Sevilla, 23 de novembre de 1248, fa 777 anys, les hosts del rei castellanolleonès Ferran III vencien les darreres resistències andalusines de la ciutat. Aquella operació tenia una gran importància perquè obria el pas dels castellanolleonesos cap a les costes meridionals de la Península. I s’hi van sumar —amb la promesa d’un generós botí—diverses hosts estrangeres. Entre les tropes aliades del rei Ferran III hi havia un contingent de cent cavallers catalans a les ordres de l’infant Alfons, fill primogènit del rei Jaume I i de la seva primera esposa Elionor de Castella. La participació de la host d’Alfons en aquella empresa conqueridora posaria la primera pedra d’una llarga relació entre Barcelona i Sevilla, que es projectaria en el decurs dels segles següents. Per aquest motiu, Sevilla és la “cosina andalusa” de Barcelona.
Els catalans i Coria del Río
La participació catalana en l’empresa militar de conquesta de Sevilla (una de les més importants del segle XIII europeu) no es va perdre en la nebulosa del temps. Poc després de la conquesta de la vella Hispalis —Isbiliya, durant l’etapa andalusina— (1252), les tropes cristianes del rei castellanolleonès Alfons X, fill i successor de Ferran III i gendre del rei catalanoaragonès Jaume I, van conquerir i ocupar la ciutat de Qawra, situada a deu quilòmetres de Sevilla —riu avall—, que a partir d’aquell moment va ser anomenada Coria del Río. Segons les Cròniques d’Alfons X, la població musulmana —que representava la totalitat de la massa demogràfica de la plaça— va ser expulsada, i les cases i terres desocupades van ser lliurades, a règim de repoblació, a cent cinquanta famílies catalanes vassalles de l’infant Alfons.
Coria, la “catalana”
Durant el primer segle d’aquella nova era cristiana (segona meitat del XIII i primera meitat del XIV), Coria va ser catalanoparlant, si més no la llengua de les seves cases, dels seus obradors i dels seus carrers va ser la catalana. Les cent cinquanta famílies de l’infant Alfons, que representaven un col·lectiu de set-centes a vuit-centes persones, van ser, inicialment, l’única comunitat organitzada de la plaça i, posteriorment, la base genètica i cultural d’aquella societat local. Però el progressiu deteriorament de les relacions entre Alfons i Jaume —amb el soroll de fons dels fills del segon matrimoni del rei— i la prematura mort de l’infant-hereu (1260) provocarien la desconnexió entre aquesta comunitat catalana arrelada a la riba del Guadalquivir i la seva matriu d’origen i la desaparició del català com a llengua local.
La sortida a l’Atlàntic
Durant el segon terç del segle XIV es van produir dos fets que tindrien una importància cabdal en el desenvolupament de la història peninsular. Per una banda, la Corona castellanolleonesa completava l’empresa iniciada amb la conquesta de Sevilla (1248). Derrotava i expulsava els benimerins magribins del camp de Gibraltar i assolia l’extrem sud de la costa peninsular. I, per l’altra, la marina catalana derrotava i liquidava la pirateria musulmana que, durant segles (VIII al XIV), havia taponat l’estret. A partir d’aquell moment, les empreses exploratòries catalanes, castellanes, genoveses, venecianes o toscanes a la costa atlàntica africana, a la recerca de les fonts de proveïment d’or, esclaus i espècies, o de la ruta marítima que havia de conduir a l’Extrem Orient, se succeirien de forma constant.
El paper creixent de Sevilla
Amb l’estret de Gibraltar desembossat, els ports de la Baixa Andalusia atlàntica van adquirir una gran importància. L’estratègica posició d’aquell territori, totalment encarat cap a l’oceà, el convertiria en la plataforma de llançament de tots els viatges atlàntics que partien dels estats Trastàmara (les corones catalanoaragonesa i castellanolleonesa). Però el port que assoliria el lideratge d’aquell empori seria Sevilla. El seu port fluvial era molt més segur i defensable que els ports marítims de la badia de Cadis i, a principis del segle XV, iniciaria un enlairament que la convertiria en el principal nucli d’atracció de les grans nissagues de negociants europeus de l’època, com les poderoses famílies judeoconverses catalanes i valencianes que jugarien un paper decisiu en l’empresa americana.
Els comerciants catalans de Sevilla
Les fonts documentals revelen que, a inicis del segle XVI, a Sevilla hi havia 310 famílies de comerciants catalans —la gran majoria originàries de Barcelona, i, en grau més baix, de Perpinyà, de València, d’Alacant i de Palma. En aquell moment, Sevilla ja havia superat els 80.000 habitants i era la segona concentració demogràfica de la Península. Si fem un càlcul de la massa demogràfica que podia representar aquest col·lectiu (i considerant que eren famílies extenses formades per persones de diverses generacions, pels empleats i criats d’aquelles companyies mercantils familiars i pels esclaus domèstics), estimem que sumarien una massa d'entre 2.000 i 3.000 persones. Aquesta xifra representaria tan sols entre un 3% i un 4% de la població de la ciutat. Però la seva força econòmica i la seva influència política seria notable.
Qui eren els comerciants catalans de Sevilla?
Les fonts revelen el protagonisme de les nissagues Ferrer, Planes, Desclergue, Forcadell, Fonoll, Ràfols, Pedralbes, Tries, Círia, Jorba, Morell, Torregrossa, Aymerich, Cereroles, Ros, Font, Miquel, Jové, Robert, Codina, Vendrell o Sadurní en la vida econòmica i política d’aquella Sevilla de l’era de les navegacions. Una comunitat que, inicialment, es va agrupar al voltant del temple de San Pablo de los Catalanes i que, posteriorment, es desplaçaria a la collación de Santa María la Blanca, en un silenciós —però revelador— moviment de compra de cases de la trama urbana de l’antic barri jueu. Aquella comunitat, secretament relacionada amb el primer focus clandestí protestant de la Península (San Isidoro del Campo), acabaria desapareixent sobtadament a l’inici d’una terrible operació repressiva inquisitorial.
Bonaplata i la Feria de Abril
El 1835, els catalans tornen a ser presents en la vida econòmica i política de Sevilla. En aquell moment són els Bonaplata. Poc abans, la seva fàbrica de Barcelona —la primera de la Península a introduir el vapor com a força motriu— havia estat incendiada pels luddistes (els treballadors que contemplaven les màquines com una amenaça) i, en compensació, el govern els havia ofert la compra —a preu de saldo— de la Fundición San Antonio a Sevilla. Els Bonaplata passarien a Sevilla i el més petit de la nissaga, en Narcís, convertiria aquella fàbrica en un empori industrial. La San Antonio seria la constructora del pont de Triana, l’obra civil més destacada del segle XIX sevillà. I Bonaplata, convertit en regidor del govern municipal, seria, amb el basc José Maria de Ybarra, el cofundador de la Feria de Abril (1846).