Una parella francesa s’instal·la a una aldea gallega, buscant una vida tranquil·la amb el seu petit negoci d’agricultura ecològica. Però la seva convivència amb els vilatans no és tan idíl·lica com voldrien. Un conflicte amb els seus veïns, dos germans nascuts al poble, farà que la tensió creixi fins a assolir un punt de no retorn. Aquesta és la premissa d’As Bestas, la nova pel·lícula de Rodrigo Sorogoyen (Madrid, 1981) que s’estrenarà el proper 11 de novembre, una obra madura i contundent, amb una atmosfera a estones irrespirable, que beu del true crime i del western, i fins i tot del cinema de terror. I que reflexiona sobre temes com l’amenaça de les energies renovables per la vida rural tradicional (com passava a Alcarràs, aquí les eòliques també suposen un trasbals per la comunitat), l’odi a l’estranger o un aspecte transcendental que el cineasta ha anat explicant des de la presentació del film al Festival de Cannes: “Aquesta és una història sobre homes violents i dones conciliadores”.
Sorogoyen, que amb As Bestas continua pujant esglaons en una carrera que no ha deixat de créixer (Stockholm, Que Dios nos perdone, El Reino, Madre, la sèrie Antidisturbios), viu un magnífic moment professional: “Estrenaré una pel·lícula que està tenint molt bona acceptació, ens van seleccionar per anar al Festival de Cannes, m'ho he passat de puta mare al de Sant Sebastià, els projectes que tinc entre mans van endavant i tenen molt bona pinta... Ah, i vaig ser jurat al Festival de Venècia: això sí que em va flipar, perquè no m’ho esperava gens, de fet pensava que s'havien equivocat, que se'ls havia traspaperat alguna cosa i m'havien trucat a mi. Abans que s'adonin de l’error, accepto”, diu entre riures.
El seu pas per mostres cinematogràfiques d’arreu del món troba una nova aturada al Festival de Sitges: “Un dels millors del món”, afirma. “Hi he estat diverses vegades, com a cineasta i com a públic, i tot són bones paraules. He passat alguns dels millors moments de la meva vida a Sitges. Cal un aparador com aquest per al cinema fantàstic i de terror, i crec que està construït d'una manera meravellosa, perquè propicia un contacte directe entre directors i espectadors. Jo l’he viscut de totes dues formes i és genial”.
T’has convertit en un d’aquells quatre o cinc cineastes d’aquest país que genereu expectatives enormes quan presenteu una nova pel·lícula. Ho sents així?
Sí que es nota, però també faig una feina per sentir-ho el mínim possible, perquè això et pot tenallar. Tinc certa facilitat per apartar aquestes expectatives i no veure-les. No sé si és una virtut, però una cosa que m'agrada és tenir una gosadia com a director que pots perdre si fas gaire cas al soroll. Hi ha gent pressionada des de l'escola de cinema, sense ser ningú, i s'ho passen fatal perquè creuen que concentren expectatives quan aquest és el moment de llençar-se a la piscina, de desbarrar i provar coses. I és cert que com més pressió sents, més difícil és arriscar-se, per això intento apartar tot això del meu radar. D'altra banda, jo no tinc xarxes socials, no em vull ni imaginar al que estan exposats els companys que sí que en tenen. És cert que quan estreno una pel·lícula sí hi faig una ullada, però jo no visc el dia a dia de les xarxes. L'estatus és una cosa que de vegades m'imagino per determinades situacions que visc, però hi ha molts directors i directores potents, i no sé si estic en aquest rànquing que dius.
No tinc xarxes socials, no em vull ni imaginar al que estan exposats els companys que sí que en tenen
Mirarem de no desvetllar gaire de la trama d’As Bestas, però d’entrada us vau inspirar en uns fets reals, i, a partir d’aquí... a volar.
Sí, a volar tant com es va poder, i si no vam volar més és perquè la història real era tan bèstia i tan cinematogràfica que ens dirigia cap a un lloc concret. Després havíem de fer la feina de separar-nos, també per pudor, per respecte, i per no molestar. Vam llegir la notícia als diaris l’any 2015, i ens va atrapar, sobretot per la decisió d’una de les protagonistes dels fets. Ja sabràs no fer spoilers...
Això intentarem. Podem dir que hi ha un canvi en el punt de vista a meitat del relat, que és un recurs que ja havíeu fet servir a d’altres pel·lícules anteriors, i que és molt estimulant narrativament. Penso en el Psicosi de Hitchcock, per exemple...
