En un article recent que vam publicar sobre els grans discos que van sortir el 1994, vam parlar de la gran quantitat de gèneres que van brollar en aquella època. Entre ells, el dream pop i el shoegaze. Amb Slowdive allà, com un dels seus estendards. Precisament, un grup que va forjar la seva llegenda en aquell primer lustre dels noranta amb una trilogia que és or. En el passat curs (2023), Slowdive van treure de nou el cap: un nou disc i la crítica especialitzada feliç per la circumstància. Fins i tot Pitchfork, de la que tant s'ha parlat en les últimes setmanes, una vegada es va anunciar que ha estat engolida per un grup corporatiu més gran, li va dedicar una ressenya generosa. Li va col·locar un 7.7 sobre deu i aquest titular: "La música és més tènue, més esquelètica, atenta i conscient de les glòries que s'esvaeixen". Que sí, que la crítica musical com a tal no és el que era (puc o no estar-hi d'acord) però, encara avui, ens fixem en el que escriuen uns o d'altres. Almenys, jo ho faig, continuo atent a això.
A tot això, quan es va publicar Everything is alive hi va haver un mitjà que em va oferir entrevistar-los, però en aquell moment, l'esforç que em suposava recuperar el llegat de la banda i l'afegit de posar-me al dia, no em compensava. Rar en mi, poques vegades dic que no a una entrevista. Però aquella vegada, em vaig permetre la llicència (i la negativa). Això sí, em vaig escoltar el disc sense necessitat d'agafar-lo com un feina. Així mateix, li vaig treure brillantor a aquests discos ocults de Slowdive. I certament, reconec que la seva tasca com a banda és encomiable, tot i les absències. No han perdut un àpex en res. Mantenen amb fermesa les seves senyes d'identitat i, afortunadament, no s'agafen únicament al record. Continuen avançant, i el so, la proposta, evoluciona. Una cosa que no es pot dir de tots els que van sortir en aquell període. Llegeixin sinó, a la gent de Pitchfork. És mes, em fascina el terme esquelètic a l'hora de referir-se a la seva música. Mai no vaig utilitzar aquest vocable per parlar d'un disc. A partir d'ara ho tindré en compte, encara que no sàpiga com encaixar-lo.
D'altra banda, en aquest cinquè disc, han apostat més per l'electrònica i el so de sintetitzadors. Pel que sembla, va sortir de manera natural, fruit de la investigació de Neil Halstead. També hi ha testimonis directes que ens parlen del dolor que provoca la mort d'un ésser estimat (va morir la mare de Rachel Goswell i el pare de Simon Scott), una cosa que és molt present en la cançó The Slab. Mentrestant, l'any passat van complir un somni, un desafiament per a ells: tocar a Glastonbury. I a més, amb la conseqüent sorpresa: no pocs joves s'amuntegaven a les primeres files cantant les seves cançons clàssiques. De fet, a Barcelona, també hi havia una part d'aquesta parròquia més juvenil (alguns a la primera fila i en pis superior). Així doncs, Slowdive es deixaven caure un dilluns de febrer a la ciutat. Sí, dilluns (tot i que encara és pitjor enfrontar-se a un concert diumenge) i al febrer (en aquesta època encara ens tira més ser al sofà veient una sèrie o llegint una mica abans que sortir al carrer, malgrat aquesta calima inusual). Per tant, més mèrit si cap. Tanmateix, la sala va penjar el cartell que anunciava el sold out. I encara que, entre Everything is alive i l'àlbum homònim de 2017 van passar sis anys, la banda no va parar. No va deixar de tocar.
No han perdut un àpex en res: mantenen amb fermesa les seves senyes d'identitat i, afortunadament, no s'agafen únicament al record
La maquinaria està súper greixada. Supuren seguretat (més que mai) i, amb un traç més o menys lineal, dibuixen capes i més capes de so. Van tardar, això sí, dues cançons en afinar-lo i desenredar la bola, però va ser amb Catch the breeze i, sobretot, rere la nova Skin the game, que la banda es va sentir còmoda amb el que sentia. La veu de Rachel Goswell (em va meravellar aquesta imatge de sacerdotessa gòtica i aquesta mirada penetrant), sempre un to per sota (si bé això és marca de la casa), va començar a sobresortir, Neil Halstead dirigia la moguda amb aquesta fermesa característica (quanta classe té aquest home). Amb projeccions que et porten de la psicodèlia a la foscor, va ser amb Slomo, 40 days i Alison quan van agafar velocitat de creuer.
Entre el públic; uns levitaven i d'altres entraven en trànsit (ho sembla, però no és el mateix), n'hi havia que cantaven amb els ulls ben oberts i, la majoria, sabia per què estaven allà (i sense ànim d'acudir a la nostàlgia), malgrat ser inici de setmana. Sugar for the pill pot ser que sigui la seva cançó més bonica (aquesta harmonia icònica) i, quan emprenen, aquesta Golden hair de Syd Barret que ja s'han fet seva, saps que has arribat a bon port i que aquest ha estat un viatge agradable. Una certesa, la mateixa que confirma que Slowdive seran allà mentre ells vulguin. A no ser que tornin a defallir i estiguin uns altres vint anys en guaret, però vista la inèrcia, el seguiment i el fervor que professen els seus fidels, dubtem que això succeeixi. Els seus concerts, excelsos i pulcres, encara són la seva millor garantia.
