Aquest és un llibre de Bob Dylan adreçat als seus admiradors. Tot i el títol no trobareu gaire filosofia, com passa amb les proclames del futbol. Tampoc ens irritarem ara per això, la vida és plena de títols que no es corresponen amb el contingut del llibre. Perquè, de fet, aquesta és una obra utilíssima, en la qual un dels grans trobadors de tots els temps explica, per a qui hi estigui interessat, la seva opinió professional, artística, creativa, sobre 66 cançons de la seva època. Opinions de qui sap el que és una cançó i sap com es fan. Dylan escriu sense estar per hòsties, a matadegolla, amb ironia, amb intel·ligència, amb excursos flipants i passats de rosca, amb dades per a la història de la música de gran valor.
Dylan escriu sense estar per hòsties, a matadegolla, amb ironia, amb intel·ligència, amb excursos flipants i passats de rosca, amb dades per a la història de la música de gran valor
Amb ganes, en definitiva, d’entendre la feina dels altres i d’explicar-la per dins. De vegades amb una percepció idealitzada del crim i de l'associabilitat, sovint amb una indiferència dylaniana que només els dòlars poden justificar. Capítol a banda són algunes opinions, força reaccionàries del gran hippie ara que, passat el temps, hem entès que les revoltes del 1968 van ser prou conservadores en el fons i enlluernadores en la forma. El que pensa sobre la poligàmia, sobre la prostitució, sobre les dones no deixarà gaire admiradors indiferents.
Es veu que l’enyorat Víctor Nubla va deixar aquesta obra pòstuma, més obra i més pòstuma que la d’algun altre. Té una gràcia encomanadissa i és perquè s’articula com una paròdia de la ciència-ficció, com una mala herba molesta i gratuïta, que no saps per què hi és, però la tens davant dels morros. És la literatura que m’agrada, la que no demana permís per entrar. En el futur any 2525 per fi s’arriba a l’Harmagedon que anuncia l’Apocalipsi, el final previsible de la nostra societat sempre satisfeta i sempre irrecuperable. Novament, cal recobrar el saber perdut i, amb aquesta finalitat, Nubla escriu 53 biografies de personatges il·lustres, certament imprescindibles per al futur després de l’absència de futur.
Novament, cal recobrar el saber perdut i, amb aquesta finalitat, Nubla escriu 53 biografies de personatges il·lustres, certament imprescindibles per al futur després de l’absència de futur
És una mena d’enciclopèdia biogràfica que explicarà als nostres rebesnéts qui fou, per exemple, Margaret Thatcher, Rita Hayworth o Alexander Graham Bell. Això sí, per descomptat, amb el concurs d’una monumental ignorància en tots els àmbits, amb la participació de tot de llocs comuns, confusions delirants, errors colossals i estupideses que només una persona tan intel·ligent i culta com Nubla fou capaç d’imitar. Passar per cretí és un privilegi només reservat als professionals de l’estultícia i a alguns savis.
Núria Perpinyà és una excel·lent escriptora que sap perfectament el que vol escriure i on vol anar a parar. Amb aquesta novel·la s’ha encarat novament amb la ciència-ficció, en un esforç compositiu admirable, tenaç, amb molts riscos i exigències, però que, almenys a mi, em deixa fred i ben exclòs del llibre. Se’ns proposa un món situat al segle XXIII, però que no soc capaç de creure’m ni una estona ben curta, en una societat on la gent pensa exactament com ara i parla exactament com avui. Quan llegim un text antic, al contrari del que ens proposen els escriptors de ciència-ficció, mai no trobem maneres de pensar com les contemporànies ni un llenguatge que siguem capaços de generar espontàniament com el de la nostra època.
Se’ns proposa un món situat al segle XXIII, però que no sóc capaç de creure’m ni una estona ben curta
De la mateix manera que escriure la paraula Londres, posem per cas, no és suficient perquè un escriptor aconsegueixi evocar la capital anglesa i transmetre-la al lector, referir-se al segle XXIII no basta per fer-lo creïble. A més a més, les característiques d’aquest món del futur semblen de cartó pedra. Les guerres ja no existeixen. Els robots formen part de la família i la política ha esdevingut una dedicació exclusiva de les dones. La ideologia dominant d’aquesta societat del futur és el feminisme, l’ecologia i la llibertat individual, com si les ideologies dominants, en qualsevol època, no fossin totes obstacles insalvables per a la llibertat individual, la masculina i la femenina.