És curiós com el temps posa a cadascú al seu lloc però els llocs mai es defineixen a temps: els hi passa sobretot als qui han fet niu en una ciutat que no és la seva i als que pretenen convertir els seus pobles d'estiueig en propietat sentimental. Jo soc de les primeres i Jordi Brescó (Barcelona, 1991) és dels segons. Quan ens vam conèixer, segur que inconscientment va fluir l'etiqueta: jo era la de poble i ell era l'urbanita. En aquell màster que vam cursar empesos pel cribatge acadèmic ens vam explicar embolics mentals i vam beure alguna cervesa i vam compartir bastantes estones amb persones d'altres pobles, d'altres ciutats, inclús d'altres països. Però, als nostres ulls, probablement, per ell jo sempre continuava sent la de poble i ell continuava sent l'urbanita per mi.

En Jordi és periodista i, des de fa tres anys, també escriptor. L'any 2020 va publicar Rivalidades Crónicas (Panenka), un llibre a mig camí entre la crònica esportiva i el periodisme de viatges. El dia que el va presentar faltaven 10 dies exactes perquè Pedro Sánchez sortís per la tele i ens digués que ens tanquessim a casa. I clar, al meu amic el bon sabor de boca li va durar massa poc. En Jordi sembla que no sàpiga on trepitja però l'aigua mai li arriba al coll: mentre el llevat per fer pastissos s'esgotava al Mercadona, ell escrivia. La gran part del temps ho va fer a casa la seva padrina, la seva besàvia, a Castellserà, el poble on resideixen part dels seus orígens i que durant 30 anys l'ha vist a ell intentant encaixar en les seves arrels. Allà confinat va néixer No se'n surt (Pagès Editors), un thriller de ficció que aborda els secrets de l'amistat i el misteri mentre fila una reflexió sobre la identitat i el sentiment de pertinença, sobre la contradicció del desig i la imposició de la normativitat, sobre la ràbia, l'exclusió de classe i el trauma. Una narració escrita en català estàndard i lleidatà col·loquial que va merèixer l'accèssit del Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa 2021 i que tindrà un merescut forat en la 40a edició de La Setmana del Llibre en Català.

Entrevista Jordi brescó, escriptor porta central / Foto: Carlos Baglietto
Foto: Carlos Baglietto

Segurament aquesta no és una entrevista a l'ús: té més pinta de conversa de bar entre dos col·legues que feia molt que no es veien i de cabòria en veu alta sobre allò que ens separa i allò que ens uneix. Probablement, només qui ha viscut realitats diferents en pròpia pell se n'adona que les veritats absolutes no són amigues de l'empatia. I que ser part d'una comunitat real és molt més que replicar i donar peixet a unes mateixes pautes col·lectives per por al rebuig. 

Explica’m en quin moment es posa un a escriure un llibre.
Va ser durant la pandèmia. Ara ja sabem com ha acabat i relativitzem com ens vam sentir, però en aquell moment ningú sabia quan s'allargaria. I recordo que vaig pensar: ostres, és que si això s'allarga molt potser perdo la meva capacitat d'escriptura. Ens van tancar just després de treure Rivalidades Crónicas i no em volia rovellar escrivint. Però tampoc podia fer un treball periodístic, que és el que havia fet fins llavors, perquè no podia sortir de les quatre parets de casa ni tenia cap altra opció per escriure que no fos inventar-me una història. Va ser tirar-me a la piscina totalment, perquè no ho havia fet mai.

I ambientes la novel·la a Castellserà, poble de Lleida.
Sempre he llegit que els autors novells parlen quasi sempre de coses que dominen o que senten com a pròpies. Castellserà no és el meu poble de naixement, però és el meu poble d'estiueig i tinc arrels de sang per part dels meus pares. I trobava que li devia alguna cosa. Vaig pensar que, si havia d'inventar-me una història, perquè no fer-ho en un lloc que m’estimo i que dona moltes possibilitats. Perquè hi ha la idea que les històries apassionants passen sempre a llocs com Nova York o París quan, en realitat, arreu hi ha particularitats. Ha hagut de sortir una pel·li com Alcarràs perquè la gent se n'adoni que poden haver-hi ficcions que passin a la Plana de Lleida i que molin.

Hi ha bastants codis que són genèrics, però tampoc vull assentar càtedra i dir que això és el que passa a tots els pobles

Creus que Alcarràs ha aconseguit conscienciar sobre una realitat o s’ha quedat en una mera romantització?
Vaig tenir aquest mateix debat intern amb l'estrena i el desplegament mediàtic brutal que va haver-hi amb les ràdios i les teles anant-hi per cobrir l'estrena. Que dius, que guapo: Ponent obre els informatius per un fet que no és una pedregada. Però quan posaves qualsevol d'aquells programes semblava que els periodistes o els presentadors anessin de safari, i pot acabar sent pitjor el remei que la malaltia. M’agradaria que la persona que es mira Alcarràs, o que es llegeix qualsevol llibre d'àmbit rural, acabi tenint certa empatia i pugui reconèixer com a diferents certs comportaments sense repudiar-los.

