Barcelona, 23 d’abril del 1456. Fa 570 anys. El Dietari de la Generalitat consignava l’acord pres per les Corts —la màxima representació política de la societat catalana de l’època—, que proclamava sant Jordi patró del Principat de Catalunya i dels comtats del Rosselló i la Cerdanya. Aquella anotació deia: “Aquest die fonch feta crida pública per la ciutat de Barchinona que la festa de sent Jordi fos colta generalment per tothom, com la Cort General del principat de Cathalunya, qui de present se celebre en la claustra de la Seu de la dita ciutat, ne hagués feta novament constitució”. Però en aquella primera diada, fa gairebé sis segles, ja hi serien presents les roses i els llibres? Sant Jordi, la princesa i el drac es van superposar a unes celebracions cíviques i culturals preexistents? O va ser a l'inrevés?
De qui és patró sant Jordi?
Sant Jordi no és només el patró de Catalunya. Ho és també d’altres països, com Anglaterra, Portugal, Lituània, Geòrgia o l'Aragó. I ho és de ciutats que en una altra època van ser estats independents, com Gènova, Venècia, Milà o Hannover, o capitals d’antics dominis vinculats a poders externs o no, com Nàpols o Ferrara. Fins i tot ho és de ciutats com Alcoi o de pobles com Banyeres de Mariola, ambdós al País Valencià. En tots els casos, sant Jordi seria proclamat patró durant els segles finals de l’edat mitjana. Però a Catalunya —i a diferència d’aquests altres països o antics estats independents— sant Jordi adquiriria la condició de patró principal. A partir d’aquí, la qüestió és: per què els catalans van triar sant Jordi com el seu patró? I, sobretot, què vol dir "patró principal" i per què només ostenta aquesta categoria a Catalunya?
Per què els catalans van triar sant Jordi com a patró principal?
Molt abans de la proclama de les Corts del 1456, sant Jordi ja era una figura important en l’imaginari de la societat medieval catalana. A finals del segle XI i en el decurs de la Primera Croada a Terra Santa (1096-1099), sant Jordi havia estat proclamat patró de la cavalleria cristiana. En aquella croada no hi havia cavallers catalans, però poc després, durant l’empresa militar catalana més important dels segles XI i XII —la conquesta de les valls baixes de l’Ebre i del Segre (1105 – 1149)—, la cavalleria militar catalana, probablement per mimetisme, el proclamaria el seu patró. Quan les Corts del 1456 el van elevar a la categoria de patró principal; és a dir, el sant que era designat protector de la nació, ja feia tres segles que ho era de la cavalleria militar catalana; és a dir, de l’estament nobiliari, un dels tres poders del règim feudal català.
Per què el patró de la cavalleria militar esdevé el patró de la nació?
Tanmateix, en el context històric de la proclama (1456), aquest eix cavalleria militar-protecció de la societat no estava tan clar, perquè el país estava sumit en un convuls escenari que enfrontava les classes privilegiades (noblesa militar i latifundista i oligarquies urbanes) amb els sectors més humils d’aquella societat (mestres i jornalers dels gremis i pagesos de remença). Només per aquest motiu, elevar la figura del patró de la cavalleria a la categoria de patró del conjunt de la societat, pel cap baix, resulta curiós. Però, d’altra banda, un simple cop d’ull al paisatge sociològic d’aquella Catalunya en crisi ho explica. El consens ve perquè les classes populars encara creien possible l’existència del cavaller mític que feia gala de les tradicionals virtuts del món de la cavalleria: la desinteressada protecció i defensa dels més febles.
Què va ser abans, la diada de Sant Jordi o la tradició de regalar la rosa?
La investigació antropològica explica que, en la cultura de les societats antigues del nostre territori (segles V aC a III aC), la rosa i l’espiga simbolitzaven la passió i la fecunditat, respectivament. I que aquests elements eren protagonistes en les festes d’aparellament i de reproducció que se celebraven al punt central de la primavera. Amb la posterior evangelització (segles II dC a X dC), l’Església promouria l'encavalcament d’aquesta festa pagana amb una celebració del santoral cristià. Sant Jordi reemplaçaria les festes antigues d’aparellament i de reproducció per una manifestació més d’acord amb la moral cristiana: el desig d’un festeig o la renovació del compromís a través de la rosa i de l’espiga. Per tant, la tradició de regalar la rosa, tot i que no està documentada fins al segle XV, és anterior a la institució de la diada.
Què va ser abans, la diada de Sant Jordi o la tradició de regalar un llibre?
En canvi, l’associació entre la celebració de la diada i la tradició de regalar un llibre és relativament moderna. El primer Dia del Llibre és del 1926. Però el primer coincident amb la diada de Sant Jordi és del 1930. És a dir, gairebé cinc segles després que les Corts declaressin sant Jordi patró i protector de Catalunya. Una dada important per als qui, en una exhibició d’imbecil·litat supina —entesa aquesta des de la filosofia que la conceptua com la difusió d’idees de to i contingut menyspreables— reclamen la reducció de la diada del patró i protector de Catalunya a una simple festa del llibre. O no és tal cosa, sinó que potser es presenten com els efluvis pudents del drac, la bèstia que sant Jordi va matar i que, en aquell imaginari medieval, representava la pesta, la guerra i la fam que amenaçaven la nació —personificada en la princesa.