El Sónar torna a ser una festa

Sembla que el que necessitava el festival era una mica de temps per recuperar-se. Això és perquè, a la segona jornada del festival, la presència de públic s’ha fet palesa tant de dia com de nit. També jugava a favor seu tenir molt bones cartes pel que fa a la programació. Anem a fer una capbussada.

El dia és nostre

Abans de ficar-nos en matèria sobre el que van donar de si els concerts més destacats, farem menció d’alguns directes que van seduir pel seu alt grau d’efectivitat i també de gràcia. Per començar, ens referirem al directe protagonitzat per ญาบอยฮานอย (yaboihanoi). El tailandès va fusionar tradició i tecnologia de forma radical. Es mereixia una hora amb més afluència de públic. Un altre moment que cal remarcar va ser la sessió a càrrec d’Adrian Sherwood, l’home responsable de jamaicanitzar un munt de remescles de bandes com Massive Attack o Primal Scream —de fet, duia una samarreta d’aquests últims amb motius propalestins. El sexagenari va combinar a la perfecció el dub de la vella escola amb novetats del gènere.

Però, entrant de ple en els moments destacats del dia, hem de començar parlant del concert d’Alva Noto & Fennesz, que presentaven Continuum. Per a molts, aquesta va ser una de les actuacions més esperades. Es tractava d’un homenatge a la figura de Ryuichi Sakamoto. Ambdues llegendes de l'electrònica experimental —que ja havien col·laborat amb Sakamoto en àlbums com Vrioon i Summvs— van presentar una proposta que explorava les fronteres entre el so acústic (Fennesz a la guitarra) i el digital. Aquest nou viatge va mantenir l'esperit de recerca i risc del llegat de Sakamoto.

Per la seva banda, Tarta Relena també venia amb un disc nou de trinca sota el braç, tres anys després de la seva primera aparició al festival. L’espectacle va transitar pels marges del cant antic i l’experimentació vocal més radical. El duo format per Marta Torrella i Helena Ros va tornar a mostrar el seu propi i personalíssim univers, on conviu el misteri litúrgic. Per a l’ocasió, van comptar amb quatre percussionistes que van dotar el directe de molta més corporeïtat.

El concert de Maria Arnal va desbordar la cançó pop per obrir-la a la tecnologia, la ciència i les arts

I com a últim concert a destacar, parlarem de Maria Arnal, que venia a presentar Ama. La relació entre Maria Arnal i el festival fa temps que és més que fidel: és gairebé simbiòtica. La cantant i compositora catalana va trobar al festival el marc ideal. El seu concert va desbordar la cançó pop per obrir-la a la tecnologia, la ciència i les arts. Amb una escenografia sobria —una taula amb instruments electrònics a un costat de l’escenari i una pantalla al darrere amb imagineria científica—, ella es podia moure lliurement amb un ballet de cinc integrants amb les quals interactuava coreogràficament.

Va ser un viatge sonor amb vocació pop i esperit d’avantguarda, hereu de projectes com Clamor, Sirena o Cada capa de l’atmosfera, i que confirma Maria Arnal com una de les veus més singulars i necessàries del panorama musical, ja no només d’aquí, sinó internacionalment. Menció especial també als directes de Plaid, que van combinar psicodèlia amb IDM amb molta mestria, i a la sessió de Honey Dijon, la reina del house, que va omplir el Sonar Village a base de house dels noranta i tocs llatins. En definitiva, la jornada diürna va oferir propostes de tots els colors i per a tots els gustos.

La nit és de tothom

Vam córrer de valent per arribar a temps a la proposta que ens tenien preparada Bicep, que venien a presentar l’espectacle audiovisual CHROMA. Els de Belfast van tornar a Sónar —últimament casa seva— amb la disciplina que els retrobava amb les seves arrels com a selectors. Bicep van demostrar per què actualment són uns dels tòtems de la música de ball. Van començar el seu set sense gaire intenció de deixar presoners, amb un ritme endimoniat i unes bases demolidores. Ahir a la nit, Matt McBriar i Andy Ferguson van deixar enrere la pressió dels himnes per reivindicar el plaer pur del DJing —aquell espai on els breaks, el techno, l’IDM i els visuals brillants de Zak Norman es fonen per fer vibrar cos i ment. Bicep en mode DJ? Sí, on cal signar?

Bicep van demostrar per què actualment són uns dels tòtems de la música de ball

Per la seva banda, Peggy Gou va mostrar la seva condició d’icona global de l’electrònica. Nascuda a Corea del Sud i establerta a Berlín, Gou ha passat en pocs anys de ser una promesa de l’escena underground a convertir-se en una de les DJs més influents i sol·licitades. I ahir ho va demostrar amb escreix amb una fórmula basada en house lluminós, tocs de disco i una actitud innata per fer ballar sense fi. Un altre dels pesos pesants de la nit va ser Max Cooper. El directe del nord-irlandès, Lattice 3D/AV, estava basat en el seu últim disc On Being, compost a partir de milers de missatges anònims de fans. El resultat va ser tota una experiència immersiva on els visuals, el disseny del so i el rerefons científic estaven íntimament relacionats, i va convèncer. Com a fons sonor: IDM i ambient progressiu. Va ser una llàstima que, per problemes tècnics, el concert s’hagués de suspendre a la meitat.

Per acabar, Kieran Hebden, més conegut com Four Tet, és un dels pesos pesants del que es coneix com a electrònica alternativa. Amb una carrera que abasta més de dues dècades, va tornar a Barcelona per oferir un set de DJ on l’IDM, el techno, l’UK garage i fins i tot el jazz van conviure en harmonia. Durant la sessió va fer tota una fusió de sons, tal com ens té acostumats. La sessió d’ahir va tornar a deixar bocabadat més d’un. I és que Hebden, de vegades, recorda a John Peel, en el sentit que sempre et posa rareses que ningú coneix, però que, en el context d’una sessió, encaixen a la perfecció.

La nit va estar a l’altura de les grans ocasions, amb propostes poc contemplatives i molt dirigides a fer ballar tothom. No hem d’oblidar que el programa també va comptar amb altres superherois dels plats com ara Richie Hawtin, Helena Hauff, Elkka, la reina del dubstep SICARIA, o el nostre millor representant: l’incombustible Àngel Molina.