recordo, perquè aquell dia no era a la fresca, però sempre me’ls he imaginat a tots amb torxes, enfilant camins, trucant aquí i allà, tranquil·litzant els pares de la presumpta desapareguda. L’endemà a les deu les cadires oficials ja eren al seu lloc i la gent comentava que al final no, que de segrest res i que aquest jovent ja se sap. Amb aquell to en què es diuen les veritats quan ja fa temps que les tens assumides.