Sincerament, no m’agradaria posar-me a la pell d’una fiscal. Encara menys després d’haver vist aquesta sèrie. Dept Q, la nova proposta a Netflix de Scott Frank, director de Gambito de dama, adapta les novel·les del danès Jussi-Adler Olsen, i confirma que és un paper complicadíssim. Amb les teves decisions —justes o injustes— envies molta gent a la presó i alteres per complet el rumb de les seves vides. Això genera, en l’entorn dels acusats, desconfiança, angoixa a raig i, en alguns casos, set de venjança."Fiscal desapareguda en el seu millor moment. Els encantarà", anuncia el superior de la fiscal Merritt Lingard, sense saber (o potser sí) què està a punt de passar. Mentrestant, hi ha qui deixa el whisky per trobar Jesús i redimir-se. I altres, com l’inspector Carl Morck (interpretat per un Matthew Goode que va creixent al llarg de la sèrie), que es neguen a acceptar el que ha passat: en un atac, un company mor i un altre queda paraplègic. Tot això, a la primera escena del primer capítol.
Jugant amb els dubtes
Són dos policies diferents en caràcter, però molt complementaris (l’ABC de les sèries policials). La major part del temps no cal ni que parlin ni que es mirin per entendre’s. Tot plegat es desenvolupa en una comissaria plena de recels, fins que apareix Akram, un sirià misteriós que, des de la calma —però entrenat com el millor—, aporta una nova direcció a la investigació de la fiscal. "Sóc el teu comandant, no el teu camarada", es diuen en un moment. Morck, fins i tot, pregunta al seu nou company: "Tu, al teu país, eres dels bons o dels dolents?". Ambientada a Edimburg, la sèrie avança amb un ritme pausat (però gens avorrit). Potser allò que s’explica en nou capítols podria resumir-se en sis —recordem que ja existeixen quatre pel·lícules daneses des del 2013 que comencen amb Misericordia—, però això hauria deixat a mitges l’evolució dels personatges. Per tant, s’entén que vulguin estirar la trama. Tots, des de Morck (amb una relació interessant amb el seu fillastre i una psicòloga de qui sembla enamorar-se) fins a Hardy (el policia lesionat que lluita per recuperar la seva vida i mobilitat), guanyen presència gràcies al seu carisma. No passa el mateix amb la fiscal Lingard (interpretada per Chloe Pirrie), el paper menys convincent de la sèrie tot i ser l’eix d’una gran part del relat.
Amb les peces sobre el tauler. La sensació és estranya: no acabes de decidir si la sèrie compleix o no amb les expectatives. Però quan apareixen els crèdits finals, et trobes buscant si hi haurà o no una segona temporada
"Vostè seria un bon advocat, fa preguntes de les quals ja sap les respostes", diu Akram en una escena.
Akram és el vèrtex inesperat de Dept Q, l’element sorpresa juntament amb una Rose viva i obstinada, que vol ser policia, ho repeteix constantment i aprofita l’oportunitat quan li arriba. Akram, per la seva banda, presumeix de la seva obsessió: és molt bo trobant coses. I connecta amb Morck —la ment resolutiva, capaç de llançar algú per unes escales si creu que és sospitós. En Dept Q, Scott Frank juga amb els dubtes: des del misteri de l’au costanera i la seva gorra, fins al truc de l’afàsia, passant per una mirada compassiva cap al tema de l’abandonament. Als dos últims capítols es resol tot. La majoria dels personatges reben una recompensa o un càstig merescut (tenir algú segrestat durant quatre anys és, sens dubte, una estratègia molt cruel). I així, amb totes les peces al seu lloc, es tanca una primera temporada ben travada. Però l’espectador encara es pregunta: hi haurà continuació? De moment, ni sí ni no. Però sigui com sigui, la sèrie acaba deixant-ho tot lligat i ben lligat. Això sí: hi ha més novel·les. Ja queda dit. I encara que només sigui per tornar a veure Matthew Goode com a Carl Morck, ja val la pena.