Sí, de fet Psicosi va ser un referent en aquest sentit, perquè hi ha poques pel·lícules que facin una cosa com aquesta, i això sempre és un incentiu per anar cap a una determinada direcció: si hi ha pocs films d'unes característiques determinades, aquest és un bon motor per explorar aquests camins. És veritat que aquests canvis en el punt de vista els vam treballar a Que Dios nos perdone, tot i que allà hi havia una intenció més efectista. Fins i tot, ho vam arribar a potenciar quan escrivíem el guió de Madre: hi havia un grapat d’escenes en les que marxàvem amb el xaval protagonista, tot i que al resultat final aquest canvi de perspectiva es va rebaixar. Però és veritat que aquí és radical, com vam fer a Stockholm, i crec que té molt de sentit.
El fet d’inspirar-vos en un cas real em porta a pensar en la moda del true crime, que s’ha generalitzat i que, com a gènere, em sembla que té elements moralment qüestionables...
Detesto la moda del true crime, l’entenc pel món que vivim, però... Parlar de coses que han passat sempre és delicat. No sé si ho hem fet tot perfecte, no som àngels de la virtut, però ens vam preocupar en parlar amb qui havíem de parlar, i d’ensenyar la pel·lícula a qui li havíem d’ensenyar. Vam projectar-la a la casa real dels personatges, i va ser heavy, i molt emocionant. Era el mínim que podíem fer.
La pandèmia va potenciar la romantització de la vida rural, i aquesta pel·li et treu ràpidament del cap qualsevol desig de retirar-se al camp...
(rialles) Potser millor em quedo al meu apartament de merda respirant pol·lució (rialles). No era l'objectiu, entenc la broma, però d’alguna manera això passa, sí. Jo tinc la fantasia d'anar-me'n al nord, a respirar verd, una cosa molt lògica entre urbanites amb certa consciència. Però és un error romantitzar per romantitzar. Aquestes pel·lícules on la vida al camp és meravellosa... i no! El camp té les seves coses, igual que la ciutat. M'he preocupat a rodar paisatges bonics, on després passen coses no tan boniques, vam voler fer un equilibri, encara que els fets i els veïns pesen força (riu).
Hi ha qui ha dit que la nostra és la cara fosca d'Alcarràs
Aquesta relació tòxica entre els veïns fa que l’atmosfera sigui fonamental. Hi ha una violència ambiental i també en moltes petites coses que per moments es fa irrespirable.
Era un element clau, però no n'érem tan conscients, i m'agrada que m'ho diguis. Suposo que l'espectador més cinèfil, que té Gossos de palla i moltes altres pel·lícules al cap, pot pensar que al minut 20 ja li estaran tallant el coll a algú. Li hauries de preguntar a d’altres guionistes, però en el nostre cas, quan escrivim, estem tan ficats en el desenvolupament de la trama que no pensem gaire en què esperarà l'espectador. També hi ha la fidelitat a la història real, aquesta escalada de tensió veïnal, però ha de ser a partir de coses petites... Aquesta cocció a foc lent havia de ser així des del principi, però no n'érem gaire conscients.
No ho deia tant perquè tinguéssiu un pla en el guió com pel fet de posar el focus en aquesta violència quotidiana a l'hora de construir una atmosfera determinada.
Sí, sabíem que la violència quotidiana era un dels elements per començar a treballar. Què passa si tens uns veïns que t'odien a mort i que es fan servir d’aquest bullying, que sabem que és un element que funciona i que posa l'espectador en situació. Però més que això, el que més ens llençava era la sensació de pobre home, el que el fan passar. Recordo discutir amb l’Isa durant l'escriptura, tot plantejant-nos per què aquest home va al bar. Per què hi va? Jo defensava que és el seu puto dret. En muntatge vam treure alguna altra escena al bar, perquè el pobre hi surt escaldat cada dos per tres. Deixa d'anar-hi, home! Però ens agradava molt aquesta violència quotidiana, perquè per a l'espectador és molt més terrorífica que veure venir uns zombis a menjar-te.
Parles de les escenes al bar, que són magnífiques. I n’hi ha una d’específica, un pla fix de 10 minuts on els germans vilatans expliquen el seu punt de vista, les seves raons, a l’estranger...
Sí, era important entendre'ls, comprendre el seu dolor i la seva tristesa, aquest era l'objectiu. Quan arriba l'escena que menciones, segurament l'espectador empatitza amb aquest sentiment, i pensa que faria el mateix si tingués aquesta vida que tenen ells, si veiés arribar algú amb aquesta mena de superioritat intel·lectual i moral. Crec que aquesta escena eleva la pel·li. Quan la vam trobar, i la vam trobar tard mentre fèiem el guió, vam veure la força que tenia. De vegades això passa quan escrius, et trobes amb una escena que et porta a un altre lloc, que l'eleva.
Hi ha un inesperat punt en comú entre As Bestas i Alcarràs, aquesta amenaça de l'energia eòlica a la vida rural tradicional
Hi ha qui ha dit que la nostra és la cara fosca d'Alcarràs (riu). Suposo que és una casualitat simptomàtica, ni dolenta ni bona, però molt curiosa. Suro, una altra pel·lícula que es va presentar a Sant Sebastià, també té un punt de partida similar. M'encanta que hi hagi sensibilitats semblants en cineastes tan diferents que fem pel·lícules tan diferents.
