“T’agraden les pel·lícules de terror?”, advertia la veu a l’altra banda del fil telefònic, interrompent les ganes de la Casey de llençar-se al sofà per gaudir d’una pel·li de por mentre es cruspeix unes crispetes. Amb Drew Barrymore complint totes i cadascuna de les normes del cinema de terror més canònic, disfressada de scream-queen de manual, aquells onze primers minuts del climàtic pròleg d’Scream: Vigila quién llama es convertirien en un referent immediat pel futur del gènere. 25 anys després d’aquell moment, amb tres continuacions, la darrera de 2011, i una sèrie televisiva de tres temporades, l’univers Scream torna als cinemes amb la seva cinquena entrega. Una posada al dia que vol mantenir les constants de la franquícia i connectar amb nous públics. Us donem tres bones raons per comprar l’entrada i participar de la festa.

1
Fem reverències al clàssic
Scream: el retorn de l'assassí en sèrie cinèfil

Filla de la imaginació de Kevin Williamson, guionista, i del talent visionari del mític Wes Craven, director, Scream: Vigila quién llama trencava convencions mentre abraçava els clàssics, gràcies a una estructura que explotava les mil i una possibilitats del metallenguatge autorreferencial: els assassins emmascarats de la saga Scream imiten als d’altres slashers, seguint les passes de Michael Myers i de Jason Voorhees. I els seus cinèfils personatges coneixen a la perfecció quines són les regles que marquen el cine de terror, per posar un exemple: no sobreviuràs si beus alcohol, folles o prens drogues. Al mateix temps, l’esperit juganer de Wes Craven portava als seus personatges a parlar d’antigues pel·lícules seves, com Malson a Elm Street (si us hi fixeu, veureu un conserge vestit com en Freddy Krueger) o alienes, com La nit de Halloween. Fins i tot hi havia un cameo de Linda Blair, la inoblidable nena posseïda de L’exorcista.

Aquest insòlit acostament trufat d’humor i ironia, molt vinculat a la cultura pop, proper a la paròdia però amb el ritme, la sang i els ensurts necessaris per mantenir la tensió en els espectadors i no fer-los perdre de vista que sota el paraigües de la conyeta havien vingut a patir, va ser el quid de l’èxit d’una pel·lícula que va generar seqüeles i imitacions, posant-se a l’alçada de les grans icones del gènere.

25 anys després d’aquella obra mestra, una dècada més tard de la quarta entrega de la saga, arriba la cinquena. “T’agraden les pel·lícules de terror?”, advertia la veu a l’altra banda del fil telefònic, en aquella època a la que els telèfons tenien fil. Ara, en una escena pràcticament calcada a la d’aquell pròleg, una noia sent sonar aquest aparell anacrònic, per què redimonis tenim aquesta andròmina a casa, mentre fa servir el whatsapp. Els temps i els costums comunicatius (quin adolescent parla avui per telèfon?) han canviat, però els resultats d’una trucada al nou Scream, no podia ser d’una altra manera, seran similars: crits, apunyalaments, pur terror.

2
L’Univers Cinemàtic Woodsboro
Scream: el retorn de l'assassí en sèrie cinèfil

Igual que Marvel té el seu propi univers on conflueixen herois i supervillans, la saga Scream juga amb regles pròpies i personatges d’un entorn més petit però ben reconeixible: els carrers de la fictícia ciutat californiana de Woodsboro, les seves cases amb jardí en barris residencials, una població que es coneix perfectament, i unes noves generacions que han crescut sabent que, anys enrere, els seus pares i els seus veïns van viure sota la por d’aquells crims serials que succeïen cíclicament al seu voltant.

Els fets tenien sempre tres personatges com a vèrtex: Sidney Prescott, una adolescent convertida en la víctima favorita dels diversos assassins vestits amb túnica negra i una màscara fantasmal que recorda una pintura de Munch, sempre supervivent, sempre marcada per l’assassinat de la seva pròpia mare. Dewey Riley, el maldestre i ximplet però simpàtic xèrif de Woodsboro. I Gale Weathers, una ambiciosa reportera sense gaires escrúpols que, pel·lícula a pel·lícula, cada cop més empàtica amb les víctimes i menys amb el sensacionalisme, anirà endolcint el seu caràcter. Tots tres, interpretats per Neve Campbell, David Arquette i Courteney Cox (la Monica Geller de Friends), han estat pal de paller de la saga. I, òbviament, tornen en aquesta nova entrega.

