Sergi López acaba d'aterrar de Canes. Actor amb una trajectòria que sempre ha defugit les històries més convencionals, enguany hi ha tornat (l'actor vilanoví ha estat present en fins a 10 edicions) com a protagonista de Sirat. En la pel·lícula de producció catalana del director gallec Oliver Laxe, una de les principals candidates a endur-se aquest vespre la Palma d'Or del certamen francès. López dona vida a un pare que, jutament amb el seu fill petit (Bruno Núñez), busquen una filla perduda. Els rumors i les intuïcions li diuen que ha fugit a una rave al Marroc. En la seva particular odissea acaba topant-se amb un col·lectiu de personatges marginals i inadaptats. La col·lisió de dos mons ubicats en extrems totalment oposats que acaben caminen plegats cap a l'abisme en una pel·lícula formalment extraordinària que bascula a ritme de música electrònica entre els codis del drama familiar i les road movies. Parlem amb l'actor vilanoví mentre viatja en taxi del seu poble a Barcelona i la cobertura va i ve mentre va creuant els Túnels del Garraf.
Si no vas a Canes a presentar pel·lícula, no hi ha festival.
És una cosa ben curiosa que ni jo mateix acabo d'entendre. Aquesta ha estat la desena vegada que hi he anat, a més presentat una pel·lícula en la secció oficial. No només això, sinó que ha anat molt i molt bé. Sirat és un artefacte molt potent. És una pel·lícula molt arriscada i molt contundent, que deixa l'espectador de cap per avall. La música és increïble.
Sirat és un artefacte molt potent. És una pel·lícula molt arriscada i molt contundent, que deixa l'espectador de cap per avall
Una pel·lícula ambientada en la cultura rave.
És la història d'un pare que, acompanyat del seu fill petit, va a buscar la seva filla gran que fa mesos que està desapareguda i que, suposadament, està en una rave al Marroc. El relat de la col·lisió de dos mons totalment oposats: el d'un senyor convencional, del que no sabem pràcticament res, però que ja es veu que és un paio d'estar per casa, en contraposició al món aquest tan bèstia dels raveros, una gent que està preparada per sobreviure on sigui. Una subcultura marcada per una música molt potent. Per això la pel·lícula té aquesta banda sonora de música electrònica que et fa aixecar de la butaca del cinema. És una pel·lícula especial. Va ser un goig poder gaudir de la projecció en aquella sala tan gran i bonica del festival de Canes.
Figura com una de les favorites.
Ja ho veurem si trèiem premis o no, perquè això depèn del jurat. Enguany, com gairebé sempre, hi ha moltes pel·lícules que estan realment molt bé a competició. Candidates, candidates ho són totes. El cas és que de les 4 o 5 mil pel·lícules presentades, n'han triat vint-i-dues, i Sirat és una d'elles. Només això ja és l'hòstia.
Què és el que et va dur a voler participar del projecte?
El guió, que és l'hòstia. És una resposta molt banal, però és que és així. Només rebre'l, vaig quedar impactat de la història que explicava. És una pel·lícula molt arriscada. Una mica estranya. Una marcianada, en molts sentits.
A tu, com a actor, ja t'atreuen, els projectes pocs convencionals.
Cert, tinc tendència que m'agradin les coses que no són del tot convencionals, sí. M'agrada fer pel·lícules que l'espectador no tingui la sensació que ja les ha vistes. Pel·lícules que no saps com etiquetar-les. Projectes que comptes els dies per conèixer el director i et descobreixi el seu univers i t'expliqui com és la pel·lícula que té al cap.
Recentment, explicaves que aquesta era una pel·lícula d'un paio ordinari que es trobava en mig d'un univers extraordinari. I deies que t'hi senties identificat perquè tu et consideres un home normal.
No se'm va entendre. És la història d'un paio ordinari que arriba a un món on veu a la resta, els raveros, com si fossin extraterrestres. En canvi, pels raveros l'extraterrestre és ell. Però jo, normal del tot no ho soc. Soc un cas especial. Sí que passa que en l'entorn de la cultura rave, jo era un extraterrestre. Però m'he quedat al·lucinat amb ells. Els he conegut hi he tripat. Aquesta gent està preparada per a l'apocalipsi.
Havies estat mai a una rave?
Sí, però tenia una visió una mica superficial de la seva cultura. M'havia quedat en el tòpic de gent que es droga i balla. En canvi, he descobert que és un col·lectiu molt ben organitzat, molt militant, amb molta consciència ecològica, molta consciència social, que estan preparats per afrontar-se a un nou món. Un col·lectiu amb un ideari, evidentment, antisistema, però amb la consciència de trobar alternatives socials a aquest món que ens cau a tros. Em vaig quedar molt impressionat.
Tret de tu, el repartiment està format per actors no professionals que provenen de la cultura rave.
Sí, és gent que no havia fet mai d'actors, que no havien rodat mai una pel·lícula.
Cada vegada és una tendència més estesa, la de treballar amb actors no professionals.
Depèn de l'estil de pel·lícula. Del que cerqui la directora o el director. Potser fa 30 anys no es feia, era més excepcional. Però és una decisió a prendre a partir de l'esperit de la pel·lícula i del que busqui el director, de si vol treballar amb gent que, per no tenir un bagatge previ, ofereixen respostes imprevistes. És una cosa més de presència que no pas d'execució. A mi m'encanta adaptar-me a això i fer veure que no soc un actor professional. M'agrada passar desapercebut.
Tinc tendència que m'agradin les coses que no són del tot convencionals. M'agrada fer pel·lícules que l'espectador no tingui la sensació que ja les ha vistes. Pel·lícules que no saps com etiquetar-les
Per cert, vas topar-te amb en De Niro o cap altra estrella, per Canes?
Canes... Canes és molt gran. És un festival de cinema d'autor, però també és un mercat de què hi participa molta gent. Enguany és la seva 78 edició. La primera vegada que hi vaig anar era la del 50 aniversari i hi havia més periodistes acreditats que als Jocs Olímpics. És una cosa molt bèstia, amb autors que presenten les seves pel·lícules i gent que va a fer negocis. És una Torre de Babel immensa on hi ha un munt de penya fent coses. Canes és petit. Més petit que Vilanova.
Sempre escombrant cap a casa!
El passeig marítim de Cannes sempre està a rebentar de gent. Sembla que hi vas a passejar i fer-te fotos, però la realitat és que et passes tot el dia currant: promoció, projeccions...
I parlant de currar... el 4 de juny tornes a Poliorama amb Non solum, un espectacle que fa 20 anys que et persegueix.
És un espectacle que, com jo, ha anat canviant de forma. Un espectacle que al llarg dels anys, hem anat reescrivint i, en principi, millorant. Ara és un espectacle més rodonet i més contundent. És un espectacle per passar-s'ho bé. Una comèdia per fer riure el públic. I si el públic riu, tot pren sentit. És un espectacle que té la capacitat de sorprendre i fer riure a propis i estranys, perquè funciona bé a tot arreu on he anat.