Precisament, l’important de No se’n surt no és el misteri, si no tots els pols d’identitat que tu has recreat. 
La trama és una mena de xarxa de seguretat i el misteri és una excusa, un truc. En realitat, són dos llibres en un: hi ha la part més costumista de dinàmiques poble-ciutat i la part més de thriller, de saber què va passar. Però el que em porta a escriure-la és aquesta dualitat poble-ciutat i les dinàmiques d'un poble de la Plana de Lleida. En realitat, és un llibre molt específic sobre com es viu això a Castellserà. Crec que hi ha bastants codis que són genèrics de pobles i ciutats, i crec que molta gent de poble pot arribar a compartir segons quines opinions o comportaments, però tampoc vull assentar càtedra i dir que això és el que passa a tots els pobles.

I quines realitats duals volies mostrar?
Volia parlar de la qüestió d'identitat en els dos sentits: de tenir-la molt marcada i fer-ne el teu modus vivendi i de la falta d'identitat, que és el que representen els dos personatges en termes generals: el que ha nascut i viu al poble ha fet del seu lloc de naixement la seva identitat i la força que el fa moure's, i l'altre es troba constantment buscant una llar on sentir-se realitzat. Aquest era el tema més clau. I com es relacionen i xoquen aquestes dues maneres de relacionar-se amb la identitat.

Entrevista Jordi brescó, escriptor llibre / Foto: Carlos Baglietto
Foto: Carlos Baglietto

Com és la teva relació amb la identitat?
Podríem dir que tots els maldecaps que m'ha portat no sentir-me del poble al llarg de la meva vida, en lloc de destinar-los a teràpia, els he escrit en un llibre (riures).

Per no haver nascut allà?
És que no és només haver nascut allà, és haver-hi crescut i comportar-te segons una mena d'estàndards que són els característics de Castellserà. I jo, d’aquests estàndards, en compleixo pocs. Quan vaig allà, canvio l'accent, i segurament és l'exercici de mimetització més gran de cara a formar part de la tribu. A vegades no sé fins a quin punt faig alguns comportaments per sentir-me del poble o per sentir que la gent d'allà m'acaba acceptant. Segurament hi ha un element inconscient de pensar que porto tota la vida intentant voler formar part d'aquesta tribu, que o és molt tancada o s'ha encarregat de deixar-me clar que és molt difícil que se t'accepti. Tot i això, crec que en formo part.

Quan vaig a Castellserà, canvio l'accent, i segurament és l'exercici de mimetització més gran de cara a formar part de la tribu

No sé si escriure el llibre també t’ha servit per empatitzar amb els que no són de ciutat i arriben a Barcelona, tu que ets d’aquí.
Sí. De fet, a mi m'agradaria que els lectors que són de Barcelona i es llegeixin aquesta novel·la s'interessin per aquesta procedència que no és la seva i acabin entenent aquestes dinàmiques que es creen quan ets d'aquests pobles. De fet, sempre he admirat o he tingut molta curiositat per la gent del meu poble, per la seva manera de fer, i m'interessava desenvolupar diferents perfils de personatges de poble que acaben sent una construcció de tot el que he anat veient al llarg d'aquests anys.

A Barcelona es ridiculitza la figura del de poble?
Probablement. Crec que és una ridiculització mútua: aquí es ridiculitza el de poble, i al poble es ridiculitza el de ciutat. Però crec que no és un debat equitatiu, perquè crec que el de ciutat ridiculitza des d'un punt de vista de superioritat i el de poble ho fa des del ridícul pur i dur. Mai he tingut la sensació que algú de poble se senti superior a un de ciutat. Se sent diferent i s'esforça en deixar clara aquesta diferència. Però d'algú de ciutat sí que he notat moltes vegades aquesta constatació d’estar per sobre de l’altre. 

I no et genera contradiccions?
Segurament he baixat a les pàgines el que sempre m'havia voltat pel cap. Sempre m'he comportat bastant igual en aquesta dicotomia poble-ciutat: a Barcelona m'agrada deixar clar que tinc arrels de poble i constatar-ho, i a Castellserà no m'ha agradat mai deixar clar que soc de ciutat. Segurament aquí he volgut fardar de les arrels de poble i allà he volgut amagar les arrels urbanes. És curiós. 

Entrevista Jordi brescó, escriptor porta  / Foto: Carlos Baglietto
 Foto: Carlos Baglietto

El que és curiós és que estiguem parlant d'un lloc que només està a una hora i mitja de Barcelona com si parléssim d’un altre continent.
Crec que és perquè, com que la gent basa la seva personalitat en aquesta identitat de poble, enforteixen unes característiques que busquen els punts de separació amb els altres. Una actitud de: “si a Barcelona s'ha posat de moda cert comportament, i jo vull demostrar que soc del poble, ja m'encarregaré jo que aquest comportament no arribi mai a la zona”.

I això és el que més es ridiculitza fora.
És el gran paradigma i la gran metàfora de tot plegat: els mateixos motius pels quals algú de ciutat ridiculitza algú de poble són motius d'orgull per algú de poble. I segurament són motius d'orgull del poble en bona part perquè són els motius que utilitzen els urbanites per ridiculitzar-los. Reforcen allò que els identifica com a diferents per molt que els altres ho vegin ridícul.