Durant l’entrevista parles en plural, i és que no es pot entendre el teu cinema sense la teva coguionista i còmplice absoluta, Isabel Peña.
Tot el que digui ja ho he dit, i tot és poc. Estem començant a escriure la nostra pel·lícula següent i és l'hòstia, una sensació tan bonica la de fer cinema i que tot comenci parlant amb una altra persona. Perquè el que fem és parlar i parlar i parlar, i crear un univers, i equivocar-nos i tornar enrere. I després tot això ho filmem. Em diverteixo molt treballant amb ella. Mira, l'altre dia discutíem sobre una mirada d'un personatge, vam estar una hora així, només discutint sobre una mirada que després, potser, ni tan sols la rodi. A tots dos ens anava la vida a convèncer l'altre. No sé si això ho fan els altres guionistes, però aquest tipus de detalls... una cosa com una mirada, jo em puc ocupar després, en rodatge, i segurament treballant amb un altre guionista seria així, però amb ella ens preocupem d'aquesta mirada quan encara falta un any com a mínim per rodar. I crec que això diu molt de la nostra feina.
La Guerra és el projecte més important de la meva vida i la farem, tant me fa si en un any, en dos o en cinc
Fa uns mesos es va fer públic que Movistar+ cancel·lava el teu projecte de sèrie sobre la Guerra Civil, però explicaves que no l'abandonaries i que seguiries buscant finançament per fer-la en un altre lloc. I un temps abans vam saber que no hi hauria segona temporada d'Antidisturbios.
La Guerra és el projecte més important de la meva vida i la farem, tant me fa si en un any, en dos o en cinc. Està pràcticament escrita, la liquidarem en algun moment, però n'estem enamorats, i gairebé la veig com una obligació, no ens rendirem i seguirem buscant finançament. Potser no l’aconseguim, però hi estem treballant i sóc optimista. No t'explicaré res que no sàpigues, va ser un cop enorme per nosaltres. He de dir que hem treballat molt i molt bé amb els responsables de ficció de Movistar, que són Domingo Corral primer i Fran Araujo després, i amb tot l'equip que hi ha al darrere: sense ells, la sèrie no seria com està escrita, i crec que fan la millor ficció del país. I això és gràcies a Domingo, al seu equip i, és clar, als autors, d'Alberto Rodríguez a Paco León o Anna Costa... I són gent que dóna el poder i el seu espai a l'autor. Però després hi ha uns caps, que són directius d'una companyia, que tenen unes pressions brutals, que han de gestionar l'empresa i que doni uns números. Sé que va ser un cop per a tots els qui vam treballar tant a la sèrie, i hem cobrat per la feina, però en un moment donat els que manen van decidir que fins aquí havíem arribat. I tenien tot el dret a fer-ho, és una pena i no sé els motius de decidir el què van decidir. Però és lamentable que parlar de la Guerra Civil molesti: ho puc entendre perquè estem tan polaritzats... Jo no em rendiré.
Suposo que noteu a l'ambient aquesta involució, aquest no poder tocar segons quins temes...
Sí, ho noto a l'ambient, a Movistar però també a d’altres plataformes, i entre els productors. Quan ets un productor independent, tens menys poder però més llibertat. És així, a més poder, menys llibertat. Amb Antidistubios va passar una cosa semblant, teníem la idea de fer-la però es va abandonar. Per a mi, el més greu no és que aquests mandataris d'una companyia important, que es juguen molts diners, decideixin invertir en un lloc i no en un altre. És clar que m'agradaria que invertissin en temes com la Guerra Civil, però això per sí mateix jo no ho titllaré com a censura. El que sí que és lamentable és que aquests directius sentin pressió per part de la societat i per poders econòmics i polítics a l'hora de tocar un tema tan important, tan necessari, com és la Guerra Civil. Si aquesta gent no sentís aquestes pressions i prengués decisions purament artístiques i financeres... Però és que a ells no els compensa pel malestar que es genera: tu parles sobre la Guerra Civil a un bar, o fas un llibre o una pel·lícula sobre aquest tema, i hi ha un malestar al voltant. Un malestar motivat per milions de mogudes que tenen a veure amb l'educació, amb els 40 anys de dictadura i amb el que es va fer, bé i malament, a la Transició. I amb el clima bel·ligerant i de crispació que vivim des de fa anys a la política i a la societat espanyola. Això és lamentable, i no tant que un empresari prengui una determinada decisió. I em sembla molt greu que sentim aquest malestar de gran part de la societat a qui no li agrada que se'n parli, quan hauria de ser necessari, fins i tot fascinant, parlar de la nostra història.