Bad Gyal diu que parlar no se li acaba de donar bé, que el seu talent real és “muntar una bona festa”. Això és precisament el que va organitzar ahir a ritme de dancehall, trap i reggaeton a un Palau Sant Jordi amb totes entrades exhaurides. La de Vilassar de Mar estrena així, a casa, un directe completament nou que també portarà al Wizink Center de Madrid el 17 de febrer.
Aquest show és el gran avançament del que, després de 7 anys de carrera, serà el seu primer disc, “La Joia”. Un títol en català que, va dir ahir, vol ser un regal a la seva ciutat. Hora i mitja de llums, focs artificials i molt de "perreo" donen perquè presenti fins a 7 cançons noves, que inclouen col·laboracions amb noms tan grans a la indústria de la música urbana com Nicki Nicole, Karol G o Sean Paul. Uns quants vincles que consoliden definitivament la internacionalització de l'artista. Tanta novetat no va treure temps per tocar els grans hits que passaran a la seva història, des de “Chulo”, estrenada tan sols un dia abans del concert, passant per “Yo sigo igual” i “Candela”, un viatge al temps dels seus inicis. La de Vilassar va voler coronar la festa amb “Fiebre”, altrament coneguda com la cançó que ens fa sortir a tots corrents del lavabo de Razzmatazz per donar-ho tot a la pista.
El pas al mainstream
El directe que estrenava l’Alba Farelo no era només un esdeveniment remarcable a la seva carrera, sinó que és pràcticament inèdit a Catalunya. El més important del que va passar ahir no és que una noia que va començar fent cançons des de la seva banyera i amb ritmes urbans fes un sold out al Sant Jordi. Allò realment important és Bad Gyal obre la porta a que altres artistes urbans del país també puguin fer el pas. Igual que ho va aconseguir Rosalía en el seu moment, amb aquest directe voluntàriament extravagant i performatiu, el que transmet la de Vilassar és que moure el cul amb les amigues, expressar-se sexualment sense tabús o vestir amb poca roba i colors brillants ja no només és en poder d’uns quants: és el pas de la música urbana del país al mainstream.
I és que ahir, sobre l’escenari, hi havia, realment, dues Bad Gyals. La primera, que va ensenyar a tota una generació de nenes de 16 anys que podien escoltar música discotequera i parlar de porros, sexe i diners i, a sobre, poden fer-ho en la seva llengua. D’aquesta Bad Gyal gairebé no en queda ni rastre. Ahir la vam veure en la seva timidesa sobtada en saludar el públic de casa seva, el flirteig amb el català quan va cantar “Jacaranda”, o en l’humilitat del gest de quedar-se sola a l’escenari al final de “Fiebre” i donar les gràcies mentre absorbia allò viscut.
La segona és la diva internacional, amb un directe treballat i lluny de la producció autogestionada més inicial. La que creu en l’espectacularitat sense complexes, la que acaba de tornar d’un tour primerenc a Llatinoamèrica i duu un bagatge d’anys de conèixer el mercat. La que reivindica que no ho sap intentar, que només ho sap fer. La que canta en castellà. El problema per la generació que va créixer amb les produccions independents de la Bad Gyal és que molt probablement mai tornarem a recuperar la primera Alba. El problema per la nova fornada de fans és que mai no la trobaran a faltar.
Malgrat el creixement i els focus, però, qualsevol persona del públic d’ahir hagués estat d’acord en què totes dues Bad Gyals seran sempre el “pussy k mana”. La del vídeo en un pis de Gràcia amb la P.A.W.N que algun bon samarità ha tornat a pujar a YouTube és el “pussy k mana”. La noia a qui li tremolava la veu és el “pussy que mana”, però també ho és l’artista internacional que ahir podia hipnotitzar desenes de milers de persones amb una sola mirada al Palau. I què li pot retreure una al "pussy k mana"? Què se li pot discutir?