Zabid (capital de l’emirat màhdida de la Tihama, actualment el Iemen), 14 de maig de 1174, fa 851 anys, l’exèrcit del califat de Bagdad, del poder central representat pels califes abbàssides i comandat pel general Turan-Xah, entrava a la ciutat i posava fi al projecte independentista de l’emir Nabí-ibn-Mahdí. La conquesta de Zabid va provocar una colossal transformació del paisatge ètnic de la regió. La nació indígena, formada bàsicament per beduïns —anomenats Màqil— i que practicaven la variant xiïta de l’islam —en contraposició al corrent oficial sunnita— va ser expulsada del seu solar històric i va ser emplaçada a l’extrem oest dels límits del califat, sobre la franja costanera de l’actual Líbia.
Què va passar amb els Màqil?
La diàspora Màqil estava políticament dividida entre les tribus Beni Hassan, Humer i Mactar, però formaven part del mateix grup ètnic —el semita— i parlaven una mateixa llengua —el hassania. I des que van arrelar al nou indret d’establiment, van esdevenir el grup cultural i religiós més dinàmic del territori. En canvi, la població berber autòctona, d’ètnia camítica, parlava la llengua amaziga i practicava una variant de l’islam molt contaminada per substrats animistes i, fins i tot, cristians. Amb els Màqil —oportunament reconduïts a la variant sunnita oficial—, la societat d’aquell territori conservaria la divisió ètnica, però, en el seu conjunt, derivaria cap a pràctiques musulmanes més ortodoxes i cap a l’adopció de la llengua àrab com a idioma propi.
Els Màqil i els almohades
A mitjans del segle XII es va produir una important alteració del paisatge polític i confessional del Magrib. A la zona muntanyosa de l’Atles, Ibn Túmart va crear i liderar un grup fonamentalista que predicava el retorn a les fonts de l’Alcorà. Ibn Túmart va ser declarat enemic del règim almoràvit (l’imperi musulmà que dominava el Magrib occidental i al-Àndalus) i, amb una part important dels seus seguidors (grups de famílies extenses formades per dotzenes d’individus), va escapar fins a la terra dels Màqil. La irrupció d’aquesta dissidència radicalitzada —els almohades, que més endavant derrocarien i suplantarien el poder almoràvit— es va traduir en un paisatge de fortes tensions que obligaria els Màqil a emprendre una segona diàspora.
La segona diàspora Màqil
Segons les fonts documentals àrabs, a finals del segle XII (cent anys després de l’establiment dels Màqil i cinquanta després de l’arribada dels almohades) la situació era insostenible. Els almohades havien enderrocat i suplantat l’imperi almoràvit i estenien, arreu, la radicalitat religiosa que, des de l’inici, els havia caracteritzat i que anava molt més enllà de l'ortodòxia tradicional dels Màqil. I en aquest context de tensió, es va iniciar la segona diàspora de la història dels Màqil. Es van desplaçar cap a l’oest —cap a la costa nord-atlàntica africana—, buscant establir-se dins de les fronteres de les taifes almoràvits —els fragments territorials del vell imperi— que resistien l’imparable avanç almohade.
Els primers pobladors del Sàhara Occidental
Però els almoràvits, o més ben dit, la resistència almoràvit, no sempre ho contemplaria com una potencial aliança per a fer front als almohades. Els Humer i els Mactar van ser autoritzats a establir-se a les taifes de la costa atlàntica nord-africana —entre Tànger i Marràqueix— i es van diluir ràpidament entre la població autòctona. Però, en canvi, els Beni Hassan —més nombrosos i més organitzats que els seus parents— van ser empentats cap al sud del riu Draa —molt a prop del límit contemporani entre Marroc i Sàhara. Els Beni Hassan es van establir al territori que, segles després, s’anomenaria Sàhara Occidental, i van esdevenir la base ètnica i cultural de la població moderna i contemporània del territori.
El Sàhara Occidental no és una regió del Marroc ni forma part de la nació marroquina
Els Beni Hassan —els futurs sahrauís-—, d’ètnia semita, de llengua àrab i de religió musulmana sunnita, eren el revers de la moneda dels seus veïns berbers del nord —els futurs marroquins—, d’ètnia camita, de llengua amazic i que acabarien practicant un islam radicalitzat. Deixant de banda les arbitrarietats producte de la relació que posteriorment (segles XVI a XX) aquestes dues societats van tenir amb les potències colonials europees, la gènesi de la seva història i la seva composició ètnica i cultural permet afirmar que el Sàhara Occidental no forma part de la nació marroquina. És, senzillament, un territori conquerit i colonitzat pel Regne del Marroc.