Quan vam arribar sonava Paquita la del Barrio i la seva ranxera Rata de dos patas, la millor oda que s'hagi fet contra els amants fills de puta: rata inmunda / animal rastrero / escoria de la vida / adefesio mal hecho / infrahumano / espectro del infierno / maldita sabandija / cuánto daño me has hecho. La dona de la porta reia rere la mascareta mentre ens demanava les entrades i la noia de la barra responia als seus murmuris: bé havien de saber elles que no hi ha prou insults quan l'amor es mor. Però la veritat és que totes les altres coses eren molt de pel·lícula de Louisiana; feia olor com a dolç i a borratxera de migdia, a ginebra i vermut i oliva, a totes les històries que seguríssim ha absorbit la fusta de l'escenari en la seva guàrdia de més de 30 anys.

El Harlem Jazz Club és la sala de concerts més antiga de Barcelona, o això diuen a la seva pàgina web. No importa en realitat tant la data d'inauguració com la supervivència de l'espai: és un lloc on anar a escoltar música en viu - jazz, soul, blues, R&B, rockabilly, llatina - incomplint totes les regles amb què es cotitza avui dia la nostra indústria musical. Aquí la improvisació sucumbeix als assajos i la sobrietat guanya la partida als llums de neó fluorescent, perquè no fan falta floritures: els instruments parlen posseïts a través del cos i els gestos de qui toca. És una altra manera de viure la música. Igual l'única que hi ha, la de Janis Joplin o Billie Holliday, la de veritat, i que hem anat prostituint entre tant festival massiu i concert de 50 minuts amb consumició extra.

Quina sort viure a Barcelona, una ciutat atapeïda de possibilitats, de bars musicals, de locals alternatius on la cultura encara és un element transgressor

Llegeixi's en aquestes línies l'ultimàtum que ens esclavitza: sembla que el que és autèntic ja no es porta i que s'ha legitimat que les cadenes de producció massiva serveixin per a tot, desterrant l'orfebreria a un simple joc per a col·leccionistes i postors professionals. Fa una mica de por pensar que els bons artistes es moren de fàstic en passadissos de metro, però està passant. Preferim quantitat que qualitat i pagar pocs diners per un estímul excessiu que no podem assimilar. Consumim Spotify a doll sense recordar de qui és la cançó que taral·legem tot el sant dia. I no deixa de ser una metàfora del que està passant amb la vida mateixa, en realitat: la lògica postmoderna aclaparadora i narcòtica de l'anar fent i ja veurem.

Però al que anava. Estava jo allà, asseguda a la cantonada dreta de la sala, veient embadalida els ballarins de swing i els instruments sortits del públic, flipant amb la noia que va ballar claqué i donant xarrups a la meva Coronita amb llimona, quan vaig pensar: quina sort viure a Barcelona, una ciutat atapeïda de possibilitats, de bars musicals, de locals alternatius on la cultura encara és un element transgressor. I és des d'aquestes trinxeres de terra enganxós, repartides per tants i tants llocs, on es pot canviar, almenys, una part del relat. Començant per fer educació i apologia del directe, per dir als més joves (i als qui ja no ho som tant) que l'oci nocturn, les festes universitàries, la gresca i l'amor per la música no acaben a grans sales com Razzmatazz o Apolo: que hi ha esperança.