Érem a Solsona. Quarts de 5 de la tarda, ‘vent dinat. Marxem del Fargo i anem al Jezz, que és just al carrer de sobre. El Jezz és l’estudi de l’Eduard Gener, el meu amic solsoní que a part de músic té aquest espai on es grava els seus discs (i d’altres) i que disposa també d’un flamant fitxatge en forma de piano blanc de mitja cua. Me l’ofereix i m’hi assec. Fa molt de temps que no toco un bon piano analògic i gaudeixo com un cabró, mentre l’Eduard grava un parell de videos curts de rutina i seguidament se’n va al sofà de la sala de control (on té l’ordinador i els aparatejus).
Tornant a la Terra
Hem anat a l’estudi a fer temps, doncs falten un parell d’hores pel concert del Roger Mas a l’Sputnik i jo tocant perdo la noció del temps mentre ell s’adorm. M’inspiro i deliro i em reconcilio amb el meu instrument original, que ha quedat una mica en segon pla respecte a moltes altres facetes. El sentiment de tocar un bon instrument en solitud i en harmonia és molt pur i té alguna cosa de psicoanalític. Toco fins que dedueixo que s’acosta l’hora i torno a la terra, desvetllo l’Edu i fem cap a l’Sputnik.
M’inspiro i deliro i em reconcilio amb el meu instrument original
Com ja vaig dir en la crònica anterior, era la primera vegada que visitava el pub insignia de Solsona i també que veuria al Roger Mas en directe. No l’he seguit gaire i només conec el seu disc amb la Cobla Sant Jordi: Roger Mas i la Cobla Sant Jordi - Ciutat de Barcelona (Produccions Sant Jordi, 2012) que vaig comprar a l’i-Tunes perquè em vaig enamorar d’un temassu que vaig conèixer no-recordo-com anomenat 'L’home elefant' (fant!!), així que vaig al concert com un profà.
Un blues calentó
Només entrar m’enamoro del local, que em recorda en molts sentits al ja extint Hot Blues (també conegut com a “bar del Gès”), un petit bar igualadí que va fer concerts durant vint anys i per on va passar el bo i millor de Catalunya i part de l’estranger. L’Sputnik és més gran però a l’igual que el Hot és també confortable per a l’esperit i per al públic i l’ambient és respectuós i acollidor per al músic, fet que pot semblar habitual però ja us dic jo que és més aviat miraculós.
És el primer concert que poden organitzar en dos d’anys degut al covid i a més en Roger Mas és l’ídol local número u
La nit del diumenge 19 de desembre és especial per dos motius més: és el primer concert que poden organitzar en dos d’anys degut al covid i a més en Roger Mas és l’ídol local número u. I tot això es nota, oi tant si es nota. La gent té ganes de gresca i hi ha una connexió immediata.
Gaudint com un mico
Llàstima que em falti bagatge per estar al lloro de totes les bromes internes que volen entre el trio: Roger a la veu i guitarra, Xavier Guitó al piano i Arcadi Marcet al contrabaix; i la parròquia, però la destresa tan musical com narrativa de l’astre comarcal em fa gaudir com un mico.
Roger Mas es troba molt més aprop del segle XIX que no pas del barroquisme naïf de l’estètica actual urbana
M’és fàcil entendre el perquè del seu prestigi: Roger Mas evoca la figura del joglar o del trobador i es troba molt més aprop del segle XIX que no pas del barroquisme naïf de l’estètica actual urbana. I se li’n fot. I la veritat és que encara que sembli contradictori en aquell moment em sembla una glopada d’aire fresc.
Roger Mas, heroi local número u de Solsona, en el seu concert a la sala Sputnik. Foto. Red Pèrill
Fulles de menta i magranes
Entre cançó i cançó, de tant en tant, es deixa anar i provoca sonores riallades amb alguna anècdota o algun comentari socarró, sempre amb un posat més aviat seriós i estoic, que és el millor posat que pot tenir un humorista, viu Eugenio.
Sempre amb un posat més aviat seriós i estoic, que és el millor posat que pot tenir un humorista
Menció especial a una anècdota en la qual un amic i ell es trobaven una nit en un racó apartat de les afores tocant la guitarra dins del cotxe i se’ls va acostar un jeep de la Guardia Civil derrapant, convençuts de poder requisar alguna substància il·legal. Però només van aconseguir trobar l’instrument, unes fulles de menta i una magrana silvestre (que en castellà es diu ‘granada!’) i finalment va tenir lloc un hilarant diàleg que em xiven a posteriori que es pot trobar en el seu llibre El dolor de la bellesa.
Espais i estats mentals
Suposo que al 2022 ja se n’ha parlat prou de la qualitat vocal i musical del cantautor així que no m’hi extendré, però dir que el concert va tenir dos moments estel·lars d’èxtasi col·lectiu: el primer durant l’interpretació de 'El dolor de la bellesa' (si, es diu igual que el llibre), un himne que conté un parell de moments en què el compàs es torna sardanístic i es canta a cor (la cobla en el disc, el públic en el dia d’avui) mentre es fan palmes seguint el batec de la pulsió del groove nostrat.
'El dolor de la bellesa' és un himne que conté un parell de moments en què el compàs es torna sardanístic i es canta a cor
I el segon durant la interpretació del tema 'Anem' del disc Les cançons tel·lúriques (Satélite K, 2008), en el qual tota la sala acaba cantant a ple pulmó. I això fa dos anys que no passa, ni a Solsona ni a tants d’altres llocs. La música unint a les persones en un mateix lloc i espai i estat mental. Que sovint se’ns oblida entre tant de marxandatge, fotos promocionals, posts sponsoritzats, llistes de millor de l’any, i polles en vinagre.