Diuen que la intenció és el que compta, però la realitat és que si el resultat final s'acaba traduint en una puntada als ous amb botes paramilitars, doncs home, potser tan important, la intenció, no és. A grans trets, això és el que passa amb Sky Rojo, la sèrie de moda a Netflix, una producció d'Álex Pina i Esther Martínez Lobato (Vis a visLa casa de papel) carregada de bons propòsits que, malgrat la seva insubstancialitat, ha causat furor –almenys pel que fa a les visualitzacions– a Espanya i a una bona part del globus. Ja ho deia el sonat de Yukio Mishima: la victòria sempre està al costat de la mediocritat.

Amb 8 episodis de 25 minuts, la 'bomba' de Netflix aspira a mantenir-te enganxat a la pantalla durant tota una tarda gràcies a una trama simple però, a priori, captivadora: tres prostitutes, Coral (Verónica Sánchez), Wendy (Lali Espósito) i Gina (Yany Prado), s'han escapat del seu bordell després de ferir greument el proxeneta que les maltracta, iniciant així una persecució per Tenerife en què elles són el ratolí Jerry i els sicaris del rufià, Moisés (Miguel Ángel Silvestre) i Christian (Enric Auquer), el gat Tom. Tot, amb un tint d'obra que, per l'adrenalina i humor negre que vol desprendre, aspira a assemblar-se a Tarantino. Però no: es queda en producte compresa; és a dir, d'usar i tirar un cop al mes. Entenguin-me, no tot el que consumim ha de ser cinema iranià independent  –Déu me'n guard, seríem tots encara més imbècils del que ja som–, però els 11,99€ que paguem mensualment ens permeten exigir, almenys, que les sèries d'entreteniment no siguin videoclips de 3 hores de durada. 

I mira que la cosa no pintava malament. Els tres primers episodis de Sky Rojo són engrescadors: la premissa inicial, com dèiem, promet emocions fortes. La música –Camaron, Bomba Estéreo, Célia Cruz, Los Bravos– no pot estar més ben seleccionada. I visualment tot és fantàstic. Fa la sensació que els equips de vestuari, maquillatge i ambientació s'ho han passat més bé que Xavier Graset als Jocs Florals del cole del seu fill. I pel que fa a les interpretacions, doncs solvència, també. Verónica Sánchez lluint-se en el paper de prostituta narcotitzada amb medicaments de gos i Enric Auquer tornant a clavar el paper de quillo agressiu que va ja fer a Quién a hierro mata. Paper que li va servir per guanyar el Goya, per cert. És la cara? És el llenguatge corporal? És talent natural? Sigui com sigui, el rol de participant de Hermano Mayor l'executa com ningú. Fins i tot Miguel Ángel Silvestre, fent de tio sensible pero no mucho, de macarra més quadrat que el cub de Rubik, ho fa bé.

Què falla, doncs? En primer lloc, el guió. A partir el quart episodi, la persecució queda desdibuixada i perd qualsevol mena de credibilitat. Una cosa és que hagis de posar entrebancs a les protagonistes per poder dotar la trama de girs i profunditat, i una altra és que aquestes es comportin com cogombres de mar sense capacitat de raciocini. No, fer voltes sense sentit per una illa –una illa bastant petita– no et permetrà escapar del malvat proxeneta. I encara menys si, quan tens l'oportunitat de sentenciar-lo, decideixes salvar-li la vida. Els aires de road movie no ho justifiquen tot.

El pitjor, en qualsevol cas, acaba sent el missatge. No perquè sigui inadequat –l'explotació sexual s'ha de denunciar i la sèrie ho fa–, sinó perquè, en lloc de transmetre'l a través de les accions dels personatges, de deixar que el públic l'interpreti, Álex Pina decideix manifestar-lo amb diàlegs i sentències cursis, dignes d'Albert Espinosa, i d'al·legories de marca blanca, més pròpies de pseudobrokers del Bitcoin que de personatges reals. Molt poc elegant.

Ah, i el final. Doncs a l'alçada de tot plegat: a banda de no resoldre cap trama –és el que passa quan només en tens una–, és abrupte i poc treballat. Si no fos perquè després apareix la careta amb les lletres de Sky Rojo, podries arribar a pensar que es tracta d'una pausa publicitària d'Antena 3. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat