Fa cosa de deu anys que tinc una traducció francesa de Guerra i Pau per estrenar a la tauleta de nit. És una edició de Folio en dos volums, molt bonica i neta, que vaig comprar a París poc després de l’atac a les torres bessones en una llibreria que hi ha prop de la Sorbona, davant d’un bistró petit i pintoresc. Una de les últimes coses que veig cada nit abans d’aclucar els ulls és la blancor puríssima de la coberta. Per la mica de polsim que s’hi acumula puc saber sense alçar el cap del coixí quants dies falten perquè vingui la senyora de fer feines.

Anys enrera, a la mateixa tauleta hi tenia el Diari del Desassossec de Fernando Pessoa. Tot i que sense ordre, el llegia molt sovint. Hi buscava pensaments que reforcessin els meus pensaments o que m’ajudessin a comprendre alguna situació que m’havia quedat clavada entre dit i ungla com una estella. Pessoa pot arribar a fer molt mal a les ànimes llibresques i autodestructives. Però a mi la malenconia oceànica d’aquell llibre em bressolava d’una manera tan especial que em feia venir ganes de dormir o de fumar i, com que fumo poc, al final la son sempre guanyava.

Ara em mirava el miler de pàgines que té el primer volum de Guerra i Pau i pensava en el traductor. Quina feinada. Fa uns anys Josep Maria Pinto es va proposar traduir tota la Recherche de Proust. En tinc un parell de títols i tampoc no he trobat el moment de llegir-los. De Proust vaig llegir, en l'època que vaig comprar la traducció de Tolstoi a París, Pastiches et Mélanges, Contra Sainte-Beuve, Écrits sur l’art i també l’últim volum de la Recherche en aquella edició criminal de Vidal Alcover, que et feia celebrar la mort del traductor a la meitat de l’últim llibre.

No sé si la traducció de Pinto arriba tard o és cosa meva. Fa dies que miro el meu Tolstoi i penso: "On són aquelles ganes de llegir?" Llegir llegeixo, però d'una forma tan diferent de la d'abans que em sembla que també canviarà la meva manera d'escriure. Tant amb el llibre de Josep Pla (2009), com amb el de Companys (2006), el volum de pàgines i d'informació formaven part de l'energia i la generositat de l'obra. Quan vaig publicar Londres-París-Barcelona, el 2014, ja ho vaig fer amb la recança de pensar que s'havia acabat l'època dels llibres de 400 pàgines –o de milers de pàgines, en el cas que siguis Proust o Tolstoi.

El Netflix, el tuiter, el Whatsapp, el Facebook, el Tinder, el Kindle, la política espectacle, no són exactament cap novetat. Però el soroll que hi ha potser sí que és una mica nou. Amb aquest enrenou que ha provocat el wifi és impossible concentrar-se i consti que no sóc un talibà de la lectura. A l’escola m'obligaven a llegir llibres tristos, marcats per l'exili i pel franquisme. Fins passada la vintena vaig viure convençut que llegir era cosa de depravats. Una vegada un cèlebre intel·lectual se’m va enfadar perquè, en un sopar d'amics, vaig comentar que cap llibre no ha salvat mai cap ruc de ser un ruc -sense pensar que ell no havia fet altra cosa que llegir tota la vida.

Mai no havíem tingut tants incentius per fer el gos, però quan la televisió era hegemònica molta gent intel·ligent ja preferia veure Oliver i Benji que no pas obrir un llibre. Llavors ja es deia això que un home comú rep en un sol dia més estímuls que Leonardo Da Vinci en tota la seva vida. Quan es va crear el ferrocarril, també es deia que la velocitat mataria els passatgers, no vull posar-me apocalíptic. Només dic que els llibres ocupen menys espai en el meu món que fa tot just quatre o cinc anys. Potser confio que la tecnologia em donarà un parell de dècades de propina per llegir Tolstoi. O potser vivim un període fosc, d'aquells que s'acaben amb una sessió de pirotècnia que ho fa saltar tot pels aires sense que ningú ho sàpiga evitar.

En les èpoques de confusió les urpes i la intuïció són més importants que la sensibilitat i el coneixement teòric. També pot ser que el llibre hagi perdut el monopoli que tenia com a eina de coneixement però no sapiguem com acceptar-ho. No fa gaire, un polític jove va passar per casa i es va aturar a la meva biblioteca, pensatiu.

-Què busques?, li vaig preguntar.

- Miro si tens algun llibre que m'inspiri. Demà tinc una entrevista i em preguntaran què estic llegint. 

Com que tothom té l’obligació de contribuir a millorar la societat vaig passar per alt el comentari cínic i li vaig deixar un llibre que m’estimo molt. Tenia l’esperança que li serviria per donar profunditat al seu discurs, però l’endemà ja en parlava a la premsa com si l'hagués estudiat millor que jo. Em va passar pel cap de fer-li algun retret però ja sabia què em respondria:

- Quan vols que el llegeixi, si no tinc temps! 

És curiós. Els mesos van passant i no li he reclamat el llibre, com hauria fet quan comprava Tolstois a París i venerava la meva biblioteca com si fos una vaca sagrada de l'Índia. Llegir té molt prestigi. Però aviat els llibres potser només seran objecte d'interès d'especialistes i de gent de baixa extracció que necessita adorar algun tòtem per mantenir la motivació i el rec sanguini del cervell. Com el fast food, que fa que els pobres siguin grassos i que, en canvi, els rics que parlen de bons restaurants tendeixin a ser prims.