Diumenge: 11:20 del matí. Intercanvi d’audios amb el soul-man solsoní Eduard Gener en aquesta plataforma omnipresent en les nostres vides anomenada whatsapp.
-Ahir tenies concert! Com va anar? Anaves amb la horn section! The whole horn section! Per cert, l’Sputnik ha tornat a obrir! Avui toca el Roger Mas!*
*l’ídol local
Amb aquesta pla mestre i la sucosa oferta de tastar el seu nou piano blanc de mitja-cua (!) l’Eduard em va motivar i vaig decidir fer cap a Solsona a l’hora de dinar, convivint la meitat del camí amb la boira, com mana la tradició en el tram que travessa l’esquerpa comarca de la Segarra.
-Quedem al Fargo! Tindràs teca per a una crònica de les teves!
Les banyes d'Arizona
El Fargo és un bar a peu de carretera amb una decoració ianqui bastant aleatòria on es barregen referències ferroviàries, bustos de nadius americans, una bandera confederada (crec que penjada amb tota la innocència) i banyes de no-se-què “que ens van portar d’Arizona”.
Més enllà d’això, el dinar va transcórrer de manera bastant convencional: posar-nos al dia, rajar una mica de les discogràfiques... Coses així. Fins que en el moment de pagar, l’amo li va preguntar al meu amic si jo també era músic. “Si”, vaig respondre. I com si hagués activat un interruptor em va deixar anar: “Aquí a Solsona una vegada vam portar els Living Colour. I els Ramones”. Ulls com plats, mandíbula desencaixada, l’instint de reporter se m’activa i l’Eduard i jo ens fem una mirada còmplice. L’home té moltes ganes d’explicar-se i es creix. “No va venir casi ningú. Vam palmar dos milions de pessetes”.
Eduard Gener, heroi de Soulsona a la barra del Fargo. Foto: Red Perill
Parada i fonda
Parla dels Living Colour però no del Fargo (no hi fan pas concerts) sinó del Collins, una sala que durant vuit anys va convertir Solsona en parada i fonda de melòmans d’arreu de Catalunya, França o Portugal. “Del poble no venia gaire gent, per desgràcia. Tothom venia de fora. D’Igualada n’hi venien uns quants!”.
I em comença a enumerar altres grups que van passar per allà: Marillion, Jethro Tull… “Els Jethro portaven dos trailers amb dos generadors i allà on anaven muntaven una cuina amb els seus propis cuiners. Aquell dia hi vam posar 2.800 persones al local i la gent estava tan amuntegada que no podien ni anar a demanar a la barra. Això va provocar que no féssim caixa amb les begudes. Inclús hi va haver gent que es va passar tot el concert al lavabo”.
Solsona a les fosques
L’Eduard intervé en la conversa per dir-los als amos (la dona s’ha unit a la festa) si recorden un concert de Sau on se’n va anar la llum a tota Solsona. No semblen recordar-ho. Però l’Edu no oblidarà mai aquell baptisme iniciàtic. “Va ser el primer concert que vaig veure, amb 14 anys, i a mig concert va marxar la llum. Al cap d’un temps indeterminat ens vam assabentar que ens havíem quedat a les fosques perquè uns xavals de la meva classe van tirar un cotxe per un terraplè (?) i es van carregar una torre elèctrica, deixant a les fosques durant dues o tres hores a tot el poble.” Li pregunto si és habitual que els adolescents tirin cotxes pels barrancs per aquelles contrades i em diu que no. Sento cert alleujament.
En aquesta vida tot és possible, com veure Living Colour a Solsona. Foto: Arxiu Bar Fargo
Segona part
Ens acomiadem dels amos després d’aquest breu espai de rememorança i penso; ja tinc crònica! I això que encara em queda tocar el piano blanc a l’estudi Jezz, i visitar per primer cop el també mític bar musical Sputnik per veure per primera vegada en directe el Roger Mas. Però un sol article és massa petit per encabir-hi el Fargo, els satèl·lits i tantes estrelles, així que potser us deixo amb la mel als llavis i en faig dos capítols.
I mentre acabo aquesta crònica busco “Collins Solsona" al Google i no hi trobo gaires referències, però si una de ben il·lustrativa. En seva fitxa al buscador més famós d’Internet hi ha un element en vermell on hi diu “Tancat permanentment”. Ja comença a ser un clàssic involuntari això d’acabar els articles amb epitafis. Us juro que no ho faig expressament, encara que el nom d’aquesta secció sigui “En pèrill d’extinció”. Potser és l’univers, que s’auto-regula.