Dies enrere passejava pel barri de Sant Andreu (tot i que la següent afirmació pot generar controvèrsia i urticària entre els habitants de Gràcia, Horta, Sants...) un dels més bonics i amb més personalitat i essència pròpia de la ciutat de Barcelona (perdre's pels carrerons que envolten una Gran de Sant Andreu sempre efervescent, és tot un gaudi pels sentits) quan em vaig quedar hipnotitzat davant d'un parador d'un d'aquests magnes basar orientals que pots trobar a qualsevol districte tinguin caràcter propi.

Entre els centenars d'objectes que s'apilaven a l'altra banda del vidre: andròmines lluminoses, flors de plàstics, utensilis per a la casa... tots innecessaris i d'una qualitat dubtosa, tots indescriptiblement fascinants; un em va cridar especialment l'atenció. En un lateral del pessebre de quincalla, mig amagada, hi havia una maniquí que lluïa una samarreta dels Ramones. Instantàniament em va venir aquella frase, magistral, que vaig llegir-li no fa gaire a Ramón de España (un periodista cultural sublim, que perd tot el seu interès quan parla de política). El Ramón deia alguna cosa així com que els Ramones són el grup de la història que ha venut més samarretes que discos.

ramones   basar xines
Samarreta dels Ramones en un basar oriental. Foto: Oriol Rodríguez

Mares i pares, avis i néts, punks i pijos, professors d'escola i executius de grans empreses en els seus dies de lleure, venedors ambulants i policies fora de servei, fins i tot periodistes culturals de diaris digitals, tothom, tothom, tothom té i vesteix samarretes dels pares del punk que han comprat a basars orientals a botigues del carrer Tallers o a franquícies d'Inditex. I sí, tot i que tothom, tothom, tothom ha cantat allò del 'Hey, ho, let's go' que precedia el seu incunable 'Blitzkrieg Bop' en un tuguri que feia olor de vòmit i desinfectant barat en una nit de borratxera; els de Queens van vendre entre pocs i molt pocs discos.

Els pares del punk

Els Ramones, una banda que durant tota la meva infància vaig creure que eren de Madrid com Los Nikis o de Vigo com Siniestro Total, són una de les bandes més importants i referencials de tots els temps. També la més disfuncional.

Formats l'any 1974, amb tres acords distorsionats, estripats amb urgència i efervescència, ràbia sònica de què, sorprenentment sorgien melodies sublims, van ser els pares fundacionals dels punk.

La seva discografia amaga obres magnes del ressonar sulfurós de Ramones (1976), Leave Home (1977), Rocket to Russia (1977), Road to Ruin (1978), o aquell End of the Century (1980) que van gravar en col·laboració amb Phil Spector, productor psicòtic que terminava les moltes discussions que van tenir a l'estudi traient una pistola i amenaçant-los a fotre'ls un tret (Spector va morir el passat 16 de gener a una presó californiana on complia condemna per l'assassinat de l'actiu Lana Clarkson). També van gravar diversos àlbums en directe, entre aquests el Loco Live que van immortalitzar a la sala Zeleste de Barcelona en els seus concerts dels dies 11 i 12 de març de 1991.

Una família disfuncional

Els Ramones (tallada de cabells príncep de beckelar, xupa de cuir, texans gastats per totes bandes), quatre personalitats diametralment oposades, també van ser una banda de dinàmiques... complexos.

Johnny Ramone, el seu guitarrista, era un republicà radical, fan de Richard Nixon i Ronald Reagan. Un paio de poques paraules que quan les coses es posaven lletges t'esperava al carrer. Expliquen que quan era jove es va barallar amb un noi del seu barri a qui va estomacar sense pietat. Poc després, va aparèixer el pare del noi. Sabeu què va passar: sí, el pare també va rebre. 

Joey Ramone, el cantant, era tot el contrari, una personalitat de profundes conviccions progressistes. Un caràcter extremadament amable però consumida per les seves malalties i fantasmes. Quan els dos van formar els Ramones, el Johnny li va robar la nòvia al Joey. Van passar els següents 50 anys sense dirigir-se la paraula. Les gires arreu del món eren un infern per tots aquells que viatjaven amb ells.

Dee Dee Ramone, el baixista i principal compositor de molts dels seus himnes, era un pinxo, un paio que es va fer al carrer, moltes vegades havent de recórrer a la prostitució masculina per sobreviure. Un ionqui de cor enorme. Tommy Ramone, el bateria original, era l'únic relativament centrat dels quatre. El van fer fora (tot i que va seguir col·laborant amb ells produït molts dels seus discos). El va substituir Marky Ramone, un cràpula que sobreviu del llegat del grup.

Els Ramones es van separar el 1996. Joey es va morir el 2001. Johnny no va anar al seu enterrament. Dee va morir el 2002. I Johnny el 2004. Des d'aleshores han venut molt pocs discos i milers i milers de samarretes, a basars orientals i a franquícies d'Inditex, a punks i a executius, a nois i noies de 15 anys i a persones de més de 50.

En una societat en què el concepte de joventut cada vegada és més ampli, deu ser la manera de sentir-nos eternament adolescents i rebels. Hey, ho, let's go!

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Cultura precària: Raimon als Encants
Cultura precària Cultura precària: Raimon als Encants Oriol Rodríguez
'Tsundoku' o la biblioteca dels llibres rebutjats
Opinions del Revers 'Tsundoku' o la biblioteca dels llibres rebutjats Oriol Rodríguez