Hi ha dos plans gairebé idèntics a Selftape que serveixen per explicar molt bé el seu discurs. En tots dos veiem les creadores i protagonistes de la sèrie, Joana i Mireia Vilapuig, mentre es posen una cotilla en un rodatge. En un, es fa l’esforç de lligar-ne bé els cordons; a l’altre, s’afluixen perquè caldrà treure-la. Aquesta és una de les moltes virtuts d’aquesta sèrie de Filmin: elabora un relat molt punyent prestant molta atenció al detall, afavorint que els matisos expliquin els personatges i el seu context, i parla de coses que massa sovint queden fora de pla quan es tracten temes com la pressió a les actrius, el pes de la fama i la recerca de la identitat. Selftape és un lúcid exercici d’autoficció a partir de l’experiència de dues intèrprets que van conèixer la popularitat en plena adolescència (a Polseres vermelles, concretament) i que han hagut de sobreviure als seus ressons.

Selftape és un lúcid exercici d’autoficció a partir de l’experiència de dues intèrprets que van conèixer la popularitat en plena adolescència

Les costures de la realitat

Els seus sis episodis són diferents els uns dels altres, una altra de les seves fites, perquè tenen una estructura i una pulsió pròpies, i tan aviat aposten per una narrativa lineal com juguen amb intel·ligència amb els punts de vista. Però hi ha un denominador comú, que és l’evocació de les pel·lícules casolanes i dels “selftapes” com a contrapunt d’un present en què les germanes Vilapuig es busquen a elles mateixes.

Foto Selftape 3
Selftape, molt més que el retrat de dues actrius a la recerca del seu lloc al món

Veiem d’on venen i on han arribat per entendre on són ara, en un viatge d’autoconeixement que atrapa perquè la directora de la sèrie, Bàrbara Farré, treu molta veritat d’aquesta ficció que flirteja constantment amb les costures del que entenem com a realitat. És el que dèiem dels detalls: a Selftape la dialèctica dels cossos, la posició del personatge a l’enquadrament i el metallenguatge configuren un món que percebem com a propi. Per tot això, la sèrie aconsegueix que el viatge de la Joana i la Mireia sigui un diagnòstic de la nostra mateixa mirada. Al final, érem allà quan les protagonistes van saltar a la fama, però ens hem de preguntar qui som ara quan ens retrobem amb elles.

Seltape és ficció que flirteja constantment amb les costures del que entenem com a realitat

Selftape acaba sent moltes més coses que el retrat de dues actrius a la recerca del seu lloc al món. És una faula sobre infanteses robades, una reflexió sobre la intimitat i una emotiva història d’amor fraternal. És una visió gens complaent d’una indústria, una denúncia de la seva toxicitat i una reivindicació del dret a ser més enllà de com els altres et volen veure.

És una visió gens complaent d’una indústria, una denúncia de la seva toxicitat i una reivindicació del dret a ser més enllà de com els altres et volen veure

També és una crítica a la sexualització de les actrius (esfereïdora l’entrevista real en què es pregunta a una d’elles sobre el primer petó) i un clam contra les etiquetes i els prejudicis. Alguna cosa has fet molt bé en una sèrie quan en sis episodis de 30 minuts dius més i millor que la majoria de ficcions que s’han estrenat la mateixa setmana. A banda de comptar amb dues interpretacions memorables: el que hi fan Joana i Mireia Vilapuig és especialment valent i meritori perquè no deu ser fàcil (re)construir-se a partir dels propis miralls

Selftape - Tràiler