Humor, candor. Entre aquests dos estats de la matèria anímica oscil·la i, fins i tot, roman un dels millors periodistes d’avui. Perquè té allò que li faltava a Jaume Balmes, criteri, encara que el vigatà fes veure que no, mitja cerilla com era. El principi d’Arquimedes ja ens adverteix sobre el volum del fluid que, inevitablement, desallotja un cos insoluble. I perquè, contra els elements, i almenys fins ara, Miquel Bonet sembla que està escrivint el que vol, amb una llibertat de pensament, de moviments, amb una insolència i un sentit comú que no semblen de la nostra època ni del nostre país. Sense arrogància, però sense concessions tampoc. L’escriptor de Tarragona, per contrast, per honradesa, per determinació, per despullament, deixa en evidència a la majoria de la canallesca, preocupada només d’omplir l’expedient i d’arribar a final de mes. Quina diferència, senyores i senyors, nens i nenes. I sobretot, quines composicions més interessants, més divertides, més vives, més vivents i convincents. El públic les llegeix i se’n satisfà, no com amb les dels altres, els rèptils immòbils. N’he dit composicions però, de fet, són més aviat sonets, estances, quartetes com ara aquella que va escriure Tristan Bernard tres cents anys més tard, per respondre a Pierre Corneille. Fou en ocasió del seu amor incandescent per l’actriu de Molière Marquise-Thérèse de Gorla, anomenada la senyoreta du Parc...
Miquel Bonet treballa amb un català magnífic, sap argumentar, sap ser poètic i creatiu, sap insultar i blasmar, encara que de vegades, el gust pel registre informal tingui massa castellanisme irresolt o irresoluble, més pa que formatge, més coincidències amb Robert Robert o Emili Vilanova que amb el rigor d’un Quim Monzó o amb el desvergonyiment d’un Dalí, d’un Sagarra, que és el territori on juga Bonet. En l’equip d’alguns homes lliures i catalans que, a través de l’escriptura, saben ensenyar-nos que la llibertat de consciència i d’opinió són possibles. Ara mateix, i ja em perdonaran, no se m’acuden gaire noms més.
Martí Domínguez és un novel·lista conegut, premiat i celebrat, probablement l’escriptor valencià viu més llegit en el conjunt dels Països Catalans, després de Ferran Torrent. És savi i il·lustrat, sobretot és un erudit científic, un molt bon divulgador de les ciències de la naturalesa i un estudiós de la naturalesa humana. Probablement per això, i ja em sap greu dir-ho, la literatura que elabora és més explicativa que narrativa. S’explica bé però massa. Fa anar tota l’estona el lector de la maneta i li suggereix massa sovint el que ha de pensar en cada moment, sense espai per al misteri ni l’aventura de l’exploració individual. Paul Verlaine en prevenia sempre, contra aquesta habitud. L’anomenava la “punta assassina” que acaba per sempre amb bons llibres.
Aquesta novel·la és, d’alguna manera, filosòfica, on s’imagina una societat del futur atrapada entre la biotecnologia i el biopoder que va definir i predir Michel Foucault. En aquesta societat de l’avenir els éssers humans han eliminat el naixement biològic com avui no s’estila l’alletament matern. El protagonista masculí és un entomòleg humà anomenat Charles i la protagonista femenina, l’autèntica protagonista, Zoe, una no humana queda embarassada per un bacteri inesperat, com una mena de nova Mare de Déu imprevista... Que a mi el llibre no m’hagi agradat gaire no vol dir que no sigui recomanable i que pugui agradar a un públic més atent i sensible.
Martí Gironell acaba de publicar la seva novel·la número deu. Té un públic fidel a un determinat tipus de novel·la històrica curiós. És el que no acostuma a agradar als que llegim a diari però que convenç aquest públic seu. En realitat és un escriptor de mínims, de prevencions i de pors més que no pas de certeses. Esdevé endreçat però mai innovador, ni creatiu, ni entretingut. No ha aconseguit èxits descomunals com els d’Albert Sànchez Piñol amb Victus, o com el de mossèn Ballarín amb Santa Maria, pa cada dia, però també és veritat que aconsegueix acontentar els partidaris que el sostenen, ara com ara, de manera indefinida i fidel. El fabricant de records és una narració previsible sobre un dels pioners de la fotografia catalana, Valentí Fargnoli, documentalista d’una Catalunya anterior a la guerra civil espanyola, a la qual Gironell no aconsegueix reviure, ni recordar ni evocar. La perspectiva literària no té gens d’històrica, perquè no hi ha cap psicologia ni idea anterior a la nostra època, ni cap curiositat per entendre com eren els nostres avis i besavis, ni cap intent d’aproximar-se al seu univers mental, a la literatura o a les arts d’aquell temps. La història de Gironell és decorativa com un teló d’opereta. Escriu d’una manera inflada, com la d’un home que s’escolta i s’agrada quan parla, amb una fatal propensió a la redundància. Quan apareix la pluja tot queda mullat, esquitxat i si algun lector bada, Gironell hi és per recordar-li diverses vegades una d’aquestes grans veritats de la vida. Que l’aigua cala.