Tot i que només han passat dos mesos i mig des de l’arribada del 2021, ja es pot afirmar, sense cap mena de reserva, que Los espabilados és el pitjor producte televisiu de l’any. Aquesta setmana, un esbirro del diable, un algutzir del mal, un buròcrata de l’execració, em va recomanar que mirés l’última obra d’Albert Espinosa en favor del divertimento. Ho he fet i ara només tinc dues opcions: redactar unes línies terapèutiques que no aniran enlloc o engolir un grapat de barbitúrics, talment com si fos un infant que ha trobat la caixa de Chocapics prohibida, per tal de posar fi al patiment que, des que he acabat de veure aquest tros d’abominació audiovisual, corromp el meu esperit.

Abans d’iniciar aquesta lenta i dolorosa processó cap a les profunditats de l’imaginari més decadent d’Espinosa, però, potser convé agafar un glop d’aire en forma de síntesi i dades tècniques. Creada, dirigida i guionitzada pel pare de Polseres vermelles, Los espabilados és una producció de Movistar+ que es pot veure al canal de la plataforma (només si sou idiotes com jo) i que explica la història d’un proxeneta redimit que, després de veure com un narcotraficant kenyà assassina la prostituta de qui s’havia enamorat, decideix emprendre un perillós viatge al cor de Kinshasa per tal d’armar-se fins a les dents i ajusticiar a sang freda el criminal que ha acabat amb la vida de la seva estimada. És broma, evidentment la cosa no va per aquí. Estem parlant d’Albert Espinosa, la festa dels Súpers dels creadors de contingut, un individu que si pogués es passaria la vida entrant i sortint per la porta petita de l’Imaginarium. Sense sorpreses: aquesta és la història de cinc preadolescents que s’escapen d’un centre psiquiàtric perquè “la societat està malalta”. Una mica pretensiós, potser? Bé, és el que hi ha.

Diuen els psicòlegs reals —no els de la sèrie— que una bona manera de fer front als problemes que ens ofeguen és enumerar-los tots en una llista, fet que ajuda a relativitzar-los. I potser tenen raó. Com que tots i cadascun dels elements de Los espabilados han aconseguit deixar-me el cervell més fregit que una tira de bacon a Connecticut, em disposo a ressenyar-los punt per punt, de manera ordenada, gairebé acadèmica, per tal d'intentar posar llum a la foscor.

Tothom està boig menys tu

La tara principal de la sèrie és que insisteix en el credo inconscient i irreflexiu que tots els menors del centre psiquiàtric són persones sense cap mena de problema. Unes persones que, literalment, han estat "tancades injustament" per culpa "d'una societat malalta". Segur que hi ha nens del món que no mereixen aquest destí, però no cal ser llicenciat en sociologia per adonar-se que el reduccionisme que proposa és un exercici d'irresponsabilitat sense precedents que fa de l'excepció la norma i que pretén blanquejar la realitat, fins al punt que el cap del centre psiquiàtric de la sèrie —interpretat per un Àlex Brendemühl absolutament venut— per moments sembla el lobotimitzador de Shutter Island.

No als coachs

A la frivolització constant d'un assumpte tan delicat com la salut mental dels menors cal sumar-hi i l'ingredient estrella d'Espinosa: el coaching barat i grandiloqüent. De la mateixa manera que no demanaries al teu Yorkshire que recités versos de Bécquer, seria una temeritat exigir al director barceloní que intentés escapar de la fórmula 'Mr. Wonderful' que pràcticament ha patentat. Però és que aquest cop s'han creuat totes les línies vermelles. Els personatges de la sèrie, en lloc d'intentar dur-te a A o B, d'intentar despertar-te algun tipus de sentiment, simplement serveixen com a altaveu de la insuportable cantarella de la ment pensant que tenen al darrere, metrallant-nos amb un reguitzell inacabable de sentències paternalistes que, lluny d'enriquir-nos, només serveixen per donar corda a aquesta croada contra l'enteniment que és Los espabilados. Especialment sagnants són els monòlegs del protagonista, Mickey L’Angelo, qui té la missió de parlar directament a càmera per difondre les proclames d'Espinosa, una tècnica que aconsegueix trencar la quarta paret, ja que et venen ganes de destruir totes les parets de l'habitació amb el crani per patir una commoció cerebral i oblidar el que acabes de veure. En defensa d'Espinosa, cal dir que no amaga les cartes, precisament. Els noms dels capítols són frases ensucrades —Devuelve puñaladas con sonrisas, No tengas miedo de ser la persona en la que te has convertido— més pròpies del mur de Facebook de Josep Ajram que d'una producció seriosa.

¿Queréis que saquemoh la pistola?

Entre tanta cursileria, no passen per alt els més que evidents forats negres que té el guió, uns errors que, per molta pàtina d'irrealitat que vulgui adoptar Espinosa, són injustificables. El cap del centre psiquiàtric, per exemple, ha desenvolupat una innovadora i en cap cas temerària tècnica que consisteix a donar una pistola als preadolescents malalts, un mètode que encara es torna més esbojarrat quan descobreixes que es tracta d'una arma real que es pot carregar —i utilitzar— sense cap inconvenient. Ja ho deien els Pistoleros del Eclipse: "La pistola cuando se saca es pa' disparar, el que la saca pa' enseñarla es un parguela". D'exemples com aquests, tants com vulgueu: des d'una pretesa fugida èpica del frenopàtic —necessiten la clau i no s'han adonat que la tanca té literalment menys d'un metre d'alçada—, fins a l'avi que es troba un nen al ferri i, sense cap mena d'input, és capaç d'endevinar que està viatjant sol.

¿Pero es que nadie va a pensar en los niños?

Per últim, i aquí sí que toca posar-se seriós, cal parlar sobre la interpretació dels actors, la majoria dels quals són nanos que, probablement, mai s'havien posat davant d'una càmera. El baix nivell que demostren —que ens arrancaria un somriure si estiguéssim veient una obra de teatre de 6è de primària i no una megaproducció— no els retrata a ells, sinó a un director de càsting que ha fet molt malament la seva feina. En defensa del seu honor, cal dir que els personatges dibuixats per Espinosa, contra els quals no poden lluitar, són més repel·lents que carismàtics, especialment el tal Mickey L’Angelo, un noi molt turmentat però més xulo que un cani amb una espasa. "Busca menos y déjate encontrar más", diuen. O el que és el mateix: d'on no n'hi ha, no raja.