Edimburg (regne d’Escòcia). Celler d’una taverna de High Street (actualment Royal Mile), 17 de gener de 1707. Fa 319 anys. 177 dels 300 diputats del Parlament d’Escòcia, que escapant de la ràbia popular s’havien ocultat al celler d’una taverna, votaven a favor de l’Acta d’Unió anglo-escocesa. Aquell llardós espectacle seria la darrera sessió d’una cambra centenària, que havia perdut tot el prestigi acumulat durant segles d’història, i que no es recuperaria i reobriria fins passats 292 anys (12 de maig de 1999). Per conèixer els detalls podeu consultar el reportatge “El pare de Robinson Crusoe a la unió anglo-escocesa i la guerra dels catalans”.
Amb l’Acta d’Unió, Escòcia no tan sols va perdre la seva cancelleria i la seva Cambra de Representants (que passaven a ser unificades amb les d’Anglaterra a Londres). O el seu exèrcit, que va ser abocat al United Kingdom Armed Forces com a simples regiments escocesos. En aquell acte, l’scot, l’escocès d’arrel germànica que, fins llavors, havia estat la llengua del poder (de la cort i de la cancelleria), de la cultura (de la literatura i de la ciència) i de la religió (de la litúrgia de l’Església Nacional d’Escòcia) iniciaria un camí que el conduiria al desprestigi i a la minorització. ¿Per què l’scot va passar de llengua de cancelleria a dialecte tavernari?
Una Escòcia dividida
Abans d’explicar què és l’scot i quin és el seu origen, és important destacar que no té res a veure amb el gaèlic escocès. Durant la baixa Edat Mitjana, la societat escocesa va estar dividida en dues comunitats lingüístiques. Al nord i a l’oest (les Highlands —Terres Altes— i les illes Hèbrides) la llengua d’ús habitual va ser l’escocès gaèlic, un sistema del tronc de les llengües cèltiques. I al sud (les Lowlands —Terres Baixes— i els Scottish Borders —la regió que limita amb Anglaterra—), la llengua d’aquella societat va ser l’scot, un sistema del tronc germànic, emparentat amb l’anglès, el frisó, el danès i la resta de llengües escandinaves.
Quin és l’origen de l’scot?
Amb el col·lapse de l’estat romà (segle V) es va redibuixar el mapa del continent europeu, que també va afectar l’illa britànica. La desaparició de les guarnicions romanes (formades per indígenes britànics i que van ser actives fins més enllà del col·lapse de l’estat), impulsaria les invasions germàniques de l’illa. A mitjans del segle VI, diverses onades de la nació germànica dels angeln, procedents del sud de la península de Jutlàndia (actual land alemany de Schleswig-Holstein) es van establir a cavall de les futures Anglaterra i Escòcia, van minoritzar la població indígena i van crear el regne de Northúmbria.
L’origen de la dualitat lingüística d’Escòcia
Els angeln (que nosaltres coneixem amb el nom llatinitzat “angles” i que donaríem nom a Anglaterra) es van projectar cap al nord. Però van ser aturats i derrotats per la nació indígena dels caledons (que nosaltres coneixem amb el nom llatinitzat “pictes”) a Dunnichen (al nord d’Edimburg). La desfeta “angeln” als prats de l’Escòcia mitjana (685) estabilitzaria, durant segles (VI a X), la frontera entre la Northúmbria germànica i les nacions celtes del nord i confirmaria la dualitat política, cultura i lingüística del territori. La meitat sud d’Escòcia restaria com l’extrem més septentrional del regne germànic de Northúmbria. Seria germanitzada i anomenada Lothian.
La unificació política d’Escòcia
La clara divisió ètnica, cultural i lingüística de les dues Escòcies no impediria la unificació política. Les dues nacions cèltiques del nord (Caledònia i Dal Riata) s’unificarien (843) per fer front a l’amenaça vikinga (establiments colonials a la costa nord) i crearien el regne d’Alba, embrió i matriu de la futura Escòcia. Al mateix temps, el regne germànic de Northúmbria se submergia en una crisi que culminaria amb la seva desaparició. L’any 954, en plena descomposició d’aquell regne germànic, la nació cèltica d’Alba, liderada pel rei Indulf, conqueriria la regió de Lothian i establiria la nova capital a Perth, al bell mig de l’antic domini germànic.
La irremeiable fractura cultural i lingüística
No obstant això, els celtes del regne d’Alba mai van tenir recursos demogràfics suficients per provocar un nou tomb del paisatge lingüístic de Lothian. Amb la conquesta normanda d’Anglaterra (1066) es produiria un èxode del sud cap al nord (angles, saxons i vikings) que intensificaria el domini lingüístic i cultural germànic sobre la Lothia. I la conseqüència seria que l’scot d’Edimburg, de Glasgow, de Perth, de Stirling, de Saint Andrew o de Dundee —els grans centres urbans del país a l’època i, per tant, la llengua majoritària d’aquella nova Escòcia— es convertiria en la llengua del nou poder.
El llardós paper de l’agraïda burgesia escocesa
La nissaga reial que havia unificat Escòcia era d’origen cèltic (la nissaga Alpin). Però la llengua del poder i de la part més dinàmica de la societat seria l’scot. Durant set segles. Fins que el 1707, en aquell celler llardós de High Street, un grup de suposats representants del poble escocès votarien l’Acta d’Unió. La desaparició del poder i del focus de ciència i cultura que gravitava al seu voltant (desplaçats en massa a Londres) i el llardós paper d’aquella agraïda burgesia urbana d’Edimburg i de Glasgow, que es va passar en massa a la llengua anglesa després del rescat econòmic de Londres per sufragar fracassat projecte colonial privat escocès de Panamà, seria decisiu.
El llardós paper de les jerarquies eclesiàstiques
Però si el paper de la burgesia escocesa —fins llavors, com la de qualsevol societat europea de l’època, la financera de la producció científica, cultural i artística— va ser llardós, el de les jerarquies de l’Església Nacional d’Escòcia (reformista presbiteriana), encara ho va ser més. No tan sols imposaria l’anglès a la litúrgia (al sermó, a la pregària i als sagraments), sinó que seria un instrument destacat de la política de persecució i proscripció de l’scot a l’escola. Un segle després de l’Acta d’Unió, l’scot —la llengua del poder, de la cultura, de la ciència, de les arts i de la religió a l’Escòcia medieval i moderna— havia quedat reduït a un simple dialecte tavernari. Prenguem-ne nota.