“Hola, Sidney... és un honor!”, li diu el nou Ghostface, amb un ganivet de dos pams a la mà, a l’heroïna de les quatre pel·lícules anteriors. I és que la senyoreta Prescott s’ha guanyat a pols l’entrada al top 3 de reines del cinema de terror (per qui això signa, a l’alçada de la Janet Leigh de Psicosis i de la Jamie Lee Curtis de La nit de Halloween). No oblidem que, dins l’aposta metacinematogràfica de la saga, les picades d’ull inclouen que els diversos assassins que han lluït la màscara blanca sentin una admiració quasi reverencial per la capacitat de la Sidney de no morir apunyalada, i es prenguin l’acabar amb aquesta bona ratxa com el repte de la seva vida.

Dins d’aquest Univers Cinemàtic Woodsboro, les víctimes (i el misteriós nou assassí) potencials del nou Scream són joves relacionats amb els psychokillers originals: fills, nebots, familiars... I al trio protagonista s’hi afegeixen noms ben coneguts gràcies a diverses sèries televisives, com Dylan Minette (Por 13 razones), Jack Quaid (The Boys), Jasmin Savoy Brown (Yellowjackets) o Jenna Ortega (Jane the Virgin). Aquesta renovació de cares té a veure amb el mateix esperit de la franquícia, històricament apostadora per nous talents com Neve Campbell, Skeet Ulrich, Hayden Panettiere o Emma Roberts. Però també pel mateix intent d’arribar a noves generacions d’espectadors i no només als seguidors fidels, que també: "Estem segurs que probablement el nostre públic també estarà format per persones que no hagin vist els anteriors capítols, i podem assegurar que aquesta pel·lícula també serà accessible per a ells”, explica el codirector Tyler Gillett.

3
En bones mans
Scream: el retorn de l'assassí en sèrie cinèfil

Sense Kevin Williamson al guió, tot i que involucrat en aquest retorn en tasques de producció, i amb l’esperit del traspassat Wes Craven ben present, el nou film aposta per dos directors que ja han mostrat molt bon pols combinant ensurts i humor: Matt Bettinelli-Olpin i Tyler Gillett van signar l’estupenda Noche de bodas (2019): busqueu-la, us divertireu. I al guió compten amb Guy Busick (que va escriure la sèrie Castle Rock) i amb James Vanderbilt (autor del llibret de la magistral Zodiac, de David Fincher). Tots ells, fans confessos dels films previs, tots ells compromesos amb el repte de mantenir un ADN que ha donat magnífics resultats.

“Som megafanàtics del treball de Wes, no sabeu fins a quin punt, perquè és una icona del gènere, i també ho som d’aquesta franquícia. Un dels secrets és que no hi havia cap por a prendre riscos i entrar en territoris poc explorats. Ocupant-nos d’aquesta continuació, som conscients que caminem per la corda fluixa. Però hem tractat de ser respectuosos i de trobar maneres de vincular una nova història amb el llegat que ens han deixat”, afirma Tyler Gillett en una de les poques entrevistes promocionals oferides abans de l’estrena. “La pressió podria haver estat paralitzant, però és que el guió és boníssim”, admet Matt Bettinelli-Olpin, que afegeix un referent extra més enllà dels coneguts: “Quan desenvolupàvem el projecte vam parlar molt, per una qüestió de to, de les pel·lícules de Jordan Peele. Tant Déjame salir com Nosotros tenen un estil visual al que volíem assemblar-nos”.

I continua: “Com a admiradors profunds dels Scream originals, ens hem esforçat per poblar aquesta pel·lícula amb un munt de picades d'ull que ens semblaven molt divertides. Però el guió que han escrit James i Guy era molt conscient de la necessitat de trencar qualsevol expectativa dels fans, amb cops de timó i tants girs argumentals com fossin possibles. Una de les coses que més ens fascinen de les pel·lícules de Scream és el fandom que hi ha al voltant. Ja des del tràiler hem volgut jugar amb ells i amb com l’han analitzat d’una manera quasi forense, per intentar esbrinar abans d’hora qui és l'assassí, i hi hem afegit pistes falses. Els spoilers són repugnants i puc dir que qualsevol cosa que et sembli una pista dins el tràiler... segurament no ho és". El secretisme és molt necessari en una saga tan juganera, ara potser més que mai, i, de fet, durant el rodatge, circulaven diverses versions del guió, i els mateixos actors no sabien si el seu era el bo o no. Així que aquí no explicarem res més que se’ns pugui tirar en contra i ens faci rebre trucades al telèfon de casa...

Declaracions recollides de les publicacions Entertainment Weekly, The Independent i Bloody Disgusting.