Paternoster Row, Londres, 25 d’abril de 1719. Fa 307 anys. L’editor i llibreter William Tayler publicava la primera edició de Les aventures de Robinson Crusoe, obra del comerciant, viatger, polític, espia i escriptor Daniel Defoe. Les aventures de Robinson Crusoe és el relat de les vivències d’un personatge de ficció que naufragaria i que hauria de superar, quasi en solitari, les múltiples dificultats per a sobreviure en una illa deserta. Robinson Crusoe, que podria estar inspirada en la història verídica del mariner i nàufrag escocès del segle XVII Alexander Selkirk, a més de ser considerada l’autèntica primera novel·la de la literatura anglesa, és una de les obres més conegudes i llegides de la creació literària universal.
En canvi, la figura de Daniel Defoe, l'autor, és menys coneguda, tot i que va tenir una agitada existència durant la qual jugaria un paper molt destacat en la política i en l’espionatge de la seva època. Sobretot en les negociacions per a la unió d’Anglaterra i Escòcia, després de la fallida del projecte colonial escocès a l’istme de Panamà (1702-1707), i en el manteniment de l’aliança entre Anglaterra i Catalunya, durant la guerra de Successió hispànica (1705-1713). Defoe, "l'espia al servei de S.M. la reina Anna I", seria el precedent més remot de la figura cinematogràfica contemporània James Bond, i el nexe que, a l’alba de l’edat moderna, uniria els vèrtexs del triangle format per Anglaterra, Escòcia i Catalunya.
Quin era l’escenari polític a Anglaterra quan s’inicien les negociacions de la unió amb Escòcia?
El 8 de maig de 1702, es va produir un canvi molt significatiu al govern anglès. La reina Anna I —coronada dos mesos abans— destituïa el primer ministre Charles Howard, del Partit Liberal —els anomenats whigs—, per les seves implicacions personals —i els extraordinaris guanys que hauria obtingut— amb la tèrbola activitat de la pirateria. I el rellevava per Sidney Godolphin, del Partit Conservador —els anomenats torys—, un personatge amb una reputació no massa millor que la del seu antecessor (havia estat involucrat en una trama que li hauria reportat grans beneficis a títol personal i que pretenia transformar Anglaterra en una monarquia absolutista i subordinada a França), però que era considerat el millor especialista en finances del Regne.
La reina Anna I i el govern de Godolphin encaraven les negociacions de la unió d’Anglaterra i Escòcia amb la devastadora crisi econòmica escocesa com a teló de fons, provocada per la fallida de la Company of Scotland Trading (1698- 1702), que havia arrossegat a la ruïna la pràctica totalitat de les classes terratinents i mercantils del país (vegeu el reportatge "Per què Escòcia va acabar entre les urpes d’Anglaterra?"). Vèncer la resistència escocesa al projecte d’unió —si més no la de les classes més perjudicades per aquella crisi— implicava posar un mínim de 400.000 lliures esterlines damunt de la taula (l’equivalent actual a uns 400 milions d’euros) per a rescatar l’economia escocesa.
Quin va ser el paper de Defoe en les negociacions de la unió angloescocesa?
Godolphin i Defoe tenien una llarga relació que remuntava a l’època de l’anomenada Revolució Gloriosa (1688), que va tenir com a resultat el triomf del Parlament sobre l’ambició absolutista del rei Jaume II. Però l’aparició en escena de Defoe no es produiria fins que Robert Harley, secretari de Godolphin, el va excarcerar (setembre del 1706). Defoe feia tres anys que complia condemna (juliol del 1703) per la publicació de pamflets que satiritzaven el govern tory. Harley el rescataria de la presó a canvi que es posés al servei del govern. Defoe seria enviat a Edimburg com a espia (setembre del 1706) per a informar a Londres sobre el posicionament —i l'evolució— dels membres més destacats del Parlament escocès amb relació a l’oferta de rescat anglesa.
Defoe, de popular pamfletista a discret espia
Els espies mai no han jugat un paper èpic. L’obligada discreció de la seva tasca els nega la condició d’herois. I això és el que li va passar a Defoe. No tan sols per la naturalesa de la seva missió, sinó per la forma i el lloc on va culminar. El 16 de gener de 1707, després de múltiples protestes del poble menut escocès contra les polítiques annexionistes angleses, el Parlament d’Edimburg es disposava a votar afirmativament o no la proposta anglesa i va pretendre escenificar la seva força i la seva legitimitat convocant una processó formada pels seus tres-cents membres que recorreria High Street (actualment Royal Mile), des del palau reial de Holyrood fins a Parliament House (a darrere de la catedral de Sant Gil).
Com va acabar la gestió de Defoe a Edimburg?
El poble menut interpretaria aquella demostració com una provocació i atacaria el seguici parlamentari. Amb els primers cops de pedra es va trencar l’ordre de la processó i els parlamentaris van córrer a refugiar-se. Només ho van aconseguir 177 dels 300, però, tot i això, la votació es portaria a terme. No a la solemne Casa del Parlament, sinó en un sòrdid celler dominat per l’imperi de les rates i convertit en refugi d’aquells atemorits parlamentaris. Defoe seria testimoni de luxe de la votació més impensada de la mil·lenària història d’Escòcia: la de l’Acta d’Unió. En aquella galdosa votació, els partidaris de la unió (en definitiva, del rescat econòmic anglès) s’imposarien per 110 a 67. D’aquesta forma tan poc edificant culminava aquella trista història.
Malgrat l’èxit a Escòcia, cau Godolphin
El 10 d’agost de 1710, la reina Anna I destituïa fulminantment Godolphin i nomenava, en el seu lloc, el seu secretari Harley. La seva exitosa gestió en la unió angloescocesa (1707) s’havia vist entelada per la incontrolada despesa causada per la participació d’Anglaterra a la guerra de Successió hispànica. Precisament, el nomenament de Harley, que liderava els partidaris d’una sortida negociada del conflicte, responia a aquest canvi de política. El mateix Harley lideraria la representació anglesa en les negociacions d’Utrecht (1713), que tindrien com a resultat la sortida anglesa del conflicte a canvi d’importants compensacions econòmiques i territorials. I a canvi d’abandonar els catalans a la seva sort (Conveni de l’Hospitalet, 22 de juny de 1713).
I quina relació tindria Defoe amb Catalunya?
L’abandonament dels catalans, que continuarien lluitant —en solitari— contra França i Espanya (1713- 1714), provocaria una extraordinària reacció d’admiració arreu d’Europa. I de retret a Anglaterra. El Pacte de Gènova, signat pel govern anglès i pel majoritari partit austriacista català (juny del 1705) i que s’havia traduït en l’ingrés de Catalunya en el conflicte i en el seu reconeixement internacional com a subjecte polític de ple dret, havia estat violat a Utrecht. I Defoe va ser una de les veus més crítiques amb aquell posicionament anglès. Seria un dels redactors de The deplorable history of the catalans (1714), un opuscle que narrava la brutal ocupació francocastellana, l’heroica resistència dels catalans i el censurable paper d’Anglaterra.
