Qui va dir que l'edat és només un número es devia inspirar en la fatxenderia juvenil que projecten els membres de Simple Plan, que tant en podrien tenir 27 com 35 i que, tanmateix, ja han superat de lluny la quarantena. Però podria dir-se sense por d'equivocar-se que Simple Plan marca el final de l'estereotip quarantí; la banda canadenca de pop punk continua representant a la perfecció aquest esperit immortal dels 2000 que prometia somnis inabastables, amors bojos i festes en mansions desproporcionades amb piscina i ponx que fan olor de la versió més primerenca d'American Pie. Els que ja en tenen 30 i es van apropar al Sant Jordi Club van entrar en una espècie de túnel del temps folrat de sabatilles Converse i pòsters d'habitació, segurs de reviure alguns dels moments més apassionants de la seva vida, segurament més romantitzats que viscuts, com marca aquesta dictadura nostàlgica que tendeix a ruixar amb purpurina els passats dies dolents.
Allà, al mig de l'escenari, hi havia Pierre Bouvier i companyia, amb la seva flamant actitud desenfrenada i unes ganes indomables de menjar-se el món, fidels al que un dia van ser i sembla que ja no volen deixar de ser mai més, per celebrar uns 25 anys de trajectòria que han passat massa ràpid. I és que quan un grup pot obrir un concert remesclant la banda sonora d'Star Wars amb la seva primera cançó està automàticament destinat a tenir 20 anys per sempre, una cosa que el públic estava perfectament abocat a intentar. Amb I'd do anything es va obrir la caixa dels trons adolescents, i d'allà la tempesta no va deixar de créixer i créixer. Després van sonar Shut up i Jump, la consolidació d'una nit estridentment pueril que van inaugurar les bandes Air Yale, State Champs i Mayday Parade.
Cosins germans de Sum 41 o Blink 182, l'ambient festiu va dominar la moguda amb lletres rebels i evocadores de realitats alternatives, fent un tràveling emocional que va escombrar els temes més icònics de la banda de Mont-real sense deixar de fer parada a Harder than it looks, el seu últim disc i segurament el projecte que més i millor barreja totes les facetes de Simple Plan. Energia, desimboltura, emoció i coherència són els protagonistes dels últims temes ideats per una formació que, tanmateix, aposta a les sonoritats dels seus inicis. Amb el dubte posat entre la condemna de repetir-se i haver aconseguit la fórmula de l'èxit amb temps, el quartet no va cessar en la seva intenció de fer oblidar els altres que la vida té punts d'incomprensible crueltat, avivant els crits d'un públic eufòric que va aconseguir deixar la ment en blanc.
Els canadencs van ser el contrari a pensar en el pas del temps amb hostilitat
Cada un en el seu paper, però súper sincronitzats, tots semblaven orgullosos d'haver sabut estirar els seus orígens en el temps sense trencar-se. Ni Bouvier ni els altres membres de la banda —Jeff Stinco, Sébastien Lefebvre i Chuck Comeau— han estat personalitats mediàtiques fora de les bambolines. Lluny de protagonitzar polèmiques a l'estil de Billie Joe perdent els papers en un concert de Green Day o d'omplir portades de revistes morboses amb informacions del cor, Simple Plan és la cara més amable de la fama, els nens bons del punk, els amics simpàtics de l'institut que la teva mare convidaria a berenar; i la mescla d'això amb la seva actitud gamberra i tatuada és, segurament, el que els ha consolidat en l'èxit més enllà de la seva música. Mimetitzats amb l'ambient —no va faltar un "Bona tarda, Barcelona" en un català gairebé perfecte que va dominar la interlocució—, els canadencs van ser el contrari a pensar en el pas del temps amb angoixa i hostilitat.
El fòrum, atret amb la performance i plenament convençut de la proposta, va corejar a ple pulmó himnes com Welcome to my life, Iconic o Summer Paradise. Hi va haver moments de forçada i evocada nostàlgia, amb un medley de versions de Smash Mouth, Avril Lavigne o The Killers —generadors d'autèntica bogeria millennial amb All Star, Sk8ter Boi i Mr. Brightside— que va desencadenar un festival de salts difícil d'explicar en temps de música llatina i autotune. El trident emotiu, el que va sonar a comiat, va ser per a la mitiquíssima I'm just a kid, el seu tema més despreocupat i escoltat segons Spotify; Untitled com a balada de llagrimeta; i, per acabar, Perfect, per firmar un adeu brindant amb l'elixir de l'eterna joventut al costat d'una Barcelona fulminada.