No et feia por caure en la caricaturització de la gent del poble?
Absolutament. I qui tenia més por era ma mare. Ella es va llegir el manuscrit de casualitat i em va dir que potser havia d'afluixar una mica; no ho vaig fer. Per això no volia ensenyar-li ni a ella ni a la meva família, perquè estava convençut que ells se'l mirarien des del prisma de "què diran al poble d'en Jordi quan surti la novel·la". I si jo hagués escrit la novel·la amb aquesta perspectiva, m'hagués sortit una novel·la molt diferent que interpel·laria molt menys. Per això sí que vaig necessitar l'aprovació dels del poble. 

El de ciutat ridiculitza el de poble des de la superioritat

I què t’han dit, allà?
Molta gent m'ha dit que li ha agradat plantejar-se coses que potser no s'havia plantejat mai perquè ells no havien aparegut al debat. Hem estat parlant tota l'estona de com els de ciutat veuen els de poble, però sempre des de la meva dinàmica de voler-me integrar al poble. Però clar, després hi ha una cosa que és bastant paradigmàtica també: segurament hi ha moltes preguntes que els d’allà que no s'han fet mai i que són incòmodes de fer. Pensa que ningú parla de Castellserà enlloc, i la gent que n’ha parlat ho ha fet des de dins. Potser això els ha fet plantejar-se que hi ha altres maneres d'abordar o d'entendre aquesta identitat tan forta, que és sobre la qual ells basen la seva personalitat. 

Altres temes que poses sobre la taula: el poliamor, la masculinitat fràgil...
Vaig agafar temes que no se solen parlar allà i els he col·locat en el comportament dels personatges. Hi ha la masculinitat fràgil claríssima dels protagonistes —sobretot d’en Magí— o el racisme al camp de futbol. No és que a Castellserà ningú no sàpiga què és la masculinitat fràgil ni què són el racisme o el poliamor. Però sí que estic bastant convençut que són temàtiques que s'han tractat poc en converses de cafè als bars.

O potser s’han tractat poc a tot arreu però els pobles s’utilitzen per fer un mostreig sociològic, com si fossin un zoo.
Absolutament, sí. Però, a Barcelona, l’antiracista ja no va a segons quins llocs on es pugui trobar aquest tipus de comportament. A la ciutat, tu pots triar certs àmbits o pots triar reunir-te amb una sèrie de persones que puguin ser més afins a la teva manera de veure les coses; i al poble, o vas al bar, o vas al camp de futbol, o vas a les piscines. També et dic: que jo hagi escoltat més converses sobre certs temes en terrasses de Gràcia segurament no em converteix ni en més tolerant ni em fa tenir comportaments menys racistes o fràgils, però sí que sé de la seva existència i del que suposen. 

Entrevista Jordi brescó, escriptor plà mitjà / Foto: Carlos Baglietto
Foto: Carlos Baglietto

Algú podria dir que parles des de la superioritat moral.
Jo no soc ningú per jutjar segons quins comportaments havent viscut la meva vida. Si jo hagués viscut tots els hiverns de la meva vida a Castellserà, potser tindria una altra opinió respecte el consum de drogues, la violència o la mera forma de vida. A mi em poden xocar segons quins comportaments o segons quins hàbits de consum, però no soc ningú per jutjar-los, perquè jo no he viscut allà. El que no m'agradaria és que s'interpretés com que hi ha una bona manera de fer i una mala manera de fer. Jo el que exposo és que hi ha algunes dinàmiques pròpies d'un lloc i pròpies d'un altre, i com interaccionen entre elles. Ni una és la bona ni l'altre és la dolenta, ni molt menys. De fet, et diré que, segurament, les dues —les exposades al llibre— són horroroses. 

Segurament hi ha moltes preguntes que els d’allà no s'han fet mai i que són incòmodes de fer

I les dues et defineixen una mica.
Jo miro d’agafar aquesta dualitat en positiu perquè sigui enriquidora. No sé si m'agrada la meva personalitat, però una part enorme està marcada per aquesta dualitat i per haver mamat coses de tot arreu. I vull creure, o tinc l'esperança, que m'he anat quedant amb el més nutritiu d'un lloc i de l'altre. Potser jo hagués volgut ser de poble i em va tocar néixer a la ciutat, i faig tots aquests esforços per ser acceptat pel poble on mai vaig néixer. Hi ha una sèrie de dinàmiques que es donen allà que a mi em tenen al·lucinat i sempre n'havia volgut formar part.

Et veus vivint allà?
No, ni de broma. Em moriria (riures). I aquí és on vaig. És una qüestió de temps de convivència. Per mi, conviure amb aquestes dinàmiques del poble en els termes en què jo hi he conviscut (caps de setmana, estius, pandèmia), són coses que valoro molt en positiu. Molt probablement, són exactament les mateixes coses que acabaria valorant en molt negatiu si passés molt més temps